Ser o no ser… Dinamarca

No hi ha dos paradisos iguals: cadascú imagina  el seu a la mida dels seus anhels, de les seves necessitats o de les seves conviccions. El protagonista de “Los lunes al sol”, aturat i desesperat enmig de la  reconversió industrial dels 80, somia amb Austràlia, un lloc on tot allò que ell creu important, s’acompleix per llei. Ben mirat, Austràlia reuneix totes les condicions per ser un lloc utòpic: és una illa, és molt gran, remota, rica  i poc poblada. Imagina que allà tothom és feliç, però, com que és un lloc tan allunyat,  tampoc és rellevant si les seves creences responen a la realitat o són figurades. La seva utopia és irreal en sí mateixa, però, fins i tot ell sap que per viure-la s’ha de fer l’esforç de fer el llarg viatge a les antípodes i, això, no és gens fàcil.

Fa uns dies un diputat de Convergència i Unió deia en una entrevista radiofònica que en poc temps una Catalunya independent seria com Dinamarca, un país, segons deia, on els drets socials i econòmics dels ciutadans estan garantits per l’Estat. Va triar l’exemple danès per algunes semblances amb el nostre país: la població (5,6 milions Dinamarca, 7,5 Catalunya), el PIB (245.000 milions Dinamarca, 200.000 Catalunya, la superfície (43.000 km2 Dinamarca i 32.000 Catalunya).

En aquest punt valdria la pena reflexionar sobre els beneficis socials que té un danès només per ser-ho però, tot i que en algun concepte  important  els catalans en sortiríem més ben parats, hem de convenir que, efectivament, en aquest aspecte de la vida és millor ser d’allà que d’aquí. La utopia del nostre polític no és en l’objectiu, que és assolible; la seva utopia radica en pensar que assolir-lo no té cost ja que ell pensa que la simple reversió de les balances fiscals amb l’estat ens posaria en quatre dies al capdavant d’Europa.

La cosa no deu ser tan fàcil i les dades d’Eurostat relatives al 2012 ens ajuden a entendre les dificultats del camí: la recaptació fiscal a Dinamarca és un 48,6% del PIB mentre a Catalunya és un 32,4%; la diferència d’aquest 16,2% s’ha repetit persistentment, amb poques variacions, cada any des de fa molt temps. Traduït a xifres brutes: us imagineu l’impacte sobre els serveis públics d’un ingrés constant d’uns 32.000 milions d’euros mes cada any? Us feu una idea de les prestacions que podríem rebre amb aquests diners? Penseu només que el Conseller Boi Ruiz diu que el “dèficit corrent” de la Sanitat catalana és de 1.000 milions anuals.

Alguna cosa bona deu tenir pagar impostos alts ja que els països més desenvolupats d’Europa i els que han resistit millor la crisi són aquells que tenen la pressió fiscal més alta (Dinamarca, Holanda, Suècia, Noruega, Alemanya). Per tant, si acceptem que és una bona idea tenir taxes elevades, com Dinamarca, preguntem-nos ara com podem aproximar-nos al seu nivell impositiu. Podem aconseguir-ho amb els impostos sobre el treball (IRPF) i el consum (IVA)? No sembla que aquest sigui el camí adequat ja que la part d’un salari mig que es destina a pagar impostos a Dinamarca i a Catalunya és bastant similar (en el 2012, un 44,1% s Dinamarca  i a un 41,8% a Catalunya i, amb les últimes pujades de l’IVA a casa nostra deu ser, hores d’ara, pràcticament igual). Per tant, si l’augment  de contribució no pot venir dels assalariats només pot venir dels impostos sobre el  capital.

Ara bé, estaria disposat un país com Catalunya, tradicionalment governat per una coalició com Convergència i Unió tan donada a defensar les grans fortunes, a reformar l’estructura fiscal per aproximar-nos al model nòrdic? Estaria la nostra societat, tan acostumada a enganyar-se a ella mateixa amb una economia submergida descomunal, a tenir un comportament ètic  diferent?

A finals del segle XIX Oscar Wilde va escriure un llibre titulat “L’ànima de l’home sota el socialisme”.  En ell podem trobar  la següent frase:  “un mapamundi que no inclogui un país que es digui Utopia ni tan sols mereix una ullada”. Crec que és cert, que necessitem somiar amb societats millors i més justes. També crec que podem arribar allà on vulguem però, a canvi, haurem de fer l’esforç necessari per caminar  la distància que ens separa de l’objectiu i, això, no és tan fàcil.

Sebastián Tejada

27/12/2013