El conte d’en Roman

,

Hi havia una vegada en un poble que es deia Calella ja fa uns quants anys, un home petitó que recollia tota mena de cartrons i altres deixalles, o sigui que era un drapaire i es deia Roman. Un dia en Roman tot eixerit va comentar als seus companys de vivenda:

-Me’n vaig tot sol a buscar andròmines al carrer.

I els seus companys de casa li digueren:

-No Roman, no. Que tu ets molt petitet i et podrien trepitjar, o et podria atropellar la moto d’en Súria de Correus o fins i tot els nens et podrien empaitar demanant-te imants.

Però en Roman, tossut com era, els hi va dir que hi aniria igualment i que tot el camí cantaria una cançó ben fort perquè no el trepitgessin i la cançó era aquesta:

Pim pam, pim pam
No em trepitgis que sóc en Roman
Pim pam, pim pam
I no em demanis un imant.

I tant va insistir i tant content el van veure, que el van deixar marxar, i en Roman més feliç que un tornavís, anava recollint cartrons, ferros i ampolles de Delapierre, i pel carrer es veia un carretó carregat que anava sol i es sentia una cançó que deia:

Pim pam, pim pam
No em trepitgis que sóc en Roman
Pim pam, pim pam
I no em demanis un imant.

Fins que va arribar a un contenidor on en Roman pensava que hi havia un bon botí per treure,  s’hi va enfilar, en va aixecar la tapa i quan ja havia posat el cap dintre per veure què hi havia, es va trabocar i va caure dins. En Roman s’espantà molt doncs en aquell contenidor era fosc i brut  i era molt difícil que el sentissin.

Ja passades unes hores, els seus companys i amics que vivien a casa seva, en veure que en Roman no tornava a l’hora de dinar es van començar a preocupar i van sortir a buscar-lo.

–Roman on ets, Romaaaaaaan on eeeeeets?

I fins i tot la policia municipal va enviar a la recerca els seus millors homes  i en Pigem i en Macazaga també cridaven:

–Roman on ets, Romaaaaan on eeeeets?

Després de molta estona de buscar-lo, en Roman des de dintre el contenidor va sentir unes veus llunyanes que deien:

–Roman on ets, Romaaaaaan on ets?

I en Roman va cridar:

Sóc dins el contenidor,
Que fa molta pudor,
Quan vingui l’escombriaire,
En sortirà aquest drapaire.

Però els seus col·legues i la nostra policia no el sentien perquè  aquell contenidor estava ple a vessar i els seus crits quedaven ofegats entre tanta bossa i tanta deixalla mal reciclada.

I en Roman anava picant amb el seu petit puny les parets del contenidor i cridava perquè el salvessin però els vianants amb el soroll dels cotxes eren incapaços de sentir-lo.

Fins que va aparèixer un home a prop del contenidor que va començar a remenar les deixalles per comprovar si els homes i dones del cap dret feien bé la recollida selectiva, i aquell home es començà a emprenyar quan va veure bosses de matèria orgànica barrejades amb plàstics i paper al contenidor del rebuig, i tot aixecant bosses i més bosses li va semblar veure una coseta que es movia. En Roman ràpidament se li va agafar  del braç per poder sortir del contenidor. I fou d’aquesta manera i no de cap altre que en Reciclator va salvar en Roman de morir aixafat pel camió de les escombraries.

Com a mostra d’agraïment en Roman li va regalar a en Reciclator un imant, una armilla i una gorra fluorescent que llueix orgullós pels carrers del seu poble.

I vet ací un gos, vet ací un gat, jo us asseguro que algunes parts d’aquest conte són veritat.

Quim Lloret
Aficionat a moltes coses, especialista en res

18/11/2013