Qui és que vol jugar a …?

,

Qui és que vol jugar al… burro nou? Qui és que vol jugar a… “pèrs”? Qui és que vol jugar a… arrencar cebes? I així, un dia darrere l’altre, com aquell qui no vol, s’hi anaven afegint nens, agafats per les espatlles, fins que hom considerava que ja n’érem prous per fer el joc escollit.

A l’hora del pati, amb la cantarella habitual, era una manera com altra de començar amb mètode l’estona del lleure i aprofitar el temps. Qui és… que vol… jugar… a… CAVALL FORT!!! Així, cantat, amb aturades, progressiu, enigmàtic, amb una descoberta final, amb la veu forta, intensa, amb l’afany de copsar l’interès dels companys (en aquell temps, aquell país, encara no hi havia companyes…). Calia espavilar, aviat tornaríem a classe.

De sobte, però, s’improvisava un altre grup, i un altre, i un altre… Déu n’hi do!!! Aquí es podien començar a veure els caps, els líders… aquells qui aconseguien reunir més gent i així podien sempre jugar a allò que ells volien. Eren bons jugadors i s’envoltaven dels millors. El seu grup sempre destacava en tot, en futbol, a baletes, amb la baldufa, a la malla i en qualsevol forma de joc. Eren molt bons…

Era ben curiós, però, llavors ja hi havia “especialistes”. Segons quin era el joc proposat, alguns podien o no agafar-se a les espatlles del grup de la salmòdia. Si anava de futbol, el nen grassonet es posava de porter i era acceptat, doncs l’important era tapar molta porteria. El petit i virtuós també aniria bé, i aquell que xuta tan fort… Amb els “punxots” i els “tatxos” que etziba, ha d’anar amb nosaltres. I aquell nen gras també el volem si la proposta és “xurro, mediamanga i mangotero”, per esclafar l’equip contrari.

I així, cada dia, a cada hora de pati, es podia entreveure quelcom més que un grapat de nens malforjats, corrent amunt i avall, jugant de qualsevol manera, sense solta ni volta, darrere d’una pilota o emprenyant els “poqueta cosa”. Cada hora de pati era un veritable tractat d’estratègia, un permanent desafiament, una exuberant pluja d’idees, un fabulós manual de com es dinamitza un grup, amb les jerarquies establertes de forma espontània, per mèrits contrets en l’esdevenir del dia a dia, i amb un compromís absolut de fidelitat envers els objectius comuns.

I tot això transcendia els murs del col.legi, i era també la norma del carrer, d’aquell carrer on hi passàvem tantes i tantes estones, jugant, imaginant, creant, investigant, somiant i, per damunt de tot, compartint. I cada vegada ens apropàvem més a la realitat de la vida, però sempre a través del joc.

I només pensàvem en jugar, com si això no fos el més important. No fotem! Probablement fou tan important que per això mateix ara som com som. I encara avui en tenim, de ganes de jugar, de compartir, inventar, imaginar… de seguir convertint les coses més habituals en una subtil forma jugada.

Ara, amb la perspectiva del temps, tot és molt més senzill, però cal aturar-se i allargar la mirada, i t’adones de com vam evolucionar en el coneixement del joc i en la percepció dels aspectes més íntims de l’entreteniment, de la diversió i de la participació. I penses que aquest procés no hauria d’haver tingut mai un punt final, que avui encara hi som a temps, a temps de recuperar aquelles fantàstiques sensacions.

Fem que la vida sigui un joc, i que siguem capaços de jugar-lo. A vegades un joc seriós, unes altres un joc amable… jocs fantàstics, transcendentals, misteriosos, reflexius, imaginatius, creatius, esportius, exigents, matemàtics… Es poden jugar tans jocs i de tantes formes, que ben bé podem emprar-hi tota la vida.

“Malaurat aquell qui no vol jugar, perquè no assolirà la terra promesa”. Una desconeguda frase bíblica, dita segurament per un deixeble anònim d’un profeta desconegut, ho reflecteix de forma clara i contundent.

Hi ha jocs que valen molt la pena de jugar, i que no tothom coneix o vol conèixer. Uns per ignorància, altres perquè “no toca”, uns altres perquè no en volen saber res i molts perquè la rutina i la mandra no els deixen jugar. També hi ha aquells que no volen que hi juguem, vés tu a saber per quin estrany i recargolat motiu! Que no sigui per la por de perdre…

És clar, no ho he dit, quan jugues hi ha el risc de perdre, i també el de guanyar, que molt sovint és un risc que costa més d’assumir, sobretot per aquells jugadors que es pensen que en un joc sempre ha d’haver-hi algú que perd de forma inel.ludible. De fet, guanyar o perdre (o empatar) són conceptes, per a qui vulgui, força subjectius. Així, per exemple, aquí es juga un joc cada quatre anys, que no és de caràcter esportiu, on, curiosament, els jugadors sempre surten als mitjans dient que han guanyat. Tant li fa quina ha estat la tirada dels daus o la posició de les fitxes. Tots sempre hi guanyen!

Més endavant us voldré parlar de com convertir activitats quotidianes en jocs i de com imaginar propostes divertides, però ara vull acabar aquesta petita narració parlant-vos d’un joc molt interessant que ha de sortir al carrer aquest any 2014 i que ha generat grans expectatives. Ara, aquests dies, han sortit algunes petites mostres en alguns diaris, amb l’edició del dissabte, i ens han arribat comentaris de tot tipus. Hi ha gent que no hi deixa jugar, gent que assegura que està dividint moltes famílies (un Nadal, més que mai, en solitud), gent que no hi té cap interès, gent que s’ho vol fer seu i molta, moltíssima gent, que vol jugar-hi i que, fins i tot, quan se’ls pregunta, diuen que SÍ que els agrada i que, en cas afirmatiu, SÍ que el compraran per poder-hi jugar sempre. Ara bé, falta que el fabricant pugui posar el joc en el mercat.

Ja ho veurem, doncs. És un joc molt important, potser el més important que s’hagi fabricat mai aquí, a casa nostra. És una reproducció d’un joc que ja es va intentar jugar fa alguns anys, però que va durar poc. Amb la posterior distribució del joc “Unagrandelibre”, tot va anar en orris i encara avui es poden trobar ple d’exemplars en molt bon estat (la naftalina fa miracles), arreu del territori.

Si tot va bé, el novembre hi podrem jugar, i potser per sempre. Si no, ja em veig treient el color, recuperant ràdio pirenaica, repartint el “nou full”, jugant d’amagatotis… anant a veure pel.lícules a Perpinyà, i a seguir lluitant per poder jugar en llibertat, un dia o altre. Per cert, que no us ho havia dit, aquest joc es diu “Si ho volem i som lliures, per què no podem? Eh?”.

“Si obrim bé els ulls i les orelles, allà on sigui que algú estigui jugant, veurem un desplegament d’imaginació, una font inesgotable de plaer, idees, descobertes, iniciatives de pensament i acció”. Elisabet Abeyà.

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

27/01/2014