Derrotats del tot

A vegades no cal iniciar una competició per saber quin serà el resultat final. Les faccions facials et donen més informació de la què ells mateixos voldrien que sabessis abans d’hora. I amb això no vull dir que el conflicte no sigui dur i que no hi hagi més d’una esgarrinxada. No vull dir això. Però ells ja han perdut. Espanya creia la seva pròpia mentida. Es creien un país democràtic i comparable amb la resta. Amb unes institucions fermament instal·lades i que la gent no veuria el que hi havia sota la catifa.

La catifa té nom i es diu Constitución Española, es a dir, la confabulació més gran feta per tapar la merda a sota i donar un vernís de democràcia a totes les coses rares que treien el cap pels voltants. Però estan tristos i abatuts. Treuen pit i només hi ha aire a dins, buidor. Aposentar un estat sobre un terra brut i enfangat té aquestes coses. Que quan ve algú i remou una mica pots sentir-te molt i molt fràgil

A Catalunya la defensa de la repressió popular per ometre la democràcia (que no vol dir legalitat) ha quedat en mans de la marginalitat en la major part de casos. Els partits dominants a Espanya, PP (antiga Alianza Popular, quin nom més bonic pels amants i nostàlgics del feixisme) i PSOE son cada vegada més residuals dins la política catalana. Espanya no té quasi veu directe a través dels seus partits dins la primavera catalana. Els seus representants actuen més vegades com a cos diplomàtic acreditat que no pas com a residents a Catalunya. No estan integrats dins el poble i per això no entenen res de res. Tot els hi sobta i cada dia van contracorrent sense saber molt bé què fer. Els hi recomano a tots ells, mentre estiguin tots sols reunits amb sí mateixos la lectura del llibre “Qui s’ha endut el meu formatge?”. La realitat ha canviat i el seu autisme social no els hi ha permès adonar-se’n.

Estan derrotats perquè no tenen paraules per lluitar contra les paraules. No els hi han donat arguments en què creure ni llibertats diferents per oferir a qui vol llibertat. Estan i es senten sols i abandonats per l’amo. Hi ha dirigents que tenen la barra de dir que s’emportaran el seus cap a casa (1)(Sr. Fernández Vara dixit). Podria semblar que a Espanya encara existeix l’esclavitud però no; el que passa és que a vegades les declaracions d’un dirigent del PP o del PSOE són tant similars perquè beuen de la mateixa font molts d’ells, com el Sr. Fernández Vara (2). El bipartidisme espanyol és en realitat una factoria de pensament únic i homogènia amb tocs de colors.

Avui en dia, crec que formar part del pensament socialista és una opció política, però formar part del PSC és una vergonya difícilment assumible per una persona integrada dins del poble i la seva realitat. El PSC camina cap a la fusió amb el PP tal com passa a Espanya, però això és Catalunya i si ho fan tindran que assumir un cost polític i social considerable, viatjant sense aturador a la marginalitat on fa anys hi viuen molt solets uns altres.

(1) http://www.lavanguardia.com/politica/20121003/54352221396/extremena-catalunya-responde-fernandez-vara.html
(2) http://ca.wikipedia.org/wiki/Guillermo_Fern%C3%A1ndez_Vara . Veure Inicis polítics.

Josep Busquets
Cultivador de bytes, punts i herbes

04/11/2013