Ha tornat el moment

Ha tornat el moment d’escriure. Porto uns mesos de moviment, de no concentració excessiva, d’obligades preses de decisions, d’escriptura molt personal i de poca necessitat de compartir-la. Alguna cosa em porta a escriure, ja ens coneixem… actuo per necessitats com tothom i, bé… jo li dic necessitat per dir-ho ràpid però en realitat parlo de desitjos, poderosos desitjos que em conformen. Sóc clara i transparent, molt innocent en aquest sentit, així que si he decidit no compartir tot el que he escrit durant aquest temps ha estat, bàsicament, perquè no ho he volgut. Qui millor que les meves necessitats i els meus desitjos per manar-me què fer i què no?

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho, perquè tinc un públic fidel que ho espera, un públic tímid i silenciós, reflexiu, que es deixa travessar per les coses que dic. El públic és una excusa per dir que tinc ganes que es llegeixin les meves idees, els meus pensaments, la meva manera d’escriure, de descriure’m, de posicionar-me davant temes aparentment poc concrets però en realitat molt comuns i terrenals. Perquè el que faig, avui i sempre, per si algú encara no se n’ha adonat, és escriure’m, a mi, a la meva història, en el meu dia a dia, m’escric a l’escriure, i em descric, i em posiciono i m’emmarco. A l’escriure trobo un lloc que és molt meu i em situo a la vegada en un lloc on puc escollir compartir o no. En dies com avui, per exemple, comparteixo, i el resultat és íntimamentpúblic. Amb tot, el que faig és posar-me en joc. Aquesta és la gran veritat, això és un joc… jo escric, començo, i tu llegeixes i ho continues. Entres al meu joc o no, i m’agrada perquè jo no sé qui entra i qui no, qui llegeix i qui no ho fa… un cop publicades, totes aquestes paraules deixen de ser meves i passen a ser de qui les recull o de qui les acull o de qui diu… ui no, jo això no ho vull! Així que és una manera d’obrir portes, de caminar a cegues, de jugar-me en les intrigues i els desconeixements.

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho, un risc que m’agrada córrer. Perquè m’hi planto i m’hi deixo fer, i m’intrigo i em qüestiono, i dubto i m’encanto i el que faig és anar sabent més de mi, i això és créixer i re-crear-se, i tot plegat… és guai, i si és guai ja no cal dir més. Perquè no tinc por del que passarà, perquè la barrera entre el que surt de mi i el que reps tu desapareix quan ens trobem aquí, entre les lletres i la lectura. Hi ha gran part de fantasia, potser d’il·lusió, en el sentit de miratge, de falsa apreciació… no sé on van les meves paraules, les meves idees, les meves històries, només m’agrada saber que circulen. Una decisió aparentment altruista però en gran part egoista… és molta la sensació de llibertat quan sé que puc deixar anar, intentant vestir-ho perquè resulti uns dies divertit, d’altres interessant, d’altres profund i reflexiu. És agradable també la sensació de control que tinc al saber que només sóc jo qui sap la veritable veritat de tot el que escric. Tot plegat una gran il·lusió, en el sentit de miratge, de falsa apreciació… només m’agrada saber que les meves paraules circulen.

Ha tornat el moment d’escriure i compartir-ho i em venia de gust explicar què és tot això per mi. Cada vegada que escric deixo anar i a la vegada creo una cosa diferent, és sempre un anar i venir, un fer i desfer. Porto uns mesos de moviment, de no concentració excessiva i d’escriptura molt personal i de poca necessitat de compartir-la. I és que m’escric també en un diari esportiu, no d’aquests de futbol i propagandes (ara ric sola pensant en el concepte “diari esportiu”) sinó d’aquells personals i d’experiències, de sensacions i vivències en general. El diari ja camina per sí sol, té forma i es conforma, té títol i certa autonomia, així que puc tornar-me a posar en coses com les d’avui. Tot plegat només és un altre tema personal, una manera de seguir buscant-me els punts creatius. I fins aquí per avui, ja seguim i ens comuniquem, i m’envieu i ens concretem. Salut!

Neus Arimany
Paraulista activa. News Arimany

07/11/2013