La diferència enriquidora. Processos traumàtics per un món millor

Per situar-nos i per fer una lleugera (i molt humil) aproximació al terme, quan parlo de “trauma” faig referència a un esdeveniment (que es repeteix o no en el temps) que li canvia a un la vida. Un esdeveniment que sacseja i que va acompanyat d’angoixa. Una girada del revés que genera un abans i un després. Es pot viure en diferents moments i de maneres diferents en el transcurs de la vida i es pot sumar a d’altres traumes, en cas que n’hi hagi més d’un o de dos. Així doncs, es tracta d’experiències molt significatives que no poden deixar-se de banda sota cap concepte, ja que afecten directament al dia a dia de la persona que els viu. El pas dels anys sempre acaba portant-los a primer pla, així que val la pena posar-se a treballar amb ells tant aviat com sigui possible, sinó de manera urgent… de manera preferent.

Hi ha moltes maneres de viure i créixer amb un trauma. El trauma és i sempre serà, no es supera, sinó que canvia de dimensió, i també de posició. Hi ha dies que ocupa més i n’hi ha que ocupa Continua llegint

Emprenedoria

La doctrina imperant ens diu que hem de ser emprenedors. Això em té prou fascinat com per dedicar una estona a escriure unes quantes línies.

Cada temps té les seves admonicions. Quan jo era un nen i un adolescent (fa entre trenta i quaranta anys) es considerava de la màxima importància esforçar-se per ser un bon estudiant. De ser emprenedor no se’n parlava. Per progressar en la vida primer calia estudiar. Jo vaig fer cas del consell des que anava a l’escola primària i no m’ha anat pas malament. De vegades em pregunto què m’hauria passat si m’hagués tocat ser nen en un temps com el d’ara, en què cal ser emprenedor. Potser hauria acabat sota el pont, per falta d’emprenedoria.

Sempre m’ha intrigat la qüestió dels nombres. M’explicaré. Quan em deien que el més important era estudiar, jo intentava imaginar què passaria si tothom estudiés a la universitat. Ara provo de pensar com seria un món en què tothom fos emprenedor i muntés el seu negoci. Es podria encabir tanta emprenedoria? Continua llegint

Pel forat del pany

Els pecats de maig

Maig voluptuós, esclat de flors i aromes. Dies llargs i càlids capvespres. Regal permanent pels sentits… També, en temps no massa llunyans -menys d’una generació- aquest mes era  abastament reconegut com  el mes de María i de les primeres comunions.

La vida de la societat occidental s’ha guiat -es guia encara avui dia- pel calendari religiós cristià. Avui, malgrat sembli que es passa del tema, tot és igual que posem-hi fa trenta o quaranta anys. Les parelles no es casen per l’església (de fet, no es casen de cap manera) i no bategen els fills, però fan el pessebre per Nadal i van a beneir la palma el Diumenge de Rams. Les tradicions religioses festives s’han secularitzat i,  potser per això, han arrelat encara més fort. Les noves generacions no tenen gaire clar què carai és això de Tots Sants, però no es perdran la castanyada ni els panellets. Ni el pont de la Puríssima, ni  la Setmana Santa… Ben mirat, ara, en ple esclat del Maig, el que diria jo que ha minvat significativament Continua llegint

Privadesa 2.0; publicitat implícita

Avui hem set a l’Auditori a sentir cantar la classe del noi. Bé, a ells i a unes quantes escoles més!

M’ha sorprès un petit detall, no menor. Els serveis masculins del bar són adaptats, i n’hi ha dos, un d’aquells urinaris de paret i un inodor. I tots dos tancats darrere la mateixa porta!

En entrar-hi, de cua d’ull, he vist un altre pare utilitzant l’urinari de paret i he girat cua. Quan n’ha sortit ha resultat ser un pare de la nostra escola. Tot seguit, mon pare i jo hem entrat plegats, cadascú per la seva banda.

El fet remarcable de tot plegat és que deu ser l’únic servei masculí de Barcelona en què els mascles de l’espècie han d’esperar-se més que no pas l’altre gènere… He recordat, amb certa enyorança, el primer cop que vaig ser a Dinamarca, en concret a Kobenhavn. Allí, a la major part de locals públics els serveis eren comuns: una sola cua, mixta, en què ningú intentava Continua llegint

El plàtan: més que una fruita

Ja fa uns dies de la famosa imatge del llançament del plàtan al camp del Vila-real. Aplaudeixo la reacció irònica del jugador Alves, que acostumat a passejar-se per diferents camps de la península escoltant la mateixa cançó, va decidir  fer el cèlebre gest de menjar-se aquest fruit tan nutricional, com a resposta a, com tots sabem, insults d’índole racista i xenòfoba.

Tot plegat, aquest simple gest hagués quedat en un no res sino hagués estat per la reacció en cadena que s’ha generat provocada per la publicació en una xarxa social de la fotografía i missatge amb contingut del seu company d’equip Neymar, #totssomunsmacacos.

Com amant del màrqueting suposo que la ASPROCAN (Asociación de  Organizaciones de Productores de Plátano de Canarias) ja estarà fent els contactes corresponents per materialitzar un anunci televisiu promocional del seu producte amb les cares dels srs. Alves y Neymar.  Continua llegint

Rogamos Empujen Nuestros Ferrocariles Estropeados

Ja em perdonareu l’acudit dolent, però quan érem petits l’acrònim de l’empresa de transport per tren era un motiu de joc lingüístic, i el títol d’aquest escrit era, segurament, un dels més populars (n’hi havia d’altres, com “Rusia Es Nuestra Futura Esperanza”, però aquest era d’ús més restringit). La història d’aquesta companyia (“Red Nacional de los Ferrocarriles Españoles”, aquesta sí que sí), fundada pel règim franquista el 1941 recollint i unificant tota una sèrie de petites companyies i itineraris, la majoria dels quals desapareguts amb motiu de la guerra, i actualment propietat encara de l’Estat, depenent directament del Ministeri de Foment, és la història del desencontre entre el seu plantejament i la realitat dels fets; fa uns anys, en compliment de les directives europees, es va partir en dues: ADIF, que és la propietària a nivell de l’Estat de les infraestructures ferroviàries, i Renfe Operadora, que explota el negoci del transport pels ferrocarrils. L’any 2009 una de les àrees Continua llegint

#premiciutatcalella, algunes reflexions…

Malgrat moltes empreses, entitats i organitzacions encara funcionen sota la pressió d’una jerarquia vertical, darrerament apareixen als mitjans exemples d’estructures de direcció horitzontals que s’estan convertint en models innovadors. La seva flexibilitat i capacitat d’adaptació a una realitat canviant recau en el treball en equip i la comunicació transversal entre tots els seus individus. Sembla que cada vegada hi ha més gent convençuda de que per motivar un equip de treball cal el reconeixement de la feina ben feta. geganters_premiciutatcalella Suposo que aquesta va ser la idea de l’actual govern local Continua llegint

Caminant…

Des de fa temps, cada matí surto a caminar per allò que és sa, que va bé per perdre uns quilets, que va bé per regenerar les neurones…, i no sé quantes coses bones més! El que sí que és cert, és que caminar a primeres hores del dia suposa un petit plaer personal, en el sentit de veure sortir el sol –hi ha dies espectaculars-, contemplar el mar en calma, els pescadors intentant capturar una mica de peix…, però el que em resulta particularment interessant –i podria ser raó per fer-ne un estudi-, són les persones que, com un servidor, també es prenen aquestes primeres hores del dia per fer salut. La veritat és que hi ha de tot.

Hi ha els que són esportistes de veritat, aficionats o professionals, no ho sé exactament. Et passen pel costat a tota velocitat, marcant un ritme altíssim i que et deixen “xafat” perquè entens que en comparació a ells, no arribes enlloc. Aquests és millor deixar-los estar i no intentar seguir-los mai. Podria acabar a l’hospital amb un dèficit important d’oxigen als pulmons! També hi ha els que corren, però que ja es veu Continua llegint