La mòta

Hi poso l’accent, tot i que no en porta. M’haureu de disculpar per aquesta llicència ortogràfica, però fa uns quants anys, de petits, quan dèiem el nom, ho fèiem amb una “o” tan oberta i potent que fins i tot sap greu no transgredir les normes d’accentuació.

Per a nosaltres, la “mòta” era un indret molt especial. Era un lloc on els somnis esdevenien realitat, on sempre passava quelcom i on moltes vegades hi passaven coses extraordinàries. Jugar en un espai d’aquestes característiques era el més sublim dels plaers. Sempre que podíem, les cames ens hi portaven i el temps s’hi aturava d’una forma gairebé màgica.

Diuen que una mota és una mena de cordó litoral dunar, que serveix com a barrera per protegir les terres de conreu del mar, i que es fixa mitjançant vegetació. Vindria a ser, doncs, com una barrera de protecció dels conreus per evitar l’afectació de l’aigua de mar. La nostra mota, però, quedava un xic lluny del mar. Crec recordar que era una extensió de terreny situada al capdamunt del que avui és el Continua llegint

Més llestos però igual de burros

Com que ja hi ha molta gent que canta les lloances dels nous mitjans virtuals d’informació, treball i comunicació, he pensat que, per buscar una mica els tres peus al gat (però de bon rotllo), escriuria aquest text per dir que tanta tecnologia digital és una manera sofisticada d’acabar fent el mateix que s’ha fent durant tota la història de la humanitat: coneixement instrumental cada vegada més extens, fàcil i accessible, sobre el fons inalterable de la naturalesa humana. És com dir que ara som més llestos que abans, però igual de burros.

Matthew Jackson, que investiga com les xarxes socials acceleren la globalització, explica en una entrevista (“la contra” de “La Vanguardia”, 18-10-2013) que el fet d’estar hiperconnectats fa més probable que ens radicalitzem: “…és més fàcil i agraït freqüentar els que són i pensen com nosaltres que no pas enfrontar-nos a la diversitat. Ens agrada anar en ramat, però el nostre. I la hiperconnectivitat en xarxes fa possible que dia i nit estiguem connectats amb els més Continua llegint

“A relaxing cup of café con leche”, o altre cop la insistent realitat…

A meitat del mes de maig escrivia a “Theroreín: Bloc de filosofia” un post intitulat “La importància de ser franc”. Després de força temps, torno a llegir, voluntàriament sorprès, una noticia al diari del company Saül Gordillo que aborda el tema dels problemes de la traducció o interpretació als jutjats.

El titular diu que en un judici s’ha arribat a traduir “cop de puny” per “punyalada”. La cosa no tindria més transcendència si no fos que no és el mateix deixar la cara -o la panxa- feta un mapa, que foradar-li la panxa -o el coll- a algú. De fet, ni tant sols això seria més que una anècdota si no fos que d’un fet o altre, cop de puny o punyalada, en deriven responsabilitats i sancions ben diferents, basades en tipologies legals ben diferenciades.

Per acabar-ho de reblar, hem patit fa uns dies, i ja hem digerit, per tant, uns quants acudits referents al nefast “cafè con leche” de la Botella i el Continua llegint

Pel forat del pany

L’endemà de l’endemà de l’endemà….

L’onze de setembre, havent dinat, la dona i jo vam decidir anar a la Via.

Va ser, més que un rampell, una necessitat. No ho teníem previst, no ens havíem  inscrit ni comprat cap samarreta groga, però ens ho demanava el cos. Hi vam trobar molta gent, coneguts, veïns, fins i tot família, alguns, com nosaltres, conversos d’última hora. El tram on ens vam situar, a la carretera davant de l’antiga biblioteca, l’ambient era festiu però tranquil, sense crits ni consignes corejades, tot i que uns joves animadors intentaven, més aviat en va,  escalfar l’ambient. La concurrència, com ja he dit molt nombrosa, passava l’estona parlant, donant-se les mans quan tocava, abraçant-se, rient i fent moltes fotografies del moment històric. Només s’engrescaven quan veien passar una avioneta o motoristes portant  al darrera un que anava gravant . Aleshores tots cridàvem, Continua llegint

Resposta al director de la Challenge

El director de la Challenge Barcelona-Maresme, Agustí Pérezha respost el meu escrit titulat Seré un mal calellenc, doctor?, que vaig publicar al portal d’opinió de Calella Rebat.cat. Agraeixo la informació facilitada pel senyor Pérez en el sentit que la família de l’atleta britànic mort a la platja de Calella el 6 d’octubre donés el seu consentiment per escrit perquè, al cap de poques hores, els focs d’artifici i la festa amb música de discoteca cloguessin la jornada de la Challenge. També li agraeixo la invitació que em fa de cara a la mitja Challenge del 18 de maig.

No obstant, voldria fer alguna puntualització. La primera és que el meu escrit, com diu el propi portal i com es desprèn del to i del titular del meu post, és una opinió com a calellenc, no pas cap informació professional com a periodista. Per informar de la Challenge ja hi ha els companys de les seccions d’Esports i els dels mitjans locals que tant bé fan la seva feina. És a ells a qui correspon informar, de la competició i Continua llegint

Resposta al Periodista Saül Gordillo

Benvolgut Sr. Gordillo, arran del post escrit en data 13/10/2013 en el portal Rebat.cat voldria com a director de la Challenge fer importants matisos sobre el seu article d’opinió.

Sr. Gordillo,  la família del triatleta va ser informada en tot moment dels fets , per nosaltres i els serveis d’emergència que van lluitar per la seva vida de forma impecable, va ser tot un xoc i un enorme dolor  haver de comunicar-li als seus pares, dona i filles.

Un cop sabuda la mort del triatleta l’Alcaldessa, molt afectada, va demanar a l’organització que els focs no es fessin per entendre que no era oportú, lògicament ho vàrem acceptar i ho vàrem traslladar a la família perquè en tinguessin coneixement. La sorpresa va ser quan la família va demanar que es fessin i que seria com un homenatge a ell.

Un cop li vam comunicar això a l’alcaldessa ella va demanar que volia l’autorització escrita de la Continua llegint

Seré un mal calellenc, doctor?

Diumenge passat a la nit vaig sentir-me malament. Des de casa vaig veure els focs d’artifici de cloenda de la Challenge i després, durant força estona i malgrat la distància, vaig haver de tancar la finestra per poder veure la televisió per l’alt volum de la discoteca nocturna organitzada per als esportistes. Em vaig sentir malament perquè vaig pensar que tot allò era excessiu i desafortunat. Em van venir al cap l’aturat que l’endemà, dilluns al matí, no podria anar a treballar i potser hauria d’anar a la cua del Servei Català d’Ocupació o de l’INEM. Què deuria pensar aquell aturat sentint els petards, veient els coets i, després, escoltant la música de la festa de la Challenge? Potser va pensar que amb aquells diners es podrien fer altres actuacions públiques. Però, esclar, aquell pobre aturat no deu saber que la Challenge l’organitza una empresa i que l’empresa, amb el vist-i-plau municipal, munta les cloendes i festes que li semblin oportunes. Aquell aturat no deuria saber que tal cloenda no està pensada per a un públic local, sinó per a uns visitants que venen de fora, i, ja se Continua llegint