Pel forat del pany

Elogi del “bocata

He calculat que cada setmana em puc cruspir uns 10 o 12 entrepans entre esmorzar (amb la canyeta i el diari) i el sopar (aquells sopars de poca feina, amb embotit o truita, davant de la tele)… Si fos un nen, també  berenaria i, aleshores, la meva estadística setmanal d’entrepans arribaria a la  vintena, o més enllà.

L’enginy humà va haver de treballar generacions fins a descobrir què pràctic (i, tanmateix, què bo!) era posar qualsevol cosa enmig de dos talls de pa i clavar-li queixalada. És coneguda la versió britànica (els britànics semblava que ho havien inventat tot, fins que  els xinesos  van començar a parlar) de com es va perpetrar el primer “sandwich”,  un cosí germà, una mica ensopit, tot sigui dit, si el comparem amb qualsevol dels nostres contundents  “bocatas”.

L’any 1746, John Montague, IV Comte de Sandwich, era el comissionat britànic a les negociacions que tenien lloc per pactar el fi de la Guerra de Successió Austríaca.  Aquestes converses  van durar 2 anys i els delegats tenien molt temps lliure que mataven com podien. Concretament, el nostre Comte , jugant a cartes, amb tanta afició que ni tan sols deixava la taula de joc per anar a fer els àpats… Sembla que algun dels seus servents per tal que el seu amo mengés i  pogués seguir jugant sense tacar-se, se li va acudir posar-li un parell de talls de “roast beef” enmig de dues llesques de pa. Així, el nostre home podia alimentar-se amb una mà,  mentre a l’altra hi tenia les cartes de la partida. L ‘invent va triomfar i es va popularitzar fins a  prendre el nom genèric de l’aristòcrata. Podeu consultar els llibre d’història per saber com van acabar aquelles feixugues negociacions. Jo ho fet, però no he trobat enlloc si Lord Montague va acabar guanyant o perdent a les cartes.

El record més antic dels meus entrepans (quan encara en dèiem sense cap vergonya, “bocadillos”) es remunta a l’escola. Quan ja tenia una mica de responsabilitat, potser  8 o 9 anys, jo mateix anava de bon matí a buscar el pa del dia a Can Torrent i de camí cap a casa, ja m’havia menjat la torna (aquell tros esguerrat de pa tou, sovint encara calent, que abans et donaven si la peça no feia el pes exacte) Amb l’entrepà cruixent a la cartera feia via a l’escola, esperant amb delit  l’hora de l’esmorzar al pati, sobre tot si el “bocata” era dels meus preferits… Hi havia un gran ventall segons el que tenien a casa o havia sobrat d’algun altre àpat, però, habitualment, descobrir de què era l’entrepà embolicat  en paper de diari,  esdevenia una saborosa sorpresa  (a aquella edat, sempre  teníem un budell buit). El que no fallava mai era el dels Primers Divendres (a aquesta generació això els hi sonarà swahili, o poc menys). Resulta que el primer divendres de cada mes tocava anar a combregar tota l’escola en pes (el Dijous abans a la tarda, ens havíem confessat massivament… però aquest tema mereix un article  a part) i com que sorties de casa en dejú pelat, sense got de llet ni res de res (tanmateix com ara quan ens han de treure sang)  la recompensa de l’esmorzar  era especial. A l’hora de l’esbarjo matiner d’ aquells divendres sortien entrepans d’arengades o de olioses sardines de llauna, de botifarra, de tota mena de truites… o de llom calent que era el meu preferit. Veure com, tots a una, aquells vailets  afamats desembolicàvem els nostres entrepans, era un  festival per als sentits. Tot just acabats de combregar, i ja quèiem en el pecat de la golafreria!

Menció a part en aquells  temps  heroics mereixen dos entrepans singulars. Un és el de  truita els dies d’excursió. La truita que de bon matí havien ficat calenta enmig  del llonguet sucat amb oli i tomata, quan  te’l menjaves a migdia o fins i tot a la tarda  si no hi havies pensat abans, de tornada a l’autocar, tenia una consistència de goma i una peculiar textura per la humitat acumulada, que el feia, potser no deliciós, però sí únic. L’altre -predecessor casolà del “bollycao”-  consistia  en tallar un tros de barra de pa tou, mida al gust, i sense obrir-lo, entaforar-hi enmig  de la  molla un parell de preses de  xocolata, preferentment negra.  Te’l podies menjar tot seguit, però si el posaves  a la cartera o la motxilla, sobre tot a l’estiu,  i l’atacaves quan la xocolata ja era  mig fosa… hi cantaven els àngels!

Amb el pas dels anys ens anàvem refinant i els entrepans els degustàvem ja fora de l’ àmbit familiar. Eren dies d’experimentar amb els “frankfurts” i les hamburgueses, el bistec rus de tota la vida, com deia la meva avia, però amb “marketing” afegit, o provar els impecables “bikinis”, que jo -un noi ja grandet- devorava amb golafre reverència al “Teide” dels germans Boadas, molts diumenges a la tarda. Ben aviat, vam aprendre a fer-los a casa, amb  múltiples variants com la sobrassada i  la inestimable ajuda d’un estri que se’n deia “sandwichera”.

La cultura de l’entrepà ha anat a més, degut entre altres raons, a la televisió, la manca d’afició per la cuina de les noves generacions i l’aparició  de tota mena  de  locals especialitzats a donar-te pa amb qualsevol cosa, fent-te creure que vas de restaurant … No ens fem els desmenjats (mai millor dit) ni  els critiquem que, un dia o altre, tots hi anem a petar i n’hi  ha des de  prou correctes  a molt sofisticats fins  altres a on val mes no tornar-hi…

Hem de concloure doncs que quan els antropòlegs vulguin esbrinar dintre d’un parell de segles, els nostres hàbits gastronòmics, el modest i tanmateix original entrepà, guanyarà  amb escreix com el producte bàsic de l’alimentació en aquesta època convulsa que ens ha tocat, seguit  d’aprop  per  la seva cosina italiana, la pizza.

Nosaltres -els catalans- figurarem  certament en el llibre d’honor per haver donat a l’entrepà  un toc extra de sabor, enginy i seny, perquè hem sabut com  aprofitar  també el pa del dia  abans, tot fregant les llesques amb un sucós tomata madur, un bon raig d’oli i un polsim  de sal, abans de vestir-les  generosament, posem per cas,  amb uns talls de bull blanc o pernil ibèric.

Bon profit!

APUNTS A L’AGENDA

*Avui serem  inquisidors i furgarem dintre de l’ànima de la gent, preguntant  :
Quin entrepà us agrada mes ?
Quin prepareu millor  a casa ?
Quin local de Calella serveix, segons vosaltres, els millors entrepans?

*Animeu-vos a contestar… Respostes al REBAT

*Voldria poder rifar quelcom entre els que ens contestin (ni que fos un entrepà) però com que no tenim ni cinc, s’hauran de conformar amb aquell minut de glòria mediàtica.

*També vull demanar perdó per no parlar aquest cop de política ni de corrupció, del dret a decidir o de l’atur. Aquests temes mereixen tota la nostra atenció i preocupació… Però n’estic cansat  i me n’he evadit preparant-me un bon entrepà!

*La frase del mes, ha de fer per força referència al pa : “Quan la mare ens donava pa, repartia amor”. Ho va dir Joël Robuchon, afamat cuiner francès amb un munt d’estrelles Michelin.

Fausto

23-11-2013

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s