Fent amics

Fa dies que penso com em presentaré a aquest fantàstic bloc de l’amic Barri. Em podria fer el simpàtic i parlar de l’excel·lent passeig de mar que tenim a Calella, o de les moltes fites culturals i esportives que em fan sentir orgullós d’haver-me deixat adoptar per aquest poble (sí, adoptat, sóc un traïdor Pinetell i a més, nascut a Anglaterra). Però això fóra massa fàcil, i de donar-nos copets a l’esquena els uns als altres felicitant-nos de tan ben parits que som, ja en sabem tots. També he pensat d’estrenar-me amb una de les meves poètiques (segons diuen) redaccions sobre les sensacions que m’evoca la nostra ciutat, però d’això ja en tindrem temps quan la mar m’hagi eixugat la mala llet. El cas és que m’estic fent a sobre les meves opinions sobre un col·lectiu que, em dóna la sensació (buf, frase que delata criteris poc fonamentats i manca de proves fefaents), és cada cop més nombrós. Però la immunitat incomprensible de la qual gaudeix aquest col·lectiu, amb un nombrós grup de seguidors al darrere (sords, cecs i anòsmics segurament), em guanyarà una bona mà d’enemics. Potser és que el meu carrer sembla un camp de tir de les seves tifes, o que la simpàtica veïna del balcó del costat em va instar a “viure a la muntanya” si no volia sentir xerricar (no m’atreveixo a qualificar de lladruc l’esperpèntic so inarticulat que emet aquell creuament de hàmster i bulldog a totes hores del dia) la seva adorable mascota. Potser és la catipén que m’embolcalla insistentment passejant per qualsevol carrer que no sigui l’Església o potser les esses que faig amb les nenes esquivant records de Cacalella pel tram alt de l’Ànimes… O la bucòlica visió de rodes, parets i portals marcats inexorablement amb aquelles artístiques taques amb què els membres del col·lectiu en qüestió (fixeu-vos que no els he anomenat encara, per por de ser cremat a la foguera per heretge) marquen el “seu” territori, o els crits de terror que fan les nenes quan un d’aquests elements les llepen o salten a sobre sense haver-ho demanat, davant la supèrbia impassibilitat de l’amo/mestressa. Potser és que en vaig tenir prou convivint tota la meva infància amb cinc d’ells en un pis de 70 metres quadrats (molt britànic, cagundéu). O potser és que m’emprenya aquella gent que mira malament una criatura alliberant la seva incontenible bufeta infantil mentre alhora bavegen amb un somriure angelical davant el quadrúpede (un altre, sóc un crack!) que pinta de marró la vorera. “Que mono!”. Potser és que em violenten la ment els contundents (i gastronòmics) mecanismes que em vindria de gust aplicar a alguns incívics amos. Potser és per aquesta sensació de “Ehto é er Bronx”, que en veritat us dic, germans, és possible que jo sigui l’únic que pensi que a Calella hi tenen immunitat total i absoluta els gossos? Ai, ho he dit! Us deixo, que he d’anar a comprar un vestit ignífug.

James Manresa
www.jamesmanresa.cat
Traductor, escriptor, nedador, pare de família, navegant… en fi, home de molts oficis, pobre segur!

04/04/2014