Pel forat del pany

23F@2014.cat

La tarda del 23 de Febrer de 1981, ara fa 33 anys (els anys de Crist, que dirien les àvies!) jo era a Barcelona per temes laborals, concretament en una entrevista per trobar feina. Va ser el meu interlocutor, un senyor mallorquí, qui em va donar la notícia i em va enviar cap a casa sense acabar l’entrevista ni concretar-me si em donaria la feina (finalment, va ser que no). En aquells dies, prehistòrics en molts sentits, no existia la telefonia mòbil ni internet. El mallorquí no em va oferir trucar a casa i jo tampoc vaig gosar demanar-li. A l’aparcament de l’Eixample on tenia el cotxe, el vigilant, un andalús de certa edat, estava amorrat a la ràdio i mentre em cobrava, anava mussitant molt baixet: “Es la guerra, es la guerra…”. No cal dir que vaig enfilar cap a Calella ben acollonit, esperant trobar-me patrulles militars circulant per l’autopista.

Tothom que tenia us de raó, recorda on era, què estava fent i segurament, els sentiments que li van Continua llegint

Anuncis

De desitjos, pors i altres paraules de les que no sé gaire res

Els desitjos ens fan ballar, ens mouen i ens remouen i fins i tot algun dia, van i ens commouen. Som vulnerables al dolor, a la ferida i també al record. Ballem entre desitjos i pors. Al final som nosaltres, són les nostres peces, el que ens defineix i ens construeix i el que ens motiva, i també ens destrueix. I busquem maneres d’escapar perquè ser conscient de les pròpies pors… espanta.

Un dia, una senyora propera i sàvia va dir que ens fixem en allò dels altres que més té a veure amb nosaltres mateixos. No hi ha mai aigua clara quan desitgem, el desig fluctua, va i bé. I no parlo de desig de pa amb nocilla (o potser també), em refereixo a un desig que impedeix que jo faci una cosa tal com la voldria fer o un desig que em posa just al punt contrari al que creia que volia ser. Un desig que impedeix… pot sonar contradictori, però a aquestes alçades ja sabem que sovint pensem una cosa, en diem una altra i n’acabem fent una tercera. Per complicar-ho Continua llegint

De botiflers i altres menes

Els que en la consulta hi tenim la il·lusió posada, i el convenciment de que no fem altre cosa que reclamar l’exercici d’un dret que ens correspon, a cada noticiari anem tragant píndoles cada cop més amargues. Qui es pensés que amb dues manifestacions i una via catalana, per molt populoses que fossin, la consulta era cosa de dies, que es prepari uns bons tassons de til·la.

És cert que una bona part del poble ens hem manifestat i pronunciat amb claredat sobre el desig d’exercir el dret a decidir, a exercir-lo democràticament, sense demores i sense reserves sobre el seu resultat.

També sabem que una part de la població no està d’acord en tenir un estat propi, i que opten per terceres vies o fórmules federalistes: la seva opinió és tan legítima i respectable com la nostra; aquesta és la grandesa de la democràcia, poder defensar i debatre totes les opcions i decidir finalment en funció del què pensi la majoria.

I també sabíem que els nostres veïns posarien pals Continua llegint

El costat obscur de la força

Avui, ja em perdonareu, tinc ganes de fer treballar la imaginació una mica. Potser perquè m’he deixat influenciar per l’emissió d’una pel·lícula de ciència ficció molt coneguda, potser perquè el meu cos m’ho demana o bé perquè avui fa sol. De fet, no sé per què, encara.

Tornant a la pel·lícula, magistralment el director ens ofereix una particular visió de l’eterna lluita entre el bé i el mal, així com una visió singular, quasi mística diria jo, de quelcom que ens envolta i domina tot l’univers. La força (The Force).

Com tot en la vida, es veu que hi ha un paio que domina la part dolenta de la mateixa, el costat obscur. Amb la veu rovellada, vestit de negre i amb un gran casc, manté l’ordre per tot l’Imperi,  excepte per a uns rebels, entossudits a recuperar les llibertats  i la República; curiós no trobeu? Pobrets rebels, tot i la il·lusió que hi posen, reben mastegots de per tot arreu, ja em disculpareu, però l’Imperi està molt ben organitzat; a més, la Força (la mateixa que us he dit abans que ho envolta tot) Continua llegint

És la democràcia, senyors!

Parlant del tema de la futura independència de Catalunya –que espero que esdevingui abans que no pas més tard-, estic escoltant moltes amenaces de l’estil, “Catalunya quedarà fora de UE”, “la independència serà la ruïna dels catalans”, “les empreses marxaran”, “els catalans es quedaran sense euro com a moneda”, “tot plegat és la dèria d’en Mas”, “Catalunya sempre ha format part d’Espanya”, etc… La veritat és que tots els discursos que es fan des de Madrid, sobretot dels espanyols del PP, del PSOE, de UPyD i de Intereconomia, de 13 TV i dels diaris de la caverna…, tenen un denominador comú: negar la democràcia.

Ho baso en el sentit que per democràcia interpreto un sistema d’organització social, econòmica i política que es fonamenta en el dret d’una comunitat de persones a decidir com es realitza la seva pròpia vida social, econòmica i política. La democràcia és un sistema vital on la darrera paraula, la darrera VOLUNTAT, no pertany a les lleis ni als tribunals, sinó a les persones que formen part del sistema i de la comunitat. Cap llei, ni que sigui la Continua llegint