El plaer de viure al Centre Històric

Fa un parell d’anys, per raons personals, em vaig traslladar a viure des d’un plàcid, avorrit  i tranquil carrer de la perifèria, el meu carrer de tota la vida, el carrer on vaig néixer, a una casa al bell mig del Centre Històric (CH). Ja suposava que el fet de viure en el lloc cabdal del nostre passat -tot i que no tinc clar què significa això de “Centre Històric”, si és el centre a partir del qual es va formar la població o el lloc on s’han forjat les llegendes que han donat sentit a la ciutat-, com qui viu en un palazzo venecià del quattrocento, em passaria factura en forma d’algunes incomoditats, però no tenia ni idea, al plantejar-me el trasllat, de tot el que m’havia estat perdent durant els primers cinquanta-dos anys de la meva vida. Us posaré uns quants exemples, esperant que no us enllaminiu tant com per, admirats pel canvi que ha suposat per a mi, immigrar en massa a aquest magnífic i incomparable entorn i despobleu Marfil, el PP1, el PP2, Can Moré, Sant Quirze o la zona turística, provocant un allau de sol.licituds de reempadronament, llicències d’obres, esmenes al Continua llegint

Sobre triatlons digitals

És diumenge, són 3/4 de vuit del matí. Trec el cap pel balcó i veig els últims triatletes anant cap a marc i em venen al cap un seguit de pensaments que tot seguit exposaré.

Detecto moltes similituds entre una triatló i en el que ella s’hi respira i els temps digitals que estem vivint. Fa uns anys, d’aquest esport que ha arrelat tan fort a Calella en sentíem a parlar per TV3 un dia a l’any quan feien l’Ultraman a tal ciutat i en tot cas parlaven de Maratons (de New York, de London, de Boston, …) i allà hi veies l’Arcadi Alibés. Allò era el màxim al que aspirava un runner amateur. En canvi ara sembla que una triatló la pugui fer qualsevol amateur; enteneu-me, quan ja fa 3 o 4 triatlons que veus passar per davant de casa, molts esportistes amateurs, no professionals, nedant 3,8 km, fent 180 km sobre la bicicleta i finalment pelant-se una Marató (42,195 km), sembla un pim-pam de diumenge. Doncs no (evidentment!), és un sobreesforç humà extraordinari que per molts, com un servidor, no el podem ni arribar a imaginar, ens veiem a poca distància de la Continua llegint

Si no vols pols….

…no vagis a l’era.

L’era és una petita esplanada empedrada a prop de les cases de pagès on se separava el gra dels cereals de la palla o els fesols de les seves tavelles seques o tasques similars. Això generava molta pols i d’aquí ve la popular dita. Però no sempre és tan fàcil evitar la pols. Si ens movem amb certa naturalitat pel món ens n’anirem trobant. El vent pot aixecar la pols que hi ha a l’era i fer-nos-la empassar encara que estiguem a una certa distància. Si no volem pols, doncs, no anem a l’era i, a més, tinguem-la sempre neta. Però ai las, el vent també aixeca pols dels terres erms o ens porta el pol·len dels arbres o aquesta pols negrosa de les zones urbanes, i això ja no ens és tan fàcil de controlar. A més, tenim la pols que els vents a voltes ens porten de terres molt llunyanes com deserts de l’Àfrica o l’Àsia i que ens cobreix cotxes, patis i balcons de sorreta vermellosa. Tota aquesta pols ens porta problemes. La veiem com brutícia a la qual hem de dedicar esforç per netejar. També ens pot produir malalties amb gèrmens llunyans que Continua llegint