El costat obscur de la força

Avui, ja em perdonareu, tinc ganes de fer treballar la imaginació una mica. Potser perquè m’he deixat influenciar per l’emissió d’una pel·lícula de ciència ficció molt coneguda, potser perquè el meu cos m’ho demana o bé perquè avui fa sol. De fet, no sé per què, encara.

Tornant a la pel·lícula, magistralment el director ens ofereix una particular visió de l’eterna lluita entre el bé i el mal, així com una visió singular, quasi mística diria jo, de quelcom que ens envolta i domina tot l’univers. La força (The Force).

Com tot en la vida, es veu que hi ha un paio que domina la part dolenta de la mateixa, el costat obscur. Amb la veu rovellada, vestit de negre i amb un gran casc, manté l’ordre per tot l’Imperi,  excepte per a uns rebels, entossudits a recuperar les llibertats  i la República; curiós no trobeu? Pobrets rebels, tot i la il·lusió que hi posen, reben mastegots de per tot arreu, ja em disculpareu, però l’Imperi està molt ben organitzat; a més, la Força (la mateixa que us he dit abans que ho envolta tot) sembla que està del seu costat.

A vegades penso que aquesta tal “força”, la mateixa que utilitza el paio del vestit negre d’abans, si em permeteu la reflexió, és la mateixa que ha procurat minimitzar l’impacte de la Via, la mateixa que ha permès robar els estalvis de famílies senceres amb les preferents. La mateixa que ha especulat  amb el totxo fins a límits esperpèntics. La mateixa que defensa polítics corruptes i monarquies parasitàries. La mateixa que augmenta el pressupost militar i retalla les ajudes socials. La mateixa que s’inventa el lapao o amaga comptabilitats en B, la mateixa que s’omple la boca amb democràcia i no sap que apart de ser una paraula s’exerceix, la mateixa que segueix interpretant la història segons els vencedors, la mateixa que declara les corrides d’interès nacional o recupera la religió, la mateixa que s’ha oblidat dels autònoms i pymes tot i les seves promeses i la mateixa que brinda amb Freixenet o parla amb l’Obama de futbol.

Silenciosament, es fica dins teu fins el moll de l’os i t’adorm; que si quedarem fora d’Europa o segons com, del Sistema Solar; que si fronteres; que si ens arruïnarem; que si no hi haurà pensions garantides; que si naps; que si punyetes. Com més temps va passant, més et va entrant dins el cos; si no, pregunteu-li al del casc negre, que si no ho tinc entès malament, era un catalanet com qualsevol i veieu  com ha acabat.

Per finalitzar la meva exposició i utilitzant un altre símil dins el món cinematogràfic fantàstic, us convido a seguir el Conill Blanc (no us confongueu amb el llibre blanc del partit nacionalista escocès) i a prendre la píndola vermella; potser cal desconnectar-nos de Matrix més ràpid del que ens pensem.

Jordi Bosch
Un calellenc inquiet
www.quatrepunts.com

06/02/2014