Primavera catalana

Des de fa més d’un any, hom ha pogut observar com en uns quants països del nord d’Àfrica s’han produït canvis estructurals en els diferents governs. Líders històrics com Gaddafi o Mubarak, han desaparegut del mapa polític. Les societats civils de països com Líbia, Tunísia, Egipte…, han liderat de manera contundent i sense marxa enrere, canvis en les estructures de poder. No em toca en aquest escrit reflexionar sobre si el canvi acabarà per ser més o menys positiu, però si que voldria posar l’èmfasi en el fet que ha estat el poble, la societat civil, qui ha liderat els canvis. I els polítics els han seguit o els han combatut, en cada cas. De tot aquest moviment se n’ha dit “primavera àrab”.

A Catalunya, a casa nostra, des de fa temps la societat civil es mou. Sigui per mitjà d’institucions com Omnium Cultural, sigui a través del moviment dels indignats o sigui per mitjà de manifestacions reivindicatives com la del 11 de setembre del 2012, o la gran demostració reivindicativa de l’11 de setembre d’enguany amb la cadena de la Via Catalana…, la societat reclama, sense vergonya, obertament i decidida, que l’actual situació de submissió de Catalunya envers un estat espanyol que ens espolia, ens retalla les competències del nostre govern autonòmic –que és l’únic que tenim-, que menysprea la nostra llengua i l’ataca, que ens insulta amb mentides i ens persegueix…, ha dit prou. I s’ha posat al davant del canvi.

I el canvi, dit d’una manera clara, passa per poder decidir el nostre propi futur. Atenció, primer i més important que estar d’acord o no amb la independència, és poder defensar el dret a decidir. Decidir el què sigui…, però decidir nosaltres. I que ningú ho faci per nosaltres. Decidir el nostre propi esdevenir és un dret bàsic i fonamental. És el dret que manifesta que som un poble sobirà. I ser sobirans implica, necessàriament, poder decidir què volem i com ho volem. I aquest procés no el lideren els partits polítics. El lideren les entitats cíviques, culturals, socials i esportives. El lidera el conjunt de la nostra societat, les persones. Homes i dones, joves i grans, nascuts aquí o allà…, però tots implicats en canviar el futur dels esdeveniments. El poble, ara ja ha dit prou a una situació de genocidi cultural i social de Catalunya. El poble de Catalunya, les persones, han dit que ja n’hi ha prou.

I per això em plantejo si no estem davant de la “primavera catalana”. Al meu parer, si que hi estem. Aquest moviment és la nostra primavera, representa el despertar d’un poble que ha estat sotmès durant 300 anys. Un poble que va perdre la seva llibertat per la força de les armes i que la vol recuperar per la via de l’exercici de la democràcia, de la voluntat de ser i esdevenir, per la via de la raó i no de les armes…

I aquesta primavera fa por. A Espanya els fa por. Fa uns anys, era el País Basc qui els feia por. ETA semblava que seria l’eina que permetria al poble basc assolir la seva llibertat. Però no. Una vegada més es demostra que no són les armes les que permeten assolir la llibertat, sinó la paraula, la voluntat pacífica d’un poble que diu “prou!” davant la ignomínia d’un estat que no ens vol i que només es serveix de nosaltres per afavorir els seus interessos.

No seran les pistoles les que ens duguin cap a la llibertat, serà la paraula intel·ligent, serà la voluntat de milers de consciències lliures que no tenen por de decidir el seu futur. Seran els homes i dones de Catalunya els que faran realitat un somni de milers d’altres homes i dones que ens han precedit en aquesta lluita per recuperar la llibertat nacional. Serà el poble qui ens menarà vers Itaca…

I de tot aquest procés, obert i respectuós amb les consciències, jo en dic primavera catalana. Ni més, ni menys.

Josep Basart Pinatel·li
Professor, assessor i empresari. Ex-Alcalde de Calella

19/09/2013