La mòta

Hi poso l’accent, tot i que no en porta. M’haureu de disculpar per aquesta llicència ortogràfica, però fa uns quants anys, de petits, quan dèiem el nom, ho fèiem amb una “o” tan oberta i potent que fins i tot sap greu no transgredir les normes d’accentuació.

Per a nosaltres, la “mòta” era un indret molt especial. Era un lloc on els somnis esdevenien realitat, on sempre passava quelcom i on moltes vegades hi passaven coses extraordinàries. Jugar en un espai d’aquestes característiques era el més sublim dels plaers. Sempre que podíem, les cames ens hi portaven i el temps s’hi aturava d’una forma gairebé màgica.

Diuen que una mota és una mena de cordó litoral dunar, que serveix com a barrera per protegir les terres de conreu del mar, i que es fixa mitjançant vegetació. Vindria a ser, doncs, com una barrera de protecció dels conreus per evitar l’afectació de l’aigua de mar. La nostra mota, però, quedava un xic lluny del mar. Crec recordar que era una extensió de terreny situada al capdamunt del que avui és el carrer Colom, al costat de la riera i abans de travessar la carretera.

A la nostra mota hi passaven coses amb una certa regularitat. Sovint hi anàvem senzillament a jugar, quedava relativament a prop de casa i podies córrer, saltar i ballar sense que ni res ni ningú et molestés. Era com un gran camp de futbol, de terra, amb vegetació de tot tipus, lluny de l’observació urbana.

Quan era el temps dels innocents, allà hi recollíem les millors llufes, que eren els fruits d’una planta que penso que és l’espina-xoca, altrament dita herba fetgera o llagasta. S’enganxava a totes les robes. Va ser, sense cap mena de dubte, el precursor del velcro. N’agafàvem un bon grapat i el dia 28 de desembre “enllufàvem” a tothom que passava pel carrer. El secret era llançar-ho de forma dissimulada i fer cara de bons nois, tot i que a vegades no funcionava l’estratègia i havíem de córrer. No passava res, tot el dia érem al carrer i aquest punt d’atreviment formava part del nostre tarannà habitual.

Quan plovia, la mota es convertia en un gran bassal. Era com un petit estany on imaginàvem mil aventures, travessant-lo sobre andròmines, fent rierols i petits embassaments, fent barques amb escorça de pi i amb les fulles de les canyes, tirant-hi pedres… Anar-hi amb botes d’aigua ja era tot un luxe, cosa de rics, dominant l’espai, controlant la fondària… Algunes vegades ho havíem fet, però poques. Ens agradava més el risc d’empastifar-nos, remullar-nos i enfangar-nos. Després, a casa, passava el que passava… però això és un altre tema.

I, a vegades, una o dues vegades a l’any, venia un circ. En aquells temps, els circs s’instal·laven a la mota. Això sí que era una ocasió especial, una gran aventura, un viatge fabulós… Quan venia un circ, estàvem a l’aguait i ens oferíem per ajudar a muntar-lo. Posàvem cadires, ajudàvem amb els ornaments, parlàvem amb els equilibristes, érem a prop dels animals i, sobretot, treballàvem colze a colze amb uns personatges fantàstics, molts d’ells estrangers. De petits, doncs, quan s’esdevenia, ens agradava pensar que treballàvem al circ, al costat d’uns herois, d’una gent que feia unes coses inversemblants, que ens deixaven amb els ulls i la boca ben oberts.

Encara recordo algunes imatges d’alguns d’aquests artistes assajant, fent equilibris, parlant amb els animals, fent acrobàcies, tirant moltes coses enlaire que mai queien a terra, fent girar alhora més plats que a l’anunci del Fairy i desenvolupant, en definitiva, el seu treball rutinari molt a prop de nosaltres, sota la nostra emocionada i respectuosa mirada.

A canvi de tot això, o a més a més de tot això, com millor us sembli, ens donaven entrades per anar de franc a la sessió del circ. No cal dir que arribàvem a casa corrent, il·lusionats, satisfets del premi obtingut amb amb la suor del nostre treball, com aquell qui ha aconseguit el més preuat dels trofeus. Això ens feia sentir importants, ferms, eixerits, poderosos… érem els reis del mambo! Una expressió, per cert, que aleshores no es feia servir. Qui en sabia res, pobres de nosaltres, del mambo?

Així, en aquells temps convulsos, la nostra màxima aspiració a la vida era ser artistes de circ… durant uns dies. Després volíem ser futbolistes, cantants, policies, serenos, soldats, pescadors, metges, o el que tocava segons l’època de l’any.

I moltes coses, moltes il·lusions, moltes vivències, moltes sensacions, molts projectes i, per damunt de tot, el més absolut desenvolupament de la nostra imaginació, van ser gràcies a la mota. És per això que la nostra mota ha de portar accent, ha de ser inevitablement la “mòta”.

I ja em perdonareu de nou aquesta llicència, però penso que la mòta de Calella s’ha guanyat amb escreix aquesta noble distinció.

Ah!, me n’oblidava, qualsevol semblança d’aquesta narració amb la realitat és precisament això, la més pura i simple realitat. I no ho intenteu fer a casa… molt probablement la gent no ho entendria.

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

31/10/2013

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s