Pel forat del pany

,

L’endemà de l’endemà de l’endemà….

L’onze de setembre, havent dinat, la dona i jo vam decidir anar a la Via.

Va ser, més que un rampell, una necessitat. No ho teníem previst, no ens havíem  inscrit ni comprat cap samarreta groga, però ens ho demanava el cos. Hi vam trobar molta gent, coneguts, veïns, fins i tot família, alguns, com nosaltres, conversos d’última hora. El tram on ens vam situar, a la carretera davant de l’antiga biblioteca, l’ambient era festiu però tranquil, sense crits ni consignes corejades, tot i que uns joves animadors intentaven, més aviat en va,  escalfar l’ambient. La concurrència, com ja he dit molt nombrosa, passava l’estona parlant, donant-se les mans quan tocava, abraçant-se, rient i fent moltes fotografies del moment històric. Només s’engrescaven quan veien passar una avioneta o motoristes portant  al darrera un que anava gravant . Aleshores tots cridàvem, enlairant els braços i les senyeres estelades, amb el desig manifest -tot sigui dit- de sortir a la tele.

S’hi respirava serenor, eufòria continguda i la pau d’esperit  de saber que estàvem fent el que calia. Amunt i avall per l’ampla vorera, parlant amb uns i altres, saludant-nos amb gestos de complicitat. Jo em vaig apropar a la parada que tenia muntada l’ANC, un noi (o potser va ser una noia) em va preguntar si volia signar un manifest. No era el primer cop que m’ho demanaven i sempre havia passat de llarg, però el moment s’ho valia. Em van agafar les dades, vaig signar i em van donar un resguard. Aquell detall em va xocar -quan vas a votar no te’n donen cap de resguard- vaig pensar que aquella gent feia les coses amb rigor i em va semblar  bé.  Satisfet,  me’l vaig guardar a la butxaca dels pantalons.

Aquella tarda-nit la vam passar amorrats al televisor  per anar copsant els esdeveniments de la jornada arreu del país. Masoquistes com som,  també miràvem de cua d’ull canals “nacionales”, sobre tot els més rancis, per intentar saber com estaven digerint la situació… Bàsicament, la minimitzaven tot i deixant anar les ja conegudes  amenaces i profecies apocalíptiques. Cap al tard, a l’hora de les tertúlies, la dona em va dir que ja  n’estava saturada i vam posar  el programa més ensopit que vam trobar, perquè ens vingués la son.

L’endemà va ser el primer dia d’escola, i a moltes famílies els  hi tocava canviar el  xip.  A migdia, vaig anar-hi a buscar  les nenes … Com sempre, gent esperant que obrissin la porta, i més  aquest dia d’inici de curs. No és una novetat, però mentre esperava em vaig fixar en moltes dones magrebines (no cal que us  digui perquè son fàcils d’identificar) i també homes i dones amb inconfusibles trets de l’Amèrica Llatina. Se’m va acudir que son col·lectius que majoritàriament no voten, però sí que viuen i treballen (si poden) a Catalunya i que segurament estaven totalment al marge dels extraordinaris fets del dia abans… i que potser tampoc els hi importaven  massa.

Però, l’endemà, una petita  alegria inesperada em va fer canviar d’idea. Una noia mulata nascuda a Brasil, però que va venir aquí amb pocs anys, al preguntar-li com havia passat la Diada, va contestar amb un català perfecte, que no havia anat a la Via, perquè no passava pel seu poble, però que, igual que jo, havia  signat el manifest de l’ANC. Sorpresa i esperança, be vaja!

Festa  Major… aquest any sense pluja (ens ho podem prendre com  un bon presagi). Els dos concerts que hem anat, han acabat clamorosament amb el “Cant de la Senyera”, el públic -molta gent gran- dempeus, cantant i aplaudint amb fervor. Això vol dir que seguim mobilitzats  o, simplement, que és Festa Major?

Darrers dies del mes de la Diada,  vivint (o patint, segons es miri) el debat al Parlament que encara enreda més la troca.

Ara, surt la “tercera via”, que ens deixa  fosos… No entenem res o ho entenem tan bé que no ens agrada. “Amb tantes vies -em diu un jubilat que  cada dia es llegeix tots el diaris del bar, sense comprar-ne mai cap- acabarem en via morta!”

Passen els dies. Ja en fa mes de 25 de la Diada. Els polítics es mouen i a la Senyora Camacho, a Madrid, li foten la porta pels nassos…  El primer moment, m’ha fet una mica de  pena, que voleu que us digui. Després, no sabia si riure o plorar.

Seguim amb interès i atenció els debats a ràdios i teles. Llegim les editorials i les notícies i ens fa  la impressió de que no s’avança. De tant en tant -aclaparats-  busquem algun canal que no en parli… per cert, difícil de trobar, per bé que sempre ens podem refugiar en el “Disney Channel”.

Onze d’Octubre. Ha refrescat molt de cop i volta i a casa es decreta  que toca fer el canvi d’armari cara a la tardor (quin pal!). La dona em diu que, abans d’endreçar la roba d’estiu, s’ha de rentar. Obedient, faig un piló davant la rentadora. Regiro les butxaques de les bermudes blaves i m’hi trobo un paper. Fixa’t! és el resguard que em van donar per la Diada. No recordava on l’havia ficat i aquell dia no me’l vaig llegir… Ara és el moment de fer-ho. Aplano el paper,  que està bastant rebregat i em poso les ulleres.

Aquesta gent ho té clar. Diuen que  signem  demanant que es convoqui una consulta vinculant abans del 31 de Maig de 2014 i que si l’Estat s’hi posa de cul (com està passant i passarà) es declari la independència,  no més tard del 11 de Setembre de 2014… I això ho he signat jo, que fort! Com que ho tenen tot pensat, també indiquen que si volem rectificar o canviar la nostra decisió, podem trucar a un determinat telèfon. Jo no trucaré pas per desdir-me’n , però no sé  si m’he apuntat a la revolta o a la utopia.

Ha arribat el 12 d’Octubre. L’esperàvem amb expectació  i un cert temor. No passa res, quatre fanàtics exaltats  que fan una mica -o molta- por, i més que en faran  si els deixem anar creixent, i després, altra gent -la majoria-  que surt al carrer perquè pensa diferent,  per moltes raons i  sentiments , segurament creient que fan el que cal … Són pocs i estan “manipulats”, sento  a dir.  De fet, que no ho estem tots?

L’endemà , diumenge, ho trobo navegant amb el comandament a distància (distracció dominical)  i em quedo enfavat  mirant-ho: Una  cerimònia religiosa que em fa recular als dies de la televisió en blanc i negre . Efectivament, estem manipulats.

Van caient els fulls del calendari. Ja toca tancar l’article i enviar-lo. L’he anat escrivint –potser es nota- com un diari, unes ratlles cada dia que em passava quelcom pel cap o  tenia lloc algun esdeveniment,  des de l’onze  de setembre fins avui.

Conclusió i reflexió : Vivim en dos mons, el de la vida real amb l’afany de cada dia i el que ens anem empassant  entre proclames, debats, baralles, pors… també il·lusions i esperances.  D’aquesta situació se’n diu esquizofrènia.

Estan jugant amb nosaltres? De cap manera, ens diran els que ho mouen tot , des d’una o altra banda… Doncs,  que ens deixin anar a votar d’una p… vegada!!

APUNTS A L’AGENDA

*No em  puc treure del cap el que vaig firmar per la Diada. Fa quaranta anys m’haurien engarjolat i una mica abans, potser m’haurien pelat… per molt menys!

*Cal no oblidar la història recent i pregar (o més ben dit, lluitar) perquè no es repeteixi.

*I, en aquests temps de tensions, que segurament aniran a més… Quina sort d’estar sota el paraigües de la Unió Europea!

*Si no fos així , tal vegada ja s’hauria desembeinat  mes d’un sabre!

*La frase del mes. Els vents bufen a favor d’aquestes paraules, èpiques però també plenes de sentit comú : “Tot sembla impossible fins que ho fas” (Nelson Mandela)

Fausto

23-10-2013