Marató de Barcelona 2014

Aquest any si, volia aconseguir el meu gran objectiu: ser Calellenc de l’any.  El pla crec que era perfecte, seria el primer guanyador català de la Marató de Barcelona, i amb un èxit així cap conciutadà meu no podria negar-me aquest dret. M’havia preparat a consciència, havia fet moltes hores d’entrenament per no fallar a la meva fita.

La tàctica a seguir era senzilla, marcar de ben a prop els millors corredors africans per fer un bon canvi de ritme cap al quilòmetre 38 i que no em pogués seguir ningú. Però al calaix de sortida, quan  ja estava plantejant el discurs a la gala de Calellenc de l’any, (un discurs que seria d’agraïment cap a la meva família per les hores robades, cap als meus  companys runners que tants kms hem fet junts i cap a la meva gossa “Google” que no m’ha deixat ni un sol moment en els meus entrenaments). Doncs, com us deia, al calaix de sortida, quan jo estava un pèl distret mentre imaginava allò de “Gràcies Calella”, va sonar el tret de sortida i van sortir aquella colla de keniates i etíops esprintant i ja no els vaig veure més.       

Calia passar ràpidament al pla B que consistia en lluitar per ser el primer classificat europeu a la cursa, i segur que el meu poble m’ho sabria reconèixer amb el guardó. Però, noi, es veu que aquest diumenge tothom tenia pressa i aquests europeus també corrien que se les pelaven i no em van voler esperar.

Per això vaig decidir fer la meva cursa sense fixar-me en els rivals a batre. Cap al quilòmetre 12, vaig avançar a l’home que feia tota la marató botant una pilota de bàsquet (evidentment sense fer passes, ni dobles). Cinc quilòmetres més endavant, més o menys al Passeig de Gràcia, em va avançar el senyor que feia tota la cursa amb un vestit de sevillana i que quan el públic li deia: olé, aixecava els braços tot simulant que ballava. Vam tenir un duel apassionant fins la Plaça de la Catedral, però finalment no el vaig poder seguir i… “se’n va anar en un dia molt clar jo no sé si a una terra llunyana”.

Aproximadament a l’alçada de la Diagonal, cap al quilòmetre 30, vaig passar pel costat de l’atleta que explicava acudits als seus companys de cursa. Per cert, els acudits eren força dolents, però va ser la manera de distreure’ns una estona.

Cap al Passeig de Sant Joan vaig poder avançar a la senyora de fúcsia, que guapa i que ben conjuntada, no li faltava un detall. Mentre jo tenia la cara desfigurada per l’esforç i les cames pesadíssimes, ella estava impecable, com si sortís de la perruqueria aquell mateix moment.

Els quilòmetres lentament passaven, les rampes ràpidament augmentaven i, un cop superat el Paral·lel, quan ja aixecava els braços en senyal de victòria al veure les fonts de Montjuïc, vaig sentir darrera meu el soroll d’una pilota de bàsquet, i aterrit vaig veure com m’avançava l’home que feia tota la marató botant una pilota de bàsquet. Mecasuml’olla.

Quim Lloret
Aficionat a moltes coses, especialista en res

17/03/2014

Advertisements

One thought on “Marató de Barcelona 2014

  1. Genial, Quim!!! Felicitats per la cursa, per avançar a la dona de fúcsia i per escriure aquesta narració tan fantàstica. Llàstima que t’avancés l’home vestit de sevillana i l’home que botava la pilota. Per cert, sembla ser que aquest darrer no va parar a l’arribada i l’han vist corrent, botant la pilota, a Santa Margarida i Els Monjos. Segur que buscava això, poder fer un partit amb els monjos… Una forta abraçada!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s