Mandela i Reed

Què tenen en comú aquests dos homes? Que són morts. Bé, sense reforçar la seva vessant solidària o artística d’entrada pot semblar un plantejament una mica macabre. No vol ser-ho, evidentment. Una altra característica que els uneix és que han mort en un moment en què la tecnologia és més domèstica que mai i que el volum de condolences que han rebut no hagués estat el mateix 5 anys enrere. Els que teniu comptes oberts a les xarxes socials haureu publicat algun missatge de condol per alguna d’aquestes dues personalitats i si no l’heu escrit segur que us ha passat pel vostre timeline algun missatge d’un company vostre a Facebook, Twitter, Instagram…

Fa pocs dies en una xerrada a Tordera sobre canals de participació ciutadana referits a les xarxes socials i a les aplicacions mòbils ens preguntàvem per què el Facebook, com el tió, havia entrat a tantes famílies i la resposta era aquesta: “perquè és molt fàcil”. És fàcil obrir un compte nou (només cal un correu electrònic i una contrasenya), es fàcil seguir les instruccions per pujar una foto, fer un comentari, agregar nous amics, etc… Aquesta facilitat es converteix en viral alhora de la successió d’esdeveniments globals com els casos que comentem aquí. La pèrdua d’aquests personatges estimats i referents en els seus respectius camps fa que el dol també sigui global i alhora es comparteixi a la xarxa i entri a cada casa: “has vist el Facebook? Ha mort Lou Reed…”

Aquest dol és efímer. Els milers de missatges a la xarxa que ballen solidaris al ritme de la publicació dels diaris de “l’endemà”, unes 48 hores. De fet, això no és nou, tots tenim molt present un exemple molt clar: hi ha un conflicte bèl·lic en una regió del món i els telenotícies, les ràdios, tertúlies i diaris en van plens durant unes setmanes, i de cop i volta hi ha un dia que no se’n parla més i al cap d’uns dies ens ve al cap aquell conflicte que pel fet de no parlar-ne als mitjans ens sembla que ja no estarà vigent, però en el fons en som plenament conscients que segueix existint però que hi ha una notícia més “important” que ara marca l’agenda del dia a dia. Doncs el dol digital seria més o menys el mateix: en un període molt curt de temps l’opinió dels usuaris 2.0 es focalitza en aquell esdeveniment, tot més ràpid, la quantitat d’informació és major, exponencial, viral i l’expressió dels missatges és íntima i personal però compartida.

Seguirem vivint moments intensos i tristos, amb plors davant de la pantalla per la pèrdua d’icones globals. Als 60 assassinaven JFK i els plors eren davant d’un televisor en blanc i negre d’algun veí, amb tota la família veient les imatges de Dallas i ara podem rebre la mala notícia en el metro camí de la feina en el nostre dispositiu mòbil. Potser res ha canviat, potser estem una mica més sols…

Jordi Verdura
Estratègia i comunicació en xarxes socials
www.jordiverdura.cat

09/12/2013