Hi poso l’accent, tot i que no en porta. M’haureu de disculpar per aquesta llicència ortogràfica, però fa uns quants anys, de petits, quan dèiem el nom, ho fèiem amb una “o” tan oberta i potent que fins i tot sap greu no transgredir les normes d’accentuació.

Per a nosaltres, la “mòta” era un indret molt especial. Era un lloc on els somnis esdevenien realitat, on sempre passava quelcom i on moltes vegades hi passaven coses extraordinàries. Jugar en un espai d’aquestes característiques era el més sublim dels plaers. Sempre que podíem, les cames ens hi portaven i el temps s’hi aturava d’una forma gairebé màgica.

Diuen que una mota és una mena de cordó litoral dunar, que serveix com a barrera per protegir les terres de conreu del mar, i que es fixa mitjançant vegetació. Vindria a ser, doncs, com una barrera de protecció dels conreus per evitar l’afectació de l’aigua de mar. La nostra mota, però, quedava un xic lluny del mar. Crec recordar que era una extensió de terreny situada al capdamunt del que avui és el Continua llegint →

Com que ja hi ha molta gent que canta les lloances dels nous mitjans virtuals d’informació, treball i comunicació, he pensat que, per buscar una mica els tres peus al gat (però de bon rotllo), escriuria aquest text per dir que tanta tecnologia digital és una manera sofisticada d’acabar fent el mateix que s’ha fent durant tota la història de la humanitat: coneixement instrumental cada vegada més extens, fàcil i accessible, sobre el fons inalterable de la naturalesa humana. És com dir que ara som més llestos que abans, però igual de burros.

Matthew Jackson, que investiga com les xarxes socials acceleren la globalització, explica en una entrevista (“la contra” de “La Vanguardia”, 18-10-2013) que el fet d’estar hiperconnectats fa més probable que ens radicalitzem: “…és més fàcil i agraït freqüentar els que són i pensen com nosaltres que no pas enfrontar-nos a la diversitat. Ens agrada anar en ramat, però el nostre. I la hiperconnectivitat en xarxes fa possible que dia i nit estiguem connectats amb els més Continua llegint →

A meitat del mes de maig escrivia a “Theroreín: Bloc de filosofia” un post intitulat “La importància de ser franc”. Després de força temps, torno a llegir, voluntàriament sorprès, una noticia al diari del company Saül Gordillo que aborda el tema dels problemes de la traducció o interpretació als jutjats.

El titular diu que en un judici s’ha arribat a traduir “cop de puny” per “punyalada”. La cosa no tindria més transcendència si no fos que no és el mateix deixar la cara -o la panxa- feta un mapa, que foradar-li la panxa -o el coll- a algú. De fet, ni tant sols això seria més que una anècdota si no fos que d’un fet o altre, cop de puny o punyalada, en deriven responsabilitats i sancions ben diferents, basades en tipologies legals ben diferenciades.

Per acabar-ho de reblar, hem patit fa uns dies, i ja hem digerit, per tant, uns quants acudits referents al nefast “cafè con leche” de la Botella i el Continua llegint →

L’endemà de l’endemà de l’endemà….

L’onze de setembre, havent dinat, la dona i jo vam decidir anar a la Via.

Va ser, més que un rampell, una necessitat. No ho teníem previst, no ens havíem  inscrit ni comprat cap samarreta groga, però ens ho demanava el cos. Hi vam trobar molta gent, coneguts, veïns, fins i tot família, alguns, com nosaltres, conversos d’última hora. El tram on ens vam situar, a la carretera davant de l’antiga biblioteca, l’ambient era festiu però tranquil, sense crits ni consignes corejades, tot i que uns joves animadors intentaven, més aviat en va,  escalfar l’ambient. La concurrència, com ja he dit molt nombrosa, passava l’estona parlant, donant-se les mans quan tocava, abraçant-se, rient i fent moltes fotografies del moment històric. Només s’engrescaven quan veien passar una avioneta o motoristes portant  al darrera un que anava gravant . Aleshores tots cridàvem, Continua llegint →

El director de la Challenge Barcelona-Maresme, Agustí Pérez, ha respost el meu escrit titulat Seré un mal calellenc, doctor?, que vaig publicar al portal d’opinió de Calella Rebat.cat. Agraeixo la informació facilitada pel senyor Pérez en el sentit que la família de l’atleta britànic mort a la platja de Calella el 6 d’octubre donés el seu consentiment per escrit perquè, al cap de poques hores, els focs d’artifici i la festa amb música de discoteca cloguessin la jornada de la Challenge. També li agraeixo la invitació que em fa de cara a la mitja Challenge del 18 de maig.

No obstant, voldria fer alguna puntualització. La primera és que el meu escrit, com diu el propi portal i com es desprèn del to i del titular del meu post, és una opinió com a calellenc, no pas cap informació professional com a periodista. Per informar de la Challenge ja hi ha els companys de les seccions d’Esports i els dels mitjans locals que tant bé fan la seva feina. És a ells a qui correspon informar, de la competició i Continua llegint →

Benvolgut Sr. Gordillo, arran del post escrit en data 13/10/2013 en el portal Rebat.cat voldria com a director de la Challenge fer importants matisos sobre el seu article d’opinió.

Sr. Gordillo,  la família del triatleta va ser informada en tot moment dels fets , per nosaltres i els serveis d’emergència que van lluitar per la seva vida de forma impecable, va ser tot un xoc i un enorme dolor  haver de comunicar-li als seus pares, dona i filles.

Un cop sabuda la mort del triatleta l’Alcaldessa, molt afectada, va demanar a l’organització que els focs no es fessin per entendre que no era oportú, lògicament ho vàrem acceptar i ho vàrem traslladar a la família perquè en tinguessin coneixement. La sorpresa va ser quan la família va demanar que es fessin i que seria com un homenatge a ell.

Un cop li vam comunicar això a l’alcaldessa ella va demanar que volia l’autorització escrita de la Continua llegint →

Diumenge passat a la nit vaig sentir-me malament. Des de casa vaig veure els focs d’artifici de cloenda de la Challenge i després, durant força estona i malgrat la distància, vaig haver de tancar la finestra per poder veure la televisió per l’alt volum de la discoteca nocturna organitzada per als esportistes. Em vaig sentir malament perquè vaig pensar que tot allò era excessiu i desafortunat. Em van venir al cap l’aturat que l’endemà, dilluns al matí, no podria anar a treballar i potser hauria d’anar a la cua del Servei Català d’Ocupació o de l’INEM. Què deuria pensar aquell aturat sentint els petards, veient els coets i, després, escoltant la música de la festa de la Challenge? Potser va pensar que amb aquells diners es podrien fer altres actuacions públiques. Però, esclar, aquell pobre aturat no deu saber que la Challenge l’organitza una empresa i que l’empresa, amb el vist-i-plau municipal, munta les cloendes i festes que li semblin oportunes. Aquell aturat no deuria saber que tal cloenda no està pensada per a un públic local, sinó per a uns visitants que venen de fora, i, ja se Continua llegint →

Fa un parell d’anys, per raons personals, em vaig traslladar a viure des d’un plàcid, avorrit  i tranquil carrer de la perifèria, el meu carrer de tota la vida, el carrer on vaig néixer, a una casa al bell mig del Centre Històric (CH). Ja suposava que el fet de viure en el lloc cabdal del nostre passat -tot i que no tinc clar què significa això de “Centre Històric”, si és el centre a partir del qual es va formar la població o el lloc on s’han forjat les llegendes que han donat sentit a la ciutat-, com qui viu en un palazzo venecià del quattrocento, em passaria factura en forma d’algunes incomoditats, però no tenia ni idea, al plantejar-me el trasllat, de tot el que m’havia estat perdent durant els primers cinquanta-dos anys de la meva vida. Us posaré uns quants exemples, esperant que no us enllaminiu tant com per, admirats pel canvi que ha suposat per a mi, immigrar en massa a aquest magnífic i incomparable entorn i despobleu Marfil, el PP1, el PP2, Can Moré, Sant Quirze o la zona turística, provocant un allau de sol.licituds de reempadronament, llicències d’obres, esmenes al Continua llegint →

És diumenge, són 3/4 de vuit del matí. Trec el cap pel balcó i veig els últims triatletes anant cap a marc i em venen al cap un seguit de pensaments que tot seguit exposaré.

Detecto moltes similituds entre una triatló i en el que ella s’hi respira i els temps digitals que estem vivint. Fa uns anys, d’aquest esport que ha arrelat tan fort a Calella en sentíem a parlar per TV3 un dia a l’any quan feien l’Ultraman a tal ciutat i en tot cas parlaven de Maratons (de New York, de London, de Boston, …) i allà hi veies l’Arcadi Alibés. Allò era el màxim al que aspirava un runner amateur. En canvi ara sembla que una triatló la pugui fer qualsevol amateur; enteneu-me, quan ja fa 3 o 4 triatlons que veus passar per davant de casa, molts esportistes amateurs, no professionals, nedant 3,8 km, fent 180 km sobre la bicicleta i finalment pelant-se una Marató (42,195 km), sembla un pim-pam de diumenge. Doncs no (evidentment!), és un sobreesforç humà extraordinari que per molts, com un servidor, no el podem ni arribar a imaginar, ens veiem a poca distància de la Continua llegint →

…no vagis a l’era.

L’era és una petita esplanada empedrada a prop de les cases de pagès on se separava el gra dels cereals de la palla o els fesols de les seves tavelles seques o tasques similars. Això generava molta pols i d’aquí ve la popular dita. Però no sempre és tan fàcil evitar la pols. Si ens movem amb certa naturalitat pel món ens n’anirem trobant. El vent pot aixecar la pols que hi ha a l’era i fer-nos-la empassar encara que estiguem a una certa distància. Si no volem pols, doncs, no anem a l’era i, a més, tinguem-la sempre neta. Però ai las, el vent també aixeca pols dels terres erms o ens porta el pol·len dels arbres o aquesta pols negrosa de les zones urbanes, i això ja no ens és tan fàcil de controlar. A més, tenim la pols que els vents a voltes ens porten de terres molt llunyanes com deserts de l’Àfrica o l’Àsia i que ens cobreix cotxes, patis i balcons de sorreta vermellosa. Tota aquesta pols ens porta problemes. La veiem com brutícia a la qual hem de dedicar esforç per netejar. També ens pot produir malalties amb gèrmens llunyans que Continua llegint →