Pel forat del pany

,

Famílies

Si totes les relacions familiars fossin una basa d’oli  i entre pares, fills, germans i tot l’altre parentiu que conforma l’escalafó familiar no hi sovintegessin enveges i rancúnies, baralles, mentides, traïcions i punyalades tant metafòriques com reals, moltes de les obres mestres de la literatura universal no s’haurien escrit mai, començant per la Bíblia (només cal recordar la mala fi de l’Abel en mans del seu germà)

També hi ha famílies ben avingudes, però la saviesa popular ens diu, amb certa mala llet, que són aquelles que no tenen més patrimoni a repartir que la misèria. El fet constatat al llarg de la historia humana és que les famílies s’enfronten per la possessió dels bens materials, des de un tros de terra a un imperi o, en els nostres dies, un pis o la llibreta d’estalvis de la iaia.

Les desavinences familiars es van covant durant tota una vida, des de que tenim ús de raó. Sovint, a partir d’enemistats ancestrals que venen dels pares o dels avis, formen part de la genètica del nostre clan i ens  predisposen contra segons quins elements del cercle familiar. A  mida que ens fem grans, anem captant (o així  ens ho sembla) en aquelles persones que ja tenim travessades per tradició familiar més d’altres que incorporem de la nostra pròpia collita de fòbies, detalls, desatencions, oblits, fets generalment poc importants que es magnifiquen i van creixent en el nostre cap fins que exploten i, en temps pretèrits però tampoc  massa llunyans, ens haurien abocat  a una guerra oberta, però avui, com que ens hem anat civilitzant,  generalment ens conformem ignorant  totalment l’existència d’aquells del nostre entorn més íntim que creiem que ens han menyspreat, ofès o enredat. Val a dir que aquests parents que no podem “ni veure” es senten tanmateix  agredits,  menystinguts o enganyats per nosaltres i actuen igual, formant-se un cercle viciós que el temps va enquistant i engrandint.  Aleshores és quan la gent se n’adona i es comença a propagar allò de que en aquella família hi ha membres que “no es fan”…  A la gent que no forma part de la família afectada, aquesta situació li encanta, n’hi treuen punxa en converses i tertúlies i acostumen a sucar- hi pa.

Quan es produeix aquesta ruptura (és de manual que sigui per una herència)  ben aviat es creen bàndols que es dediquen amb cos i ànima a demostrar que la raó està de part seva i que els altres son uns mal….  En aquest punt cal donar un consell gratuït, fruit de l’experiència. Si, des de fora, viviu aquesta situació perquè sou amics d’alguna família mal avinguda, procureu no prendre partit per molt que cada banda us expliqui les pròpies virtuts i proclami les mil pestes dels altres. Al cap i a la fi, són família i qui no us diu que un bon dia canviï el vent, facin les paus i vosaltres que heu anat de bona fe, encara quedareu en evidència.

Els greuges familiars passen de generació en generació i poden tenir tràgiques conseqüències que impliquen tothom, fins i tot i sobretot, aquells que no hi tenen res a veure. Fa quatre dies, Europa era territori d’unes poques famílies que es casaven i pactaven quan els convenia, però eren intrínsecament enemigues i  anaven a la guerra per qualsevol fotesa. Això ha durat fins fa ben poc, cent anys es compliran ara de l’inici de la Gran Guerra (1914-1918 ) amb més de vuit milions de morts, en la que tots els reis i emperadors enfrontats eren cosins.

Així com les herències son motiu de trencament, les defuncions serveixen a vegades per tancar vells conflictes… Vaig anar fa poc al funeral d’una persona  que devia fregar els noranta anys.  A l’església érem pocs, em vaig entretenir a comptar-los i no arribàvem a quaranta, la majoria també gent d’edat avançada. El mossèn va despatxar el tràmit de pressa i, tot sortint per anar a donar el condol, vaig ensopegar amb dues dones grans que em barraven el pas perquè no avançaven cap a la sortida si no que estaven palplantades discutint amb un cert acalorament. La seva conversa es podia sentir perfectament perquè parlaven alt  (devien sordejar):

-I tu, com és que has vingut al funeral, no estàveu renyides?

-Ja m’ho semblava a mi que no havia de venir… Però els que no es feien i estaven a matar eren el seu marit i el meu que eren cosins, tots dos morts, ja ho veus. Era per una història que ve de l’avi que es va portar molt malament amb el pare del meu home, tot just acabada la guerra.

-Què m’has de dir a mi si era el meu sogre!… Ja deus saber que la meva cunyada el va ben entabanar i el meu pobre Joan, al cel sigui, va quedar tant fotut a l’hora del testament, que no es va parlar mai més amb el seu germà.

-És que el teu Joan era tan bonàs que semblava tonto… Ara que hi penso, crec que tu i jo també estem renyides, però no puc recordar per què.

-Si dona, va ser pel casament de la teva filla gran, que nosaltres no vam poder venir.

-És veritat i tampoc li vareu fer cap regal, pobre noia… Em va saber molt greu!

-Fa més de trenta anys d’això que parles! Val més que ho deixem córrer, que qualsevol dia serem nosaltres les que estarem a la caixa.

-Potser tens raó…  Mira, si vols venir al Casal de la Cooperativa jo hi vaig una estoneta cada tarda.

-Ja t’hi he vist, que jo  també hi vaig sovint, però com que no ens fèiem, doncs no et deia res.

-Vaja! Anem tirant que no deixem passar a aquest senyor…. Vostè perdoni.

APUNTS A L’AGENDA

*Fa tot just quatre dies que ha passat el  “dia del pare”, instaurat per ajudar al comerç a vendre colònies  i (abans) corbates. Més o menys com el devaluat “dia de la mare”, que l’han canviat tant de data que s’ha de pensar i sovint preguntar, quan es celebra!

*És urgent buscar data pel “dia dels avis” que en aquests temps difícils són el suport de moltes  famílies. Un bon regal per molts avis seria donar-lis aquest dia lliure, sense néts, perquè facin la seva sense mirar el rellotge per por d’arribar tard a recollir-los a l’escola.

*Si entrem a la família sobrevinguda ( delicadament se’n diu política) les celebracions es dispararien … Des del dia del “cunyat prepotent”, el “gendre gandul” o la “cunyada presumida, que no se sap de què presumeix”, fins les mil i una advocacions dedicades a la sogra, que no m’atreveixo a detallar.

*Des d’aquí  repto a les administracions a pensar-hi seriosament… Tot sigui per aixecar el nostre defallit comerç i estrènyer encara més (sense arribar a  ofegar-los) els llaços familiars.

*La frase del mes. Per saber desxifrar les relacions familiars, no hi ha com revisar el que ens deia el mestre de la ironia britànica : “Els nens comencen estimant els pares. Quan es fan grans, els jutgen i a vegades, fins i tot els perdonen!” (Oscar Wilde, 1854-1900)

Fausto

23-03-2013