Pel forat del pany

,

23F@2014.cat

La tarda del 23 de Febrer de 1981, ara fa 33 anys (els anys de Crist, que dirien les àvies!) jo era a Barcelona per temes laborals, concretament en una entrevista per trobar feina. Va ser el meu interlocutor, un senyor mallorquí, qui em va donar la notícia i em va enviar cap a casa sense acabar l’entrevista ni concretar-me si em donaria la feina (finalment, va ser que no). En aquells dies, prehistòrics en molts sentits, no existia la telefonia mòbil ni internet. El mallorquí no em va oferir trucar a casa i jo tampoc vaig gosar demanar-li. A l’aparcament de l’Eixample on tenia el cotxe, el vigilant, un andalús de certa edat, estava amorrat a la ràdio i mentre em cobrava, anava mussitant molt baixet: “Es la guerra, es la guerra…”. No cal dir que vaig enfilar cap a Calella ben acollonit, esperant trobar-me patrulles militars circulant per l’autopista.

Tothom que tenia us de raó, recorda on era, què estava fent i segurament, els sentiments que li van desvetllar aquella situació excepcional. Por els mes grans, incredulitat els que anàvem de bona fe i desconeixement els joves… Al arribar a casa, se’m va rebre com si vingués de les trinxeres i fins i tot se’m va oferir una copa de conyac per l’ensurt. Crec recordar que me la vaig prendre, tot explicant a la família la meva odissea, que era ben pobra i s’acabava en tres paraules: “A Barcelona, tranquil·litat…”.

En aquells temps, massa propers per treure’n una perspectiva històrica, però ben llunyans en quan a la transformació que ha experimentat la societat (o sigui, tots nosaltres) encara comptàvem en pessetes, no existien més de dos canals estatals de televisió, els joves anaven a fer el servei militar obligatori, el mur de Berlín estava aixecat i Europa dividida en dues ideologies enfrontades (ara, sembla que no en té cap). Les innovacions que han capgirat les comunicacions eren aleshores impensables per la gent del carrer i nosaltres, els catalanets, vivíem la quimera d’una llibertat més nominal que efectiva (bé, això també ens passa ara) que es podia desmuntar amb una bufada… per exemple, aquella nit.

Vam posar els petits (de cinc i un any i mig) a dormir i ens vam plantar davant de la tele, un aparell petit en color, marca “Grundig”, que m’havien portat “d’estranquis” d’Alemanya i que m’havia costat un ou… Passaven les hores i ens anàvem empassant pelis (potser de guerra?) i documentals. Serien les tres de la matinada, quan va sortir el Rei i va dir quatre coses. La dona, endormiscada, em va preguntar què havia dit però jo tampoc ho havia entès gaire. El que tenia clar, era que tocava anar cap el llit i que, quan ens despertéssim, amb més lleganyes de les habituals, tot hauria tornat a la “normalitat”.

Així s’escriu la historia… però res és en va i el temps, aquest fenomen maleït que no podem aturar i que ens acosta inexorable a on tots sabem que hem d’anar a petar, ens dona lliçons que cal no oblidar, com tampoc hem de passar per alt que l’ historia sempre avança (mai retrocedeix, encara que a voltes ens ho sembli) i ara està jugant a favor nostre.

Seria possible o tan sols imaginable un altre 23F el 2014? El salt tecnològic i per tant mental del ciutadà europeu (nosaltres en som d’europeus, oi?) ha estat monumental. Res és avui com fa tres dècades i la immediatesa de la informació ens fa forts, i per tant lliures. Ho hem viscut en les malaguanyades “primaveres àrabs” i en molts altres fets, revolucions latents que acabaran explotant, d’arreu del món. Un esternut (o si voleu, un pet) en qualsevol racó del planeta, el sabem abans de que comenci a fer pudor. La gent reacciona, les xarxes es disparen i la borsa baixa. En els nostres dies, malgrat el molt que ens queda per millorar, s’ha acabat la impunitat universal… Sobretot a Occident i en particular dins d’aquesta Europa Unida, que ens controla i renya com una mare sovint massa severa, però que és la nostra sort i la nostra garantia.

Si no ens hagués arribat la revolució tecnològica i no estiguéssim incrustats a Europa, potser els tancs ja haurien entrat per la Diagonal de Barcelona… Ara, sabem que no ho poden fer, però que si es tornen boixos i tenen aquest atreviment, aleshores sí que ho tindrem tot guanyat!

APUNTS A L’AGENDA

*Barcelona ha estat bombardejada en diferents ocasions. Concretament, el 1843, per un català de Reus. El General Prim, que entre setembre i novembre d’aquell any, va destruir un terç dels edificis de la ciutat… Com que la història és incoherent i quan li convé no té memòria, hi ha una rambla i més d’un carrer que porten el seu nom a Barcelona.

*Un altre general, contemporani de Prim, en Baldomero Espartero (1793-1879), havia dit que pel de bé d’Espanya, convenia bombardejar Barcelona, al menys un cop cada 50 anys… No sé si ara ja toca.

*Anant més enrere, he trobat la dada que durant el setge de Barcelona, del 25 de juliol del 1713 a l’11 de setembre del 1714, van caure sobre la ciutat unes 30.068 bombes.

*El pobre que es va dedicar comptar-les té molt mèrit… A aquest sí que se li hauria de dedicar una rambla!

*La frase del mes. Diuen que totes les revolucions es van gestar el segle XIX. Aquesta frase és d’un revolucionari clàssic i sembla feta a mida per aquest temps incert : “Un poble que oprimeix un altre poble, no pot ser lliure” (F. Engels, 1820-1895).

Fausto

23-02-2014