Pel forat del pany

Propòsits per l’any zero

Estirat al sofà, a mig matí del dia primer d’any, escoltant el concert des de Viena mentre es van dissipant els vapors etílics de la nit de cap d’any, sempre es troba un moment, entre un vals i una polca per exemple, per fer un ràpid repàs mental de l’any que ha finit i una fugaç llista de propòsits pel que acabem d’encetar.

Cada any em donen menys feina  els projectes de futur.  No deixaré de fumar (ja no fumo)  ni de beure (això sí, amb seny i fent cas a la dona) o de  gaudir d’un bon àpat (mentre el colesterol  ho permeti). Tampoc faré gimnàstica (cansa) ni aprendré anglès (ja en tinc prou amb el que sé). Caminaré  i pujaré escales si no hi ha cap més remei, em faré totes les analítiques i em prendré disciplinadament totes les pastilles que calgui… Què més li puc demanar  (i tanmateix oferir) al nou any i per extensió a la vida?

Però resulta que l’any que comença és diferent, històric. Ho diu molta gent i caldrà estar preparat. Ens  ho hauríem d’agafar amb calma (ja ho sabeu,  “keep calm…”) no fos que les emocions ens provoquin un cobriment de cor o l’emprenyada, segons com vagin els esdeveniments, una úlcera d’estómac .

Una gran majoria dels que anirem a votar (si volem i ens deixen) el proper novembre, no hem viscut cap  guerra, afortunadament. Les fites històriques més importants, segons l’edat de cadascú, serien -ara parlo per mi-  el pas de la dictadura a la democràcia (i ho dic sense ironia) l’ensurt del 23F, i des de fa un parell d’anys, el despertar de tot un poble  (bé, posem-hi   d’una significativa  majoria, per no molestar ningú) que ens ha portat a fixar data per una  consulta transcendent.

Mentre arriba el moment, què hem de fer? Cóm hem d’agafar-nos el dia a dia, per arribar-hi sencers d’enteniment? Comencem per respirar a fons quan llegim segons quin diari o posem determinats canals de televisió. Compte també amb internet, que hi ha webs que les carrega  el diable… Però això no vol dir tancar els ulls a les altres opinions, fins i tot les mes salvatges, doncs hem de saber contra qui estem jugant aquest partit.

Parlar amb la gent i escoltar-la, la que pensi com nosaltres i també els altres, sempre que hi hagi respecte. Defensar els nostre criteri amb serena vehemència, però sense  caure en desqualificacions gratuïtes ni burles cruels (demostraríem poca seguretat i encara menys cultura) tot i que sovint en siguem víctimes.

Cal estar compromesos amb  la transcendència del que ens ha tocat viure, però sabent que ens hem de llevar cada matí per anar a treballar (qui tingui feina, és clar) i  procurar treballar bé i amb ganes. Tenir cura de la família, de nosaltres mateixos i del nostre entorn, gaudint o patint, segons bufin els vents, mentre, inexorablement, aniran caient els fulls del calendari que ens acostaran al gran dia.

També hem de ser conscients de que potser tot quedi en no res,que s’ajorni, es desmunti o s’estripi aquest calendari. Aleshores, no s’ha de perdre l’esperança, perquè el gran pas ja s’ha donat. Però, tot i anant bé, serà  tant sols l’ inici d’un camí duríssim i tindrem davant un futur, diguin el que diguin uns i altres, bastant imprevisible.

Agafem forces, no ens adormim ni ens esverem, perquè serà un llarg viatge (tal vegada, fins a Ítaca). Però, sigui com sigui i passi el que passi, aquest any tindrem el privilegi de ser protagonistes de la HISTÒRIA (així, en majúscules)

Se’ns ha girat feina!

APUNTS A L’AGENDA

*Vacunes que es recomanen per aquest hivern: Contra la grip i contra qualsevol mena de tertúlia de ràdio o televisió que toqui el “nostre” tema… Si la tertúlia és des de Madrid, dosi  doble!

*Podríem  patir una saturació  mental que ens portés a fer-nos addictes al “Sálvame”. Gravíssim.

*Hem de partir de la base que a nosaltres, la gent del carrer, mai se’ns diu tota la veritat i més que informar-nos, el que pretenen és adoctrinar-nos.

*Quan sento proclamar l’apocalipsi si ens separem, se m’escapa una  somriure condescendent (no serà  tant…). Però tampoc em refiu  massa dels  que  juren que això serà bufar i fer ampolles.

*Potser la clau està en  saber fins a quin punt estem, individual i col·lectivament, disposats a sacrificar-nos.

*La frase del mes. Recordem al príncep de les lletres castellanes. Si repasseu la seva biografia, sabreu que va estar captiu a Alger. Segurament, per això va escriure el següent: “No hi ha a la terra, conforme a mi em sembla, joia que es pugui igualar a la d’assolir la llibertat perduda“. ( Miguel de Cervantes, 1547-1616).

Fausto

23-01-2013

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s