El dit, la sandàlia, la lluna i… Matrix

Sembla que encara ressona, i que ho farà per temps, la imatge de David Fernandez (CUP) amb la seva sandàlia (del peu dret si no ho recordo malament) a la mà. I en aquell moment no es va dedicar a donar cops a la taula, ni la va llençar sobre aquell a qui es dirigia, ni va fer cap altre gestualització exagerada com algunes que es van convertir en famoses i han quedat com a referents de les discussions polítiques a nivell mundial. El diputat Fernàndez, amb parsimònia, es va dirigir al… senyor Rato i li va recordar el símil que representava en la cultura musulmana aquest gest de brandar una sabata, al mateix temps que aprofitava per deixar-li anar unes quantes perles, ben guanyades al meu modest entendre.

I aquest fet d’aixecar una sandàlia en tan respectable seu ha aixecat més polseguera que la mateixa sandàlia en tota la seva arrossegada vida. Si una cosa ha quedat clara en la tasca parlamentària dels membres de la CUP és que s’aparten un xic del cerimonial i les formes establertes en la dialèctica parlamentària i, a partir d’aquí, és on ha començat tot el seguit de respostes, recriminacions, atacs directes i/o altres reccions de periodistes, opinadors, polítics, tertulians i gent de tota mena, classe i condició. És digna la imatge de la sandàlia a la mà d’un representant del poble quan està interpel·lant algú? Delicada pregunta…

No seré pas jo qui animi als polítics a posar damunt la taula les sabates, botes, xancletes o xiruques. Com a màxim admeto el barret que fa molta més presència i també pot arribar més enllà que el dit acusador. Però sí que demano a tots els que s’han sentit agredits per les formes d’en David Fernàndez que deixin ja de mirar el dit i comencin a buscar la lluna. Si el dit assenyala la lluna, mirem la lluna per la mort de déu! (O era per l’amor de déu?).

Aquest és un recurs típic, tòpic, fàcil i, moltes vegades, útil que tenen els polítics per portar qualsevol tema en discussió als vorals que a ells els interessa. Quan hi ha un fons pedregós, és més efectiu desviar l’atenció cap a qualsevol detall formal que haver d’entrar  a donar massa explicacions.

Perquè el que realment va tenir delicte va ser l’actitud del senyor Rato quan després d’haver sigut acompanyat al seu lloc com si d’una vedette es tractés, va tenir la barra de demanar a la presidenta de la comissió amb un to veritablement cínic que li expliqués què hi feia. Això sí que va ser lamentable. Obviar la trajectòria d’aquesta eminència econòmica i els milions que ha costat als ciutadans la seva mala gestió, hauria de fer-li abaixar, com a mínim, la mirada si no el cap sencer. Però ens quedarem mirant el dit i no la lluna.

Hi ha una darrera “moda” en el llenguatge que rodeja la política, si més no la catalana. És referir-se a “Matrix” com la realitat virtual en què viuen o volen fer viure unes ideologies a la resta de la ciutadania. Personalment encara no he aclarit si jo hi sóc a Matrix o hi són els que no pensen com jo. I això em té preocupat, perquè no sé si sóc real o virtual. I això és dur. Quan vaig pel carrer em dedico a observar, sense gaires manies, les gabardines i els abrics llargs de la gent que em trobo pel carrer de l’Església. Ahir em vaig sorprendre a mi mateix dirigint la mirada als clatells d’un grup de joves per si els hi veia cap connector. En Neo, la Trinity, en Morpheus, els Smith, són aquí, a Calella mateix o els trobarem al Parlament? O és a l’inrevés i nosaltres som els que vivim feliços en un Matrix idílic?

No ho sé, però si això és Matrix, em sembla que em quedo amb el món de les sandàlies.

Josep Barri
vilapou.cat

15/11/2013

Anuncis

One thought on “El dit, la sandàlia, la lluna i… Matrix

  1. Nikita Khrusxov, Primer Secretari del Partit Comunista de la URSS (1953-1964) va ser el primer personatge de l’era moderna que es va treure la sabata (curiosament, també la del peu dret) a l’ Assemblea General de la ONU (Octubre 1960) brandant-la agressivament i picant amb ella sobre el seu escriptori. Naturalment, el President de l’ Assemblea, Frederick Boland, el va cridar l’ordre i el nostre Nikita es va tornar a calçar el sabatot…No eren temps globlalitzats, però l’imatge va donar la volta al mon.
    Tot això no vol dir res més que treure’s sabates o sandalies per reivindicacions mes o menys nobles, no és cap novetat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s