Te(cn)ologia

Des de fa un parell de mesos, a la llibreria on treballo es poden comprar pantalles per llegir-hi; aquest fet, més enllà de les implicacions econòmiques per a l’empresa, ens ha posat en contacte amb un públic diferent -els apocalíptics, seguint la distinció de l’Umberto Eco- del que usualment trepitja les llibreries -els integrats-; una gent curiosa, aquests tecnòfils radicals… Naturalment, ni aquest és el lloc ni jo em considero suficientment preparat per dictar cap tesi al voltant de la competència entre el llibre i l’arxiu digital llegible -més enllà de dir-li llibre al llibre, i no llibre tradicional ni llibre de paper; i arxiu digital llegible a l’arxiu digital llegible, no llibre digital ni llibre electrònic ni el neologisme e-book;  i tenint en compte que això que s’anomena lector electrònic o e-reader és una màquina que consisteix en una pantalla on es reprodueixen arxius digitals llegibles però que no llegeix (igual que no estic d’acord en dir-li llet a la llet de soja ni hamburguesa a l’hamburguesa de saitan: el nom no fa la cosa)-, de la superioritat d’un sistema enfront de l’altre, ni del futur que els espera a ambdós. Però tampoc m’apunto indiscriminadament a la colla que creuen que el futur, en qüestions de la instrumentalitat de la lectura, ja és aquí; així que em limitaré a fer un parell de reflexions des del punt de vista de simple usuari de les tecnologies de la informació (vaja, un altre nom amb el que tampoc hi estic d’acord…).

Treballo en entorn digital des de l’any 1984 (glups!), el meu primer ordinador, a la feina, va ser un IBM sense disc dur i amb dues disqueteres de floppy disc (una per al programa i l’altra per a les dades); per a casa, uns anys després, vaig comprar un IBM PS2, una màquina que ja s’assemblava més al concepte “ordinador” que la gent de menys de quaranta anys ha conegut i assimilat. Amb aquesta màquina, i amb el tractament de textos estandard (IBM Writer Assistant) vaig començar una sèrie de documents personals que, a la llarga, serien com una espècie de diari. Però els estandars (el nom!) canvien, es tornen obsolets, ja no donen assistència o, directament, desapareixen, i, a part de cinc o sis canvis d’ordinador, del Writer Assistant vaig passar a l’Open Access (“el súmmum de la integració!”), d’aquest al Wordperfect (primer per a MS-DOS, la famosa pantalla blava, després per a Windows, “l’estandard definitiu”·), al Word (l’estandard dels estandars) i, després de canviar de sistema operatiu, al Pages. Cap d’aquests canvis -tot i que els processadors són molt més potents i cada vegada tenen més opcions… que no necessito per a res; i obvio els clàssics problemes de “s’ha penjat”, “no tinc les còpies al dia”, “s’ha malmès la placa base”, etc.- m’ha permès conservar totes les característiques de l’anterior.

Ara, a la feina, l’ordinador és una eina bàsica, i tenim a casa un ordinador estacionari, un portàtil i diversos gadgets “tecnològics”; mantinc un blog, un compte de Facebook, un de Google+ i me n’encarrego de la coordinació del Twitter de la feina. Fa uns deu anys, vaig començar a escriure en unes llibretetes Moleskine algunes de les coses que posteriorment surten al blog, per exemple; n’he emplenat nou, i llueixen no-sabeu-com en un prestatge de la biblioteca; a vegades em costa trobar un escrit concret, però sé que hi és.

L’altre dia, de resultes de l’informe Nielsen sobre els llibres més venuts l’any passat, un usuari de Fb em deia que ja no compra llibres, només compra arxius digitals llegibles i, a part de carregar-se la meva feina (!?), intentava convènce’m com a lector de llibres de la seva inqüestionable superioritat (la del medi, no la personal. O potser també?), de la meva obsolescència com a lector i també de la incomprensible resistència “al futur”. Ell pot disposar en un aparell que és una mica més gran que el meu telèfon portàtil de 1.500 llibres alhora, ampliacions de memòria a part, no necessita llum per llegir, se’ls pot endur de viatge -sempre i quan disposi de corrent elèctric per carregar el dispositiu-, no cal tallar arbres per fer-ne fulls de paper, pot fer-li buscar paraules o frases concretes, i un munt de prestacions més. Això sí, té alguns problemes -parlo sempre de fer les coses legalment- en quant als diversos formats d’arxiu (es veu que encara no hi ha un estandard; que no li passi res quan hi sigui!), no pot fer servir la memòria fotogràfica (aquella habilitat que tenim els lectors de llibres de saber en quina part de la pàgina hem llegit un fragment concret) per localitzar un text determinat; està sotmès a la dictadura del venedor, que sap al detall quins llibres compra i li fa suggeriments i li envia publicitat i el posa a llistes de distribució i comparteix amb altres companyies les seves preferències de consum i les seves dades personals (etc.), si aquest creu que un determinat llibre, per la qüestió que sigui, s’ha d’esborrar del seu dispositiu; no sap, en un futur més o menys immediat, què passarà amb els arxius que ara té, si podrà usar-los quan canviï de dispositiu, o canviïn els paràmetres digitals; si no fa trampa, els seus descendents no podran disfrutar de les seves lectures perquè, fet i fet, ell el que compra és el dret personal a llegir, no l’arxiu digital llegible; i, finalment, té l’expectativa de les desconegudes però ineluctables amenaces que puguin representar sobtats canvis en la tecnologia o en les estratègies de les empreses tecnològiques.

A casa no tinc dispositiu electrònic per llegir, tot i que en tindré, més d’hora o més tard; tinc arxius digitals que reprodueixen llibres que no he pogut aconseguir i que he de llegir a l’ordinador; faig servir diccionaris electrònics (ah, el María Moliner digital, quin monument!) perquè són més ràpids, més efectius i amplien les opcions de recerca; tinc una enciclopèdia en paper però sóc usuari de la Wikipedia… També tinc, exactament, al dia d’avui, 3.792 llibres (ho sé perquè els tinc en una base de dades que actualitzo constantment, que vaig començar també amb Open Access i que ha passat, com els escrits que deia abans, per les múltiples vicissituds dels canvis d’ordinador i de programa) i he hagut de dedicar un considerable espai sencer a biblioteca. Són meus, m’acompanyen, els oloro, llegeixo els lloms, em sorprenc dels veinatges que provoca l’ordre alfabètic, els acaricio, els canvio de lloc, els rellegeixo -igual el que vaig comprar l’any passat com el que vaig comprar el 1990-, els comento, els deixaré als meus descendents… I tot això perquè, encara que pugui començar a fallar degut al pas del temps -i malgrat que procuro actualitzar-lo constantment-, treballo, des de 1959, amb la mateixa màquina i el mateix sistema operatiu.

Quan la tecnologia es converteix en teologia, la filosofia és substituïda per la fe, i jo, ai-làs, m’enorgulleixo de ser ateu.

Joan Flores Constans
Je dis ce que j’en sens

15/01/2014

Anuncis

2 thoughts on “Te(cn)ologia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s