Pel forat del pany

Rostit de Festa Major

A finals dels anys 50 del passat segle, encara era costum tenir aviram a les cases.  Una  reminiscència dels dies de fam que poc a poc  s’anaven deixant enrere  i  la seguretat, si les gallines sortien ponedores,  d’una petita provisió domèstica d’ous frescos i bon material de pollastres  i conills ben criats, pels àpats de les festes senyalades… Com la Festa Major.

A casa també  teníem un galliner. En un racó, al final de terrat, amb sostre d’uralita , quatre fustes , una malla de filferro i un tros de corda gruixuda que servia per tancar la porta, no fos que s’escapessin les dues o tres gallines que xipollejaven per sobre d’una massa pastosa composta dels seus excrements ,  deixalles de menjar  i uns quants grans de blat de moro remullat. Al costat, dins d’una  gàbia mes petita, aixecada ben bé un metro de terra, hi vivien també un parell de conills que quasi bé no es podien bellugar. Els conills no sé què menjaven, però, com que em queien més be que les gallines (la majoria de les aus mai m’han fet gràcia, i un cop feta aquesta confidència, puc dir que  tinc una néta que em retira… ni a ella ni a mi ens agraden els lloros!) de tant en tant pujava al terrat  a visitar-los i els hi portava qualsevol cosa que arreplegava de les escombraries de la cuina. Tenia predilecció per un conill, blanc amb taques grises,  al que beneficiava amb  fulles d’enciam pansit o escorça de síndria i ell em dedicava una mirada, que jo intuïa com d’agraïment, mentre rossegava  les meves ofrenes amb les dents  del davant,  arrufant graciosament  el morro i movent  els bigotis.

Quan s’apropaven dates senyalades, com Nadal, Sant Josep, o ara, per la Festa Major (que aleshores tothom en deia de Santa Tecla, tot i que la Santa en qüestió res té a veure amb la Festa de Calella) el petit corral de casa registrava moviments amb l’arribada de nous inquilins, generalment,  un pollastre ben trempat que segons sentia dir era de garantia i que. mentre s’acabava de criar, es feia l’amo del galliner. També podia arribar algun nou conill, però no aquell any que ja en teníem dos i, sobre tot, un de ben gras i maco.

En aquella època, al voltant dels dies de la Festa Major de Setembre, encara no hi havia escola, el curs començava  el 2 d’Octubre, l’endemà del “Dia del Caudillo”… Deu n’hi do!  La mainada ja estava fastiguejada de tantes vacances (aleshores, encara  no s’havien inventat els casals d’estiu) i  anàvem  perduts pels carrers o  matant l’estona de casa en casa del veïnat. A casa teníem  molt d’espai i sovint hi havia canalla jugant a qualsevol cosa, quasi bé sempre jocs de nenes, doncs jo era l’ únic vailet… Aquella tarda, mentre jugàvem a  cuit i amagar, va arribar la Lluïsa. Era una dona potent i decidida i jo, en veure-la  entrar, vaig saber què venia a fer, i em va faltar temps per informar a la colla… ”La Lluïsa ve a matar el pollastre!” Tothom es va oblidar dels jocs i vam pujar cames ajudeu-me cap el galliner. Ja teníem espectacle per omplir aquella tediosa tarda!

Dit i fet, d’una revolada la Lluïsa el va agafar pel coll i li va tallar el cap en rodó, entre els aplaudiments  del improvisat públic infantil doncs aquell pollastre nouvingut no  havia aconseguit despertar-nos cap simpatia. Després, el va desplomar i socarrimar, i quan acabava la feina i nosaltres ja estàvem per tornar als nostres jocs, la meva avia va entrar a la cuina, i li va dir: “Lluïsa, potser que també matis un conill, que no fem curt…” A mi, em va entrar un calfred i el mes negre dels pressentiments es va complir. En quatre gambades , va tornar a pujar al terrat, va arreplegar el conill mes gras, el va ficar cap per avall, agafant-lo per les potes del  darrera, i d’un cop sec a la nuca,  el va estabornir o directament matar… Quan se l’emportava escales avall cap a la cuina, vaig verificar que era el “meu”, el que jo havia estat alimentant darrerament i, per cert que l’havia  escollit bé  perquè estava  gras com un toixó.

El que va seguir potser pels nens d’ara seria esgarrifós, però nosaltres ho vam veure amb naturalitat, val a dir que amb els escarafalls de fàstic d’una nena llepafils del veïnat que no parava de dir “pobret!” i el meu disgust ja que opinava que la Lluïsa també podia  haver triat l’altre conill de la gàbia, tot i que, en honor a la veritat,  estava molt mes prim que el “meu”… Un cop a l’eixida de la cuina, va penjar el conill d’un ganxo i el va degollar, guardant la sang que rajava en un petit pot de llauna (un estri que a casa ja teníem per aquest menester… recollir la sang de les víctimes). Després, li  va arrancar la pell sencera, amb una habilitat quasi quirúrgica que ens va fascinar i se’l va emportar al pedrís  de dintre per esquarterar-lo.

En aquell temps s’aprofitava tot i per sopar ja es van servir les parts menys nobles  de  l’execució  de la tarda. La iaia i una tia seva que vivia amb nosaltres,  per tant una tia- besàvia meva, van xalar d’allò més amb les menuderies dels dos animals sacrificats, sobre tot rosegant  les potes del pollastre  que cruixien  entre les seves dents, i assaborint-ne  la cresta, que es veu que és una menja deliciosa  (de gran, he llegit que fins i tot afrodisíaca). Als nens ens donaven la sang fregida, saltejada amb  una mica d’all i julivert, que portava , com deien abans, molt d’aliment.  Jo, aquella nit, en senyal de protesta,  no en vaig voler i no vaig parar fins que em van fer un ou ferrat.

L’endemà, el dia central  de la Festa Major, tot i que encara tenia ben presents  els  escorxaments d’unes hores abans, em vaig llevar en positiu, doncs era una jornada per portar-se molt be (com la nit abans dels Reis, si fa o no fa) perquè a la tarda tocava anar a la fira i com cada any, a casa  em comprarien “el que tu vulguis”, ben entès que dintre d’un ordre i un preu. De fet, ja feia un parell de dies que patrullava pel Passeig, m’havia fixat, amb ullada d’expert de vuit anys, en les temptacions exposades a les parades dels firaires i ja havia escollit… Vaja, ja sabia jo què volia que em compressin i només patia perquè no se m’avancés un altre nen amb el mateix gust que jo!

Pel dinar d’aquell dia, ens reuníem una bona colla, no em feu dir quants… De primer, l’àvia  sempre feia un entremès perquè  deia que “agrada a tothom i porta poca feina”. Seguit, és clar, del majestuós rostit,  protagonitzat per les  víctimes del dia abans. Si encara tenia recança, se’m va anar passant amb l’oloreta que feia la cassola, plantada al  bell mig de la taula gran del menjador de les festes. Això sí, vaig defugir la mirada del cap del conill que flotava enmig de les altres despulles animals i em vaig conformar amb un  tros de pit de pollastre, molt ros i tendre, acompanyat d’un bon piló de patates de la xurreria. Després de la rebosteria de Ca l’Itchart, el xampany semi-dolç  (en aquesta mena d’àpats, sempre  me’n deixaven fer un glopet)  el cafè i les copetes, jo veia que a la gent gran no els hi venia d’una hora i, si jo no empenyia, no trobarien el moment d’aixecar-se de la taula.

Tocava doncs, posar-se pesat, fins i tot, si calia, insuportable. Em vaig aixecar de la cadira, animant  tothom a tocar el dos, argumentant entre somicons que si no anàvem per feina, a la fira “tancarien” i jo quedaria fotut fins la següent Festa Major… No vaig tenir èxit, i no va ser fins després d’haver recollit el menjador i rentat i assecat plats, copes i coberts (de tot, els bons, que només es treien de tant en tant i es guardaven a l’aparador del menjador) que ens vam mudar i -al menys jo, amb un ai al cor- vam fer via cap el Passeig de Mar.

Segurament el meu conill màrtir vetllava per mi des del cel dels conills, doncs el meu objecte de desig encara  lluïa resplendent penjat a cal firaire. El ritme del cor se’m va temperar i vaig respirar alleujat.

Tal vegada no recordi què vaig menjar abans d’ahir… Però recordo ben bé –l’estic veient ara mateix- el vaixell pirata, amb pirates i tot, que em van comprar a la fira, un 23 de Setembre del 1958.

Aviat la gent va deixar de tenir aviram a  les cases. A  casa es va enderrocar el galliner el mateix any que els Reis ens van portar la tele… Però aquesta és una història per parlar-ne  un altre dia.

APUNTS A L’AGENDA

* Orígens de la Festa Major: El 26 de Gener de 1747, es va esfondrar  el campanar de l’església, amb el conseqüent ensurt de tota la població.  A la vista del desastre, l’endemà, en  una discreta  processó, encapçalada pel rector Mn. Joan Mandri, es va traslladar el Santíssim a la capella de Sant Elm.

*El dia 15 de Febrer d’aquell any, sota la direcció del mestre d’obra Morató de Vic, van començar les obres per aixecar un nou campanar i restaurar i al mateix temps engrandir, la nau de la malmesa església… Les obres van durar 9 anys!

*Finalment, a les 4 de la tarda del dia 22 de Setembre de 1755, es retorna el Santíssim al nou temple parroquial, organitzant-se l’endemà una solemne processó que  les cròniques de l’època descriuen textualment com “alegre i llarga per tota la vila”.

*Els veïns de Calella, diuen que “units en un sol pensament”, determinen que, en record d’aquell dia, es perpetuï el 23 de Setembre de cada any com a Festa Principal de la Minerva… I fins avui!

*La frase del mes:  Per pair com cal un bon dinar de Festa Major, res millor que una reflexió profunda, dedicada, naturalment, a la família : “Quan el teu fill petit ja ha après a no desmuntar la casa, arriba el mes gran dels teus nets i la torna a deixar feta un fàstic!

Fausto

23-09-2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s