“A relaxing cup of café con leche”, o altre cop la insistent realitat…

A meitat del mes de maig escrivia a “Theroreín: Bloc de filosofia” un post intitulat “La importància de ser franc”. Després de força temps, torno a llegir, voluntàriament sorprès, una noticia al diari del company Saül Gordillo que aborda el tema dels problemes de la traducció o interpretació als jutjats.

El titular diu que en un judici s’ha arribat a traduir “cop de puny” per “punyalada”. La cosa no tindria més transcendència si no fos que no és el mateix deixar la cara -o la panxa- feta un mapa, que foradar-li la panxa -o el coll- a algú. De fet, ni tant sols això seria més que una anècdota si no fos que d’un fet o altre, cop de puny o punyalada, en deriven responsabilitats i sancions ben diferents, basades en tipologies legals ben diferenciades.

Per acabar-ho de reblar, hem patit fa uns dies, i ja hem digerit, per tant, uns quants acudits referents al nefast “cafè con leche” de la Botella i el subsegüent divertimento (sic) general de mig món, per no dir de tot.

I és que les coses no han canviat gaire des del llunyà 2000, quan un servidor, en un Consell de Govern d’una Universitat pública s’oposava a la proposta del corresponent rector, per la qual els titulats de la institució havien de llegir i  comprendre correctament un article científic (majoritàriament en anglès) en acabar els seus estudis superiors. La meva proposta –arriscadíssima pel que vaig descobrir, jove i innocent com era– anava exactament en la direcció que permetia superar, em sembla encara ara, les dues situacions esmentades més amunt.

“Penso, benvolgut rector, que els nostres titulats han d’acabar els seus estudis superior podent escriure el seu Projecte final de carrera (o Tesina), íntegrament en anglès. Els articles científics en anglès que no puguin llegir durant el seu pas per la universitat, ja no els llegiran mai i això, va en contra del seu coneixement i, per tant, les seves competències davant el mercat, però també juga en contra de la institució, ja que si ningú contractés els nostre titulats, com a conseqüència ningú voldria venir a estudiar a aquesta Universitat”. Aquesta va ser, aproximadament, la meva intervenció. La resposta, em va deixar fred: la Universitat no estava capacitada per, i no era la seva tasca, estirar del carro en aquest afer i, per tant, era més fàcil i simple abaixar el llistó.

Celebro, tristament, que haguem arribat on hem arribat. El consol és que com a mínim d’aquesta manera es fa evident als ulls de tothom que no anem gens bé. La panacea tampoc és que els nostres alumnes de primària facin mates o medi en anglès… Si més no, no ho és mentre per l’altra banda tenen mancances en l’ús oral o escrit del català i, si voleu, el castellà. Per mostra, avui mateix (15 d’octubre) tenim la perla del cop de sabata a la llengua del Xavier Antich, director de La Vanguardia, perpetrat al programa del Jordi Basté “Si jo tinguessi que destacar…”.

Em nego categòricament a tornar a parlar d’aquestes qüestions… No val la pena invertir temps, esforç i neurones en una cosa que es percep socialment com a totalment secundària i innecessària. Què podem esperar d’un país on algú li demana a un traductor i intèrpret que per a què serveix la seva feina? Numerus estultorum infinitus est!

E così via, o qui dia passa any empeny!

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

25/10/2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s