Qui és que vol jugar al… burro nou? Qui és que vol jugar a… “pèrs”? Qui és que vol jugar a… arrencar cebes? I així, un dia darrere l’altre, com aquell qui no vol, s’hi anaven afegint nens, agafats per les espatlles, fins que hom considerava que ja n’érem prous per fer el joc escollit.

A l’hora del pati, amb la cantarella habitual, era una manera com altra de començar amb mètode l’estona del lleure i aprofitar el temps. Qui és… que vol… jugar… a… CAVALL FORT!!! Així, cantat, amb aturades, progressiu, enigmàtic, amb una descoberta final, amb la veu forta, intensa, amb l’afany de copsar l’interès dels companys (en aquell temps, aquell país, encara no hi havia companyes…). Calia espavilar, aviat tornaríem a classe.

De sobte, però, s’improvisava un altre grup, i un altre, i un altre… Déu n’hi do!!! Aquí es podien començar a veure els caps, els líders… aquells qui aconseguien reunir més gent i així podien sempre jugar a allò que ells volien. Eren bons jugadors i s’envoltaven dels millors. Continua llegint →

Propòsits per l’any zero

Estirat al sofà, a mig matí del dia primer d’any, escoltant el concert des de Viena mentre es van dissipant els vapors etílics de la nit de cap d’any, sempre es troba un moment, entre un vals i una polca per exemple, per fer un ràpid repàs mental de l’any que ha finit i una fugaç llista de propòsits pel que acabem d’encetar.

Cada any em donen menys feina  els projectes de futur.  No deixaré de fumar (ja no fumo)  ni de beure (això sí, amb seny i fent cas a la dona) o de  gaudir d’un bon àpat (mentre el colesterol  ho permeti). Tampoc faré gimnàstica (cansa) ni aprendré anglès (ja en tinc prou amb el que sé). Caminaré  i pujaré escales si no hi ha cap més remei, em faré totes les analítiques i em prendré disciplinadament totes les pastilles que calgui… Què més li puc demanar  (i tanmateix oferir) al nou any i per extensió a la vida?

Però resulta Continua llegint →

En aquell temps el Sr. Pruna i els seus deixebles anaren a celebrar el cap d’any. I després de la cercavila de l’home dels nassos es disposaren a sopar. Tot era pau i bons desitjos al moment de l’àpat i un cop es van haver menjat el raïm, el mestre en veure els deixebles una mica enriolats, els proposà anar a fer un volt per prendre la fresca.

Els deixebles protestaren un xic, doncs a taula encara hi havia neules i torrons per menjar i algunes ampolles encara no les havien ni encetat, però el mestre es mostrà ferm i els manà que sortissin del seu cau per divulgar el seu missatge.

I caminaren carrers enllà fins que arribaren a la plaça i al pàrquing que hi ha davant la Fàbrica Llobet  on trobaren nombrosos grups de joves que portaven grans ampolles de líquids de colors . Els deixebles encuriosits s’hi acostaren  i els joves que ja sabien allò de que “cal donar  aigua a qui té set”, els convidaren, i el deixeble del puro i el deixeble de panxa grossa i barretina feren grans glops d’aquells beuratges i descobriren que aquella Continua llegint →

Des de fa un parell de mesos, a la llibreria on treballo es poden comprar pantalles per llegir-hi; aquest fet, més enllà de les implicacions econòmiques per a l’empresa, ens ha posat en contacte amb un públic diferent -els apocalíptics, seguint la distinció de l’Umberto Eco- del que usualment trepitja les llibreries -els integrats-; una gent curiosa, aquests tecnòfils radicals… Naturalment, ni aquest és el lloc ni jo em considero suficientment preparat per dictar cap tesi al voltant de la competència entre el llibre i l’arxiu digital llegible -més enllà de dir-li llibre al llibre, i no llibre tradicional ni llibre de paper; i arxiu digital llegible a l’arxiu digital llegible, no llibre digital ni llibre electrònic ni el neologisme e-book;  i tenint en compte que això que s’anomena lector electrònic o e-reader és una màquina que consisteix en una pantalla on es reprodueixen arxius digitals llegibles però que no llegeix (igual que no estic d’acord en dir-li llet a la llet de soja ni hamburguesa a l’hamburguesa de saitan: el nom no fa la cosa)-, de la superioritat d’un sistema enfront de l’altre, ni del futur que els espera a ambdós. Continua llegint →

Quan estudiava, en certa ocasió, un professor va afirmar que una campanya per a vendre sabó no era substancialment diferent que una d’electoral.

Jo, que llavors era jove i carretejava un cap ple de pèl per fora i d’ideals per dins, vaig rebre aquella frase com una revelació menor, en la línia de les Grans Veritats que una persona ha d’afrontar i que comença el dia que Continua llegint →

Una persona de Polònia ha rebut el llibre “Catalonia Calling. El món ho ha de saber”. Un dia vaig entrar a la pàgina “www.elmonhohadesaber.cat” per afegir-me a la campanya de micromecenatge que té la sana intenció d’explicar “que Catalunya té mil anys d’història i que el desig de ser lliures ha perviscut després de la derrota de 1714”. També amb el propòsit de contribuir “que la societat civil catalana pugui fer arribar Continua llegint →