De begades, el canbi, Torrente i el plàtan de Vila-real

De begades penso en Palafrugell.
Per un canbi a Barcelona.

Seria un fals si no digués que la primera vegada que vaig llegir aquestes dues frases em va venir una certa indignació. Quan estem dient als ¨joves¨ que deixin d’escriure-ho tot amb k, i que no retallin les paraules, i que les h serveixen per alguna cosa, i les b, i les v…. resulta que arriben els intel·lectuals de torn i ens plantifiquen al mig de la cara i en prime time uns eslogans mal escrits però científicament buscats.

Al senyor Collboni el seu equip d’assessors li han dit que escrigui “canbi” i “barcelona” amb la mateixa b, que això li donarà una imatge de modern i agosarat futur alcalde.
A Palafrugell sembla que ha sigut la “ment creativa de l’artista multidisciplinari Enric Farrés” qui ha volgut crear aquest grafit literari transgressor davant l’inici del festival Flors i Violes.

Ha arribat un Continua llegint

Anuncis

Pel forat del pany

Al·legoria

Somiar és un privilegi de la raça humana.  Fenomen  íntim i prodigiós (i avui per avui, encara gratuït) que ens permet transcendir, volar, viure mil vides i patir mil morts, per deixar-ho tot en no res  quan de bon matí sona el despertador. Els somnis, diuen, tenen tots quelcom de màgia i premonició, sobretot aquells que encara recordem, ni que sigui pers uns segons, al despertar.

La primavera és època de mal dormir. El canvi d’hora i el clima voluble, avui fa fred i demà calor, ens fan fer -al menys a mi- més tombarelles al llit de les que són habituals, posem per cas, en ple hivern quan la fredor ambiental et convida  a no treure ni tan sols el nas de sota  la manta… Doncs ha estat en una nit incerta de primavera, que he tingut aquest somni :

Era en el somni un poble petit, engalanat per la festa. Jo m’hi passejava pel mig del carrer principal i a banda i banda de les voreres hi havia parades Continua llegint

Josep Maria Terricabras, un calellenc al Parlament Europeu

Si te’n vas a la Viquipèdia, recent Premi Nacional de Cultura 2014 que em fa sentir molt content per la justícia que suposa aquest reconeixement, et trobaràs que hi ha una vintena de calellencs il·lustres. Entre aquests hi figuren l’empresari, metge i polític Ròmul Bosch, que va ser alcalde de Barcelona a principis del segle passat; Tomàs Sivilla, que va ser bisbe de Girona en el segle XIX; l’empresari turístic Ramon Bagó, que va ser alcalde i director general de Turisme en els primers governs de la Generalitat recuperada (Medalla d’Or de la Ciutat); el polític comunista Francesc Frutos, que va arribar a aspirar a la presidència del govern espanyol en les eleccions del 2000; l’oncòleg Carles Cordón, que investiga sobre patologia molecular a primera línia mundial des de Nova York (Medalla d’Or de la Ciutat); i el filòsof i catedràtic Josep Maria Terricabras, que actualment aspira a diputat del Parlament Europeu en la legislatura més decisiva de la relació Catalunya-Europa.

Terricabras  Continua llegint

Persones lliures

Probablement aquesta sigui una de les grans guerres que com a societat i individus tindrem que afrontar i guanyar. Afrontar i guanyar. No podem mirar cap un altre cantó i tots tenim que assumir la nostra part de feina. Ningú la farà per nosaltres. Som massa petits pels poders fàctics com per fer-lis por en primera instància. El despreci està escrit dins del primer article de relacions amb els clients, votants, ciutadans, etc.

Però sempre hi ha un dia, que una persona s’adona que no té por. Persones que de manera conscient assumeixen el seu futur. Persones que obliden el seu passat de clients, votants, ciutadans, etc., i viuen una nova vida com a persones lliures. Les persones lliures si que fan tremolar el sistema fàctic que fa fàstic. No pas per la seva possible repercussió sobre el sistema actual sinó per la seva funció de despertador social. Hi ha gent que s’ha posat de peu i camina.

‘Què fas?’. ‘Ets boig’. ‘Torna amb nosaltres’. Però no tornen. No tornen mai. Són lliures i costarà molt tornar-les a fermar. Són herois anònims sense Continua llegint

El Mar Galef

No el trobareu pas a cap atles, ni de la Terra ni de la Lluna. Aquest és un joc de paraules amb el cognom del professor Ramon Margalef i López (1919-2004). Realment, no sé si jo vaig somniar aquest joc de paraules o bé me’l va dir algun ex-alumne del professor, però això ara no importa gaire. En Ramon Margalef ha estat l’ecòleg, limnòleg (estudiós de les aigües continentals com llacs, rius, embassaments,…) i  oceanògraf més reconegut que han donat aquestes terres. Va tocar totes aquestes àrees de coneixement i moltes altres i les va saber combinar de formes noves i originals, però va ser l’oceanografia la branca que li va ocupar la major part de la seva producció científica. Va estudiar el plàncton marí i com unes poblacions succeeixen unes altres al llarg del cicle anual. Va determinar que la màxima producció de fitoplàncton – algues microscòpiques que fan la mateixa funció que les plantes terrestres – en el Mediterrani es troba entre hivern i primavera i que a l’estiu n’hi ha menys. Va trobar com es combinen les fluctuacions del moviment de l’aigua amb la concentració de nutrients essencials pel Continua llegint

Fent amics

Fa dies que penso com em presentaré a aquest fantàstic bloc de l’amic Barri. Em podria fer el simpàtic i parlar de l’excel·lent passeig de mar que tenim a Calella, o de les moltes fites culturals i esportives que em fan sentir orgullós d’haver-me deixat adoptar per aquest poble (sí, adoptat, sóc un traïdor Pinetell i a més, nascut a Anglaterra). Però això fóra massa fàcil, i de donar-nos copets a l’esquena els uns als altres felicitant-nos de tan ben parits que som, ja en sabem tots. També he pensat d’estrenar-me amb una de les meves poètiques (segons diuen) redaccions sobre les sensacions que m’evoca la nostra ciutat, però d’això ja en tindrem temps quan la mar m’hagi eixugat la mala llet. El cas és que m’estic fent a sobre les meves opinions sobre un col·lectiu que, em dóna la sensació (buf, frase que delata criteris poc fonamentats i manca de proves fefaents), és cada cop més nombrós. Però la immunitat incomprensible de la qual gaudeix aquest col·lectiu, amb un nombrós grup de seguidors al darrere (sords, cecs i anòsmics segurament), em guanyarà una bona mà d’enemics. Potser és que el meu carrer sembla Continua llegint

El centenari de la Mancomunitat de Catalunya i Francesc d’A. Bartrina

El dia 6 d’abril d’enguany celebrarem el centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

Des del segle XIII Catalunya s’havia organitzat territorialment per mitjà de les vegueries; arran de la desfeta del 1714 i amb el Decret de Nova Planta, aquestes foren suprimides i substituïdes pels corregiments, fins que amb  la nova organització uniformadora i centralitzadora que va seguir a la Constitució espanyola de 1812, l’any 1833 l’organització territorial de tot l’Estat s’articulà de manera uniforme en províncies, cadascuna de les quals tenia una administració, la Diputació provincial, que es constituïa com una organització intermèdia entre els municipis i els seus ajuntaments, i l’administració estatal.

L’any 1913, en plena revifada a casa nostra del moviment nacionalista, Enric Prat de la Riba, un dels grans polítics de la Lliga Regionalista,   Continua llegint