Un niu de constipats

Novament, com cada any, ens arriba el fred i ens agafa a tots d’una manera inesperada. Això em fa recordar una d’aquelles dites populars que un aprèn a casa de petit:

-“Aquests temps és un niu de costipats”.

Tot s’ha de dir que la ment creadora d’aquesta dita va arribar a uns límits de creació sublims… us ho imagineu? Un niu ple de  “costipats” obrint la boca frenèticament esperant rebre la seva dosi alimentària (ja sigui en forma de pluja, fred o vent) aixoplugats dins d’un niu, fent-se grans dia rere dia; excel·lent metàfora; veritablement ni les ments més creadores de Pixar o Disney podrien arribar a aquests nivell de creació; bé, potser un Dalí “inspirat” s’hi hagués acostat.

Tot plegat em porta a reflexionar sobre la tardor que en forma de castanyes, moniatos o “niu de costipats” ens està donant la benvinguda. Personalment, menjar-se les castanyes amb una mica de fred té la seva gràcia, què voleu que us digui?, ja que últimament ens adonàvem de l’arribada de l’estació de la tardor, no gràcies a la Mare Natura que ho posava tot al seu lloc, informant-nos en forma de colors de l’apropament d’una nova estació, si no a través del televisor  i els anuncis repetitius d’una gran cadena de magatzems o d’ençà  uns anyets per l’aparició de nens i nenes vestits de bruixa, esquelets o monstres que truquen a la porta amb un “treak o treat” de no sé on i unes carabasses amb cara de dimoni que omplen, altre cop, algun anunci televisiu.

Tornant però al temps, realment si no és per algun esdeveniment o fet important ja sigui en positiu o negatiu durant el transcurs de la vida, diria que la gent no té memòria meteorològica.

Personalment em costa recordar quin temps feia la setmana passada, però penso que tots, d’alguna manera, ens creem alguns referents per adonar-nos dels canvis d’estació.

Com a fill de caçador, un dels meus referents és mirar el cel i contemplar el pas dels ocells. Aquests, si em permeteu dir-ho, no fallen.

L’altre,fagi fred o calor, quelcom tan simple com comprar-me una paperina de castanyes torrades just davant de Can Xena. Alguna cosa em diu que quan era més petit i anava a buscar la mateixa paperina feia més fred, però no em feu cas que, com us he dit abans, tinc mala memòria meteorològica. Millor deixar-ho en què, com si d’un ocell migratori es tractés, donem la benvinguda a la tardor que torna al seu niu… al seu niu de costipats.

Jordi Bosch
Un calellenc inquiet i fundador de la Cervesera Costa de Barcelona
www.quatrepunts.com

30/11/2013