El centenari de la Mancomunitat de Catalunya i Francesc d’A. Bartrina

El dia 6 d’abril d’enguany celebrarem el centenari de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

Des del segle XIII Catalunya s’havia organitzat territorialment per mitjà de les vegueries; arran de la desfeta del 1714 i amb el Decret de Nova Planta, aquestes foren suprimides i substituïdes pels corregiments, fins que amb  la nova organització uniformadora i centralitzadora que va seguir a la Constitució espanyola de 1812, l’any 1833 l’organització territorial de tot l’Estat s’articulà de manera uniforme en províncies, cadascuna de les quals tenia una administració, la Diputació provincial, que es constituïa com una organització intermèdia entre els municipis i els seus ajuntaments, i l’administració estatal.

L’any 1913, en plena revifada a casa nostra del moviment nacionalista, Enric Prat de la Riba, un dels grans polítics de la Lliga Regionalista,  va saber trobar un encaix per encarrilar les aspiracions d’un poble amb voluntat de ser, i amb l’argument de combatre la inoperància administrativa general, i aprofitant que es produïen des del govern central moviments per donar cert grau de descentralització i d’autonomisme regional, va negociar una nova organització, la Mancomunitat de Diputacions, a la qual  tot i ser de caràcter estatal, només van acollir-s’hi les quatre diputacions catalanes –Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona -.

Malgrat que aquestes noves entitats tenien una naturalesa eminentment administrativa i sense contingut polític, ja que no tenien més funció que agrupar les competències provincials de col·laborar i donar suport als Ajuntaments, Prat de la Riba va saber aprofitar aquesta possibilitat, i amb aquestes escasses competències i els seus migrats recursos econòmics, va crear i impulsar una gran obra reformadora del nostre país, amb actuacions tan notables com la xarxa de biblioteques municipals, l’Institut d’Estudis Catalans, l’Escola d’Administració Pública, la Biblioteca Nacional, el Servei Meteorològic, la Maternitat, la construcció  d’infraestructures, la modernització de l’educació i la sanitat, i el respecte i defensa de la nostra llengua, entre d’altres. I tot això, com no havia de ser d’altra manera, amb la complicitat dels Ajuntaments, primera línea de xoc en el territori i les persones, com ara mateix. Bona part d’aquesta obra regeneradora, encara perdura.

Si bé Enric Prat de la Riba en fou l’impulsor i president i malgrat que només ho fou durant tres anys, la seva empremta fou cabdal i continuada per l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. El dictador Primo de Rivera, conscient de la volada que prenia aquesta institució i de que al capdavall representava un reconeixement implícit per part de l’Estat central del fet diferencial català i llur voluntat d’autogovernar-se, el 1924 va imposar de president a l’empresari Alfons Sala i Argemí, i finalment, el 20 de març de  1925, la va dissoldre.

Arran del centenari que celebrem del naixement de la Mancomunitat de Catalunya, cal posar de relleu i significar, el paper que hi va tenir en la seva existència un calellenc.

Tant en el disseny de l’estratègia, com en la negociació de Madrid, i en el seu posterior funcionament, Prat de la Riba va tenir un fidel col·laborador, l’advocat calellenc Francesc d’Assís Bartrina i Roca. Nascut a Calella l’any 1870 a la casa familiar del carrer de  Mar – carrer que avui porta el seu cognom-  en el si d’una família conservadora i propietària de terres, cursà els seus estudis de Dret a Barcelona els quals acabà el 1896, any en que es casà i va fixar en aquella ciutat la seva residència i la seva activitat professional.

Milità des de ben jove en el  Partido Conservador, fins que l’any 1919 fou un dels membres que van impulsar el naixement de la Federación Monárquica Autonomista, un partit monàrquic i conservador molt proper a la Lliga Regionalista, amb la qual col·laborà estretament. L’any 1905 fou proclamat diputat provincial pel districte Mataró-Arenys, càrrec que mantindria fins l’any 1921, en que fou elegit senador en representació de la Diputació de Girona.

La seva amistat amb Prat de la Riba va fer possible que treballés amb ell en el projecte de la Mancomunitat de Catalunya. No endebades, el govern de Madrid que aprovà la Llei de Mancomunitats estava presidit per Eduardo Dato, advocat i amic personal de Bartrina, ja que havien militat junts en el mateix Partido Conservador. Bartrina fou un dels enllaços entre Barcelona i Madrid,  l’home de segona línia que propicià el pacte per encàrrec del propi Prat de la Riba. Quan es va  constituir la Mancomunitat fou nomenat vicepresident i també conseller d’Hisenda, càrrec que ocupà durant els seus quatre primers mandats, de 1914 a 1921.

Retirat de la política amb l’arribada de la dictadura, fou nomenat president de la Junta de Ports de Barcelona essent-ne durant dotze anys, a més de formar part de consells d’administracions d’importants empreses en aquella ciutat.  Fou un personatge conservador i influent, que es dedicà a la política en uns moments convulsos i violents, en un món que acabava d’encetar la seva primera gran guerra del segle. Un home que des de les seves conviccions monàrquiques, va saber negociar i pactar i ser un dels arquitectes d’una Mancomunitat de Catalunya que fou la llavor de la recuperació de les nostres institucions d’autogovern.

Morí a Calella a l’edat de 77 anys, el 25 de setembre de 1947. La fotografia del seu enterrament que surt publicada a l’obra “Calella – recull gràfic 1870 – 1975”, dóna compte del seu relleu social.

Jordi Salbanyà i Benet
Col·laborador

01/04/2014

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s