El plaer de viure al Centre Històric

Fa un parell d’anys, per raons personals, em vaig traslladar a viure des d’un plàcid, avorrit  i tranquil carrer de la perifèria, el meu carrer de tota la vida, el carrer on vaig néixer, a una casa al bell mig del Centre Històric (CH). Ja suposava que el fet de viure en el lloc cabdal del nostre passat -tot i que no tinc clar què significa això de “Centre Històric”, si és el centre a partir del qual es va formar la població o el lloc on s’han forjat les llegendes que han donat sentit a la ciutat-, com qui viu en un palazzo venecià del quattrocento, em passaria factura en forma d’algunes incomoditats, però no tenia ni idea, al plantejar-me el trasllat, de tot el que m’havia estat perdent durant els primers cinquanta-dos anys de la meva vida. Us posaré uns quants exemples, esperant que no us enllaminiu tant com per, admirats pel canvi que ha suposat per a mi, immigrar en massa a aquest magnífic i incomparable entorn i despobleu Marfil, el PP1, el PP2, Can Moré, Sant Quirze o la zona turística, provocant un allau de sol.licituds de reempadronament, llicències d’obres, esmenes al PGOU, gratacels d’en Foster, ponts d’en Calatrava i equipaments de la Zaha Hadid, que aquestes coses de les migracions se sap com comencen però no com acaben.

La zona “peatonal” (ZP) (!) és un dels principals avantatges del CH: desterrada la circulació dels vehicles particulars a motor, els carrers queden lliures perquè els nostres visitants puguin passejar amb tota tranquil·litat entre comerços de tot-a-cent, els outlet locals; botigues de souvenirs barret-mexicà-i-bata-de-cola, mostra de mestissatge; els restaurants de delícies del sudoest assiàtic, gourtmets interculturals; i samarretes futbolístiques de dubtosa oficialitat, el futbol, la nostra indústria més internacional; entre vomitada a la cantonada i pixada al portal; puguin cridar desacomplexadament com Neanderthals a la caça d’un mamut a les quatre de la matinada, barallar-se a l’aparcament del carrer Bartrina, enfonsar vidres i panells informatius; i puguin fer tot això sense el perill de que ningú els atropelli i després tornar a casa seva, si és que ho recorden, amb la sensació d’haver estat en una veritable ciutat tourist-friendly. Pel que fa als aborígens, tot són també avantatges. En el meu cas, per exemple, que tinc la desgràcia de treballar fora de Calella i que, a vegades, he d’agafar el vehicle particular tant-si-vols-com-si-no-vols, hagués pogut estalviar-me força dies de feina tan sols trucant als meus caps i dient-los que era víctima d’un estat de setge municipal, si no volia cometre cap infracció de trànsit, perquè a part dels carrers que són zona peatonal, a vegades el municipi es veu afectat -espero que les Autoritats en siguin conscients- pel curiós fenomen de “la desaparició de carrers”: entitats supra-municipals que reparen una canonada, carrer desaparegut!; la cuba neteja-clavagueres, carrer desaparegut!; una prova esportiva, carrer desaparegut!; mitja prova esportiva, carrer desaparegut!; la formigonera d’una obra que ha aconseguit saltar-se aquella normativa que hi havia hagut de les obres a l’estiu, carrer desaparegut!; la no-zona de càrrega i descàrrega, carrer desaparegut!; la irracional interrupció del trànsit a hores intempestives al carrer Jovara, un eix comercial i de serveis de primer ordre, com tots els ciutadans sabem, semàfor i pilones mitjançant: carrer desaparegut! En fi, una magnífica ZP que ens permet gaudir d’una pacificació del trànsit en tota regla.

Sortosament pels que hi vivim, el CH és també l’escenari de la gran majoria d’actes institucionals i para-institucionals que fan, n’estic segur, encara que ningú no en parli, que els veïns siguem uns privilegiats. Per exemple, tots els actes que tenen com a centre neuràlgic la rebatejada plaça de l’Ajuntament i com a denominador comú el multidecibèlic volum dels aparells electrònics (recordo que quan era petit els de Marfil dèiem que els de Pequín cridaven molt; ara ho entenc, s’havien quedat sords), actes que, en determinades èpoques estacionals, assoleixen una inusitada freqüència diària: mítings, trobades, inauguracions, pregons, festes majors i menors, gegants, trabucaires, misses de la secretària, ecumèniques i concelebrades, concerts, pseudo-concerts, concentracions, espectacles infantils, sopars de carrer, manifestacions, celebracions, efemèrides… en fi, tot un seguit d’activitats que només insisteixen en beneficiar els veïns del barri discriminant d’una forma sospitosa els de la resta de barris; posats a fer aportacions ciutadanes d’aquelles que agraden tant a les autoritats o Autoritats -participació ciutadana, ja sabeu, com el referèndum de la Diagonal a Barcelona-, m’atreveixo a proposar que, ja que m’ha semblat que a la segona quinzena de setembre hi ha algun dia sense activitat i els habitants del CH patim de síndrome d’abstinència, es traslladi la Fira al CH on, emmarcada en aquest entorn incomparable, lluiria molt més que a l’inhòspit passeig Manuel Puigvert, amb la pols, el fang i la humitat del mar; podrien posar els xiringuitos de frankfurts a les arcades de l’Ajuntament, les barraques a l’atri de la parròquia, l’envelat al portal petit i el parc infantil a la planta baixa de la biblioteca; total, només s’hauria de convertir un parell o tres carrers en ZP, permanent o episòdica, però el canvi seria époustouflant i segur que revitalitzaria aquesta nostra fira de salut, diuen, tan delicada.  Per no parlar del futur trasllat de l’Aplec: la tarima de les cobles ja està feta, ben sòlida i accessible, i amb una bona megafonia, que no caldria comprar perquè ja està més que provada i amortitzada, se sentirien les sardanes des de les Torretes fins el Rierany dels Frares, amb la qual cosa no caldria pujar al Pati de l’Ós i els vilatans i els visitants podrien improvisar sardanes a l’esplanada del far, al parc dels eucaliptus o a la plaça Mercè Rodoreda, per exemple, revitalitzant la trobada sardanística pairal de Catalunya i fent partícip de l’event al CH, tant discriminat en aquestes qüestions dansaires de l’agulla d’imant…

Parlant de para-institucions, al CH també tenim no una sinó dues coses que no tenen a la resta del poble: dos campanars que donen les hores, l’un amb els quarts i l’altre sense; primer em va sorprendre ja que de l’un a l’altre no deu haver-hi ni cent metres en línia recta i tant el sentit comú com l’acústic semblen dictar que on se sent un se sent l’altre, -i a l’inrevés, on no se sent l’un tampoc l’altre- però després ho vaig entendre: poseu que un campanar dóna l’hora i, o despistats per anar pensant en una altra cosa o immersa la nostra atenció per l’originalitat d’algun acte, no som a temps de comptar les “campanades”; doncs les comptem després, quan les dóna l’altre! És clar que ho fa amb un retard de tres minuts i ja no és l’hora que diu que és, però quin consol no haver d’esperar la propera tocada -amb el perill de perdre’ns-ho perquè coïncideixi amb el clímax d’un concert de bandes o les nostrades descàrregues dels trabucaires- per saber quina hora és!

Quan era petit -quina cosa això de recordar “quan era petit”, deu ser cosa… de l’edat- al costat de la parròquia hi havia un cinema,”els Pares de Família”, el Cau, un magatzem on es guardaven els gegants, i unes quantes botigues -com es deia aquella pastisseria? Can Burcet?- que suposo que era, tot plegat, propietat de l’Església Catòlica. Ara, en canvi, hi tenim una plaça municipal magnífica, amb bancs dissuasius, una font sense broc, unes restes arqueològiques, uns arbres que no fan ombra, una olivera ornamental i… un escenari. Ja sé que, segurament, molts conciutadans dissortadament allunyats del CH no ho valoren, però a mi aquesta incomparable i lúcida idea de fer un escenari a una plaça m’ha canviat la vida fins al punt que maleeixo els tristos i gèlids dies d’hivern en què la temperatura no permet gaires activitats lúdiques -hi ha activitats que, amb fred o sense, són inexcusables- al carrer, la solitud em cerca, la tristor m’envaeix, la depressió m’amenaça. Per sort per a mi -i per dissort, repeteixo, per a la resta de vilatans que no tenen el privilegi de viure al CH-, en aquest clima hi ha pocs dies d’aquests, així que a la que passa el mes de març, em revifo, em torna l’alegria, la felicitat se’m desborda: pre-Sant Jordi, Sant Jordi i post-Sant Jordi, festes de la primavera -o els seus equivalents no batejats-, festivals infantils -mims, no-, festes de l’escuma, festes de l’aigua, pallassos -dels professionals-, guinyols, trobades de diversos col.lectius, conferències, mercats i mercadillos, festa major petita, fires medievals o renaixentistes -no sé distingir-les, no sóc especialista en història antiga-, concentracions pre-constitucionals, constitucionals o post-constitucionals, festivals folclòrics, grups de rock locals, grups de jazz, grups de blues, grups de country, valsos, pasdobles i line-dancing, esmorzars, dinars, berenars, sopars, paelles i rostits, revetlles i un llarg etcètera, tots amb la corresponent megafonia eixordadora, és clar, és imprescindible que el so arribi al darrer racó del terme municipal i d’aquesta manera per fer partícips de l’event als vilatans que viuen allunyats de l’acte. I així, ininterrompudament, quan no és un all és una ceba el que s’ha de celebrar, fins arribar al clímax, al cim, a l’apoteosi: les bandes de la festa de la cervesa; quina qualitat musical més contrastada, quina música més nostrada, quina interculturalitat, quina diversitat, quina varietat, quina… gràcia; no us podeu fer la idea de l’ànsia amb la que miro la Méteo de TV3 i el fervor amb el que reso a les divinitats del bon temps perquè no plogui; i això, no un dia ni dos, tres setmanes, i com un rellotge, cada dia, de quatre a set -amb sessions de propina-; i quin èxit, entre la gent del poble -es nota que els agradaria que es fessin algunes d’aquestes activitats als seus respectius barris, i no concentrar-ho avariciosament tot a la plaça de l’Església-, riuades de conciutadans desborden els carrers d’accés des d’hores abans de començar cada sessió originant veritables gernacions d’ansiosos éssers humans; fins i tot jo no ho he vist i no sé si és veritat però m’han dit que hi ha vilatans que es queden, com si fós el llançament d’un iPhone nou al davant de l’Apple Store, d’un dia per l’altre per no perdre el lloc.

En fi, això, només volia fer-vos partícips, discriminats ciutadans del no-CH, de tot el que us perdeu: la participació ciutadana elevada al màxim nivell, l’olla-que-bull de les activitats culturals, el batec constant (pum-pum, pum-pum, etc.) d’aquest cor sense el qual la vida local no seria més que una trista, avorrida i monòtona successió d’insòlits i sorprenents moments de silenci.

Joan Flores Constans
Je dis ce que j’en sens

10/10/2013