Un niu de constipats

Novament, com cada any, ens arriba el fred i ens agafa a tots d’una manera inesperada. Això em fa recordar una d’aquelles dites populars que un aprèn a casa de petit:

-“Aquests temps és un niu de costipats”.

Tot s’ha de dir que la ment creadora d’aquesta dita va arribar a uns límits de creació sublims… us ho imagineu? Un niu ple de  “costipats” obrint la boca frenèticament esperant rebre la seva dosi alimentària (ja sigui en forma de pluja, fred o vent) aixoplugats dins d’un niu, fent-se grans dia rere dia; excel·lent metàfora; veritablement ni les ments més creadores de Pixar o Disney podrien arribar a aquests nivell de creació; bé, potser un Dalí “inspirat” s’hi hagués acostat.

Tot plegat em porta a reflexionar sobre la tardor que en forma de castanyes, moniatos o “niu de costipats” ens està donant la benvinguda. Personalment, menjar-se les castanyes amb una mica de fred té la seva gràcia, què voleu que us digui?, ja que últimament ens Continua llegint

Anuncis

Pel forat del pany

Elogi del “bocata

He calculat que cada setmana em puc cruspir uns 10 o 12 entrepans entre esmorzar (amb la canyeta i el diari) i el sopar (aquells sopars de poca feina, amb embotit o truita, davant de la tele)… Si fos un nen, també  berenaria i, aleshores, la meva estadística setmanal d’entrepans arribaria a la  vintena, o més enllà.

L’enginy humà va haver de treballar generacions fins a descobrir què pràctic (i, tanmateix, què bo!) era posar qualsevol cosa enmig de dos talls de pa i clavar-li queixalada. És coneguda la versió britànica (els britànics semblava que ho havien inventat tot, fins que  els xinesos  van començar a parlar) de com es va perpetrar el primer “sandwich”,  un cosí germà, una mica ensopit, tot sigui dit, si el comparem amb qualsevol dels nostres contundents  “bocatas”.

L’any 1746, John Montague, IV Comte de Sandwich, era Continua llegint

Homenatge a Francesc Montero

La política està desprestigiada i la valoració dels polítics ha caigut en picat a les enquestes. Aquesta percepció és injusta en l’àmbit de la proximitat, perquè la majoria d’ajuntaments no funcionarien sense la contribució desinteressada de molts electes i ciutadans sensibilitzats per la cosa pública. No estem a l’època dels primers ajuntaments democràtics, i a mesura que han passat els anys les estructures polítiques i tècniques dels consistoris s’han anat professionalitzant. Per a bé (molt) i per a mal (també). No obstant, encara hi ha milers i milers de ciutadans que decideixen anar a unes llistes per dedicar hores del seu temps i de la seva família a la gestió dels interessos col·lectius. La proximitat és clau per entendre la dedicació i la passió que molts alcaldes i regidors li posen al seu consistori, al seu municipi, sense que això rebi a canvi cap gran reconeixement. Tot el contrari. La crítica, la queixa sistemàtica i la sospita són recurrents per part d’una ciutadania que se sent escaldada, que veu corrupció i robatoris a per tot. Injust, però és el que han llaurat algunes Continua llegint

El conte d’en Roman

Hi havia una vegada en un poble que es deia Calella ja fa uns quants anys, un home petitó que recollia tota mena de cartrons i altres deixalles, o sigui que era un drapaire i es deia Roman. Un dia en Roman tot eixerit va comentar als seus companys de vivenda:

-Me’n vaig tot sol a buscar andròmines al carrer.

I els seus companys de casa li digueren:

-No Roman, no. Que tu ets molt petitet i et podrien trepitjar, o et podria atropellar la moto d’en Súria de Correus o fins i tot els nens et podrien empaitar demanant-te imants.

Però en Roman, tossut com era, els hi va dir que hi aniria igualment i que tot el camí cantaria una cançó ben fort perquè no el trepitgessin i la cançó era aquesta:

Pim pam, pim pam
No em trepitgis que sóc en Roman
Pim pam, pim pam Continua llegint

El dit, la sandàlia, la lluna i… Matrix

Sembla que encara ressona, i que ho farà per temps, la imatge de David Fernandez (CUP) amb la seva sandàlia (del peu dret si no ho recordo malament) a la mà. I en aquell moment no es va dedicar a donar cops a la taula, ni la va llençar sobre aquell a qui es dirigia, ni va fer cap altre gestualització exagerada com algunes que es van convertir en famoses i han quedat com a referents de les discussions polítiques a nivell mundial. El diputat Fernàndez, amb parsimònia, es va dirigir al… senyor Rato i li va recordar el símil que representava en la cultura musulmana aquest gest de brandar una sabata, al mateix temps que aprofitava per deixar-li anar unes quantes perles, ben guanyades al meu modest entendre.

I aquest fet d’aixecar una sandàlia en tan respectable seu ha aixecat més polseguera que la mateixa sandàlia en tota la seva arrossegada vida. Si una cosa ha quedat clara en la tasca parlamentària dels membres de la CUP és que s’aparten un xic del cerimonial i les formes establertes en la dialèctica parlamentària Continua llegint

No és moral actuar contra la Constitució

El representant de la Conferència Episcopal Espanyola, monsenyor Martínez Camino, va fer aquesta afirmació en un programa de televisió no fa gaire setmanes. És escandalós!!

Per què? Perquè la moral entesa com a cosa “Que concerneix els costums, actes i pensaments humans respecte a llur bonesa o malesa” (Diccionari català), és una part de les persones que respon a principis emanats de la consciència del què es considera bo o del què es considera dolent. I en aquest sentit, no hi ha una idea de “bo” o “dolent” única. Els filòsofs han intentat definir els conceptes de bo/dolent des de l’antiguitat. Les religions ho han fet i ho fan, partint de principis transcendentals. Els legisladors ho han fet i ho fan, a partir de les legislacions positives (lleis, constitucions, etc…). No hi ha, per tant, una idea dogmàtica, única i universal del què és el Bé i què és el Mal. Del què és moral i del què és immoral (és immoral la poligàmia pels musulmans? És dolent creure en una vida més enllà d’aquesta? És Continua llegint

Ha tornat el moment

Ha tornat el moment d’escriure. Porto uns mesos de moviment, de no concentració excessiva, d’obligades preses de decisions, d’escriptura molt personal i de poca necessitat de compartir-la. Alguna cosa em porta a escriure, ja ens coneixem… actuo per necessitats com tothom i, bé… jo li dic necessitat per dir-ho ràpid però en realitat parlo de desitjos, poderosos desitjos que em conformen. Sóc clara i transparent, molt innocent en aquest sentit, així que si he decidit no compartir tot el que he escrit durant aquest temps ha estat, bàsicament, perquè no ho he volgut. Qui millor que les meves necessitats i els meus desitjos per manar-me què fer i què no?

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho, perquè tinc un públic fidel que ho espera, un públic tímid i silenciós, reflexiu, que es deixa travessar per les coses que dic. El públic és una excusa per dir que tinc ganes que es llegeixin les meves idees, els meus pensaments, la meva manera d’escriure, de descriure’m, de posicionar-me davant temes aparentment poc concrets però en realitat molt comuns i Continua llegint