Pel forat del pany

,

Els pecats de maig

Maig voluptuós, esclat de flors i aromes. Dies llargs i càlids capvespres. Regal permanent pels sentits… També, en temps no massa llunyans -menys d’una generació- aquest mes era  abastament reconegut com  el mes de María i de les primeres comunions.

La vida de la societat occidental s’ha guiat -es guia encara avui dia- pel calendari religiós cristià. Avui, malgrat sembli que es passa del tema, tot és igual que posem-hi fa trenta o quaranta anys. Les parelles no es casen per l’església (de fet, no es casen de cap manera) i no bategen els fills, però fan el pessebre per Nadal i van a beneir la palma el Diumenge de Rams. Les tradicions religioses festives s’han secularitzat i,  potser per això, han arrelat encara més fort. Les noves generacions no tenen gaire clar què carai és això de Tots Sants, però no es perdran la castanyada ni els panellets. Ni el pont de la Puríssima, ni  la Setmana Santa… Ben mirat, ara, en ple esclat del Maig, el que diria jo que ha minvat significativament són les primeres comunions. No sé si per qüestió de fe o de pressupost.

Si ens enfilem a la màquina del temps i reculem, posem-hi uns cinquanta anys, se’ns farà ben present a  tots els que érem nens i nenes aleshores,  el record de la nostra primera comunió. Un esdeveniment tan inapel·lable com que ens havien batejat, que els nois havien de fer la mili i les noies el servei social (per ser bones esposes i mares, segons deien). En la nostra memòria d’infant ens va quedar gravada per tota la vida aquella diada. El vestit, les sabates que feien mal. La caixa de bombons que, a canvi del recordatori, unes tietes velles et regalaven quan els pares et portaven a “ensenyar” a la seva casa  rònega. La xocolatada, el convit … I aquell rellotge vist i no vist, que et deixaven lluir aquell dia  i després et guardaven tancat amb pany i clau per “quan siguis gran”.

Com que a part de l’innegable significat religiós, també comportava el pas de nens o nenes a nois i noies, des d’aquell moment amb més responsabilitat i presència social, la festa no era de franc i te l’havies de treballar de valent… Mesos abans del gran dia et preparaven acuradament fent-te recitar de memòria el catecisme (tant li feia si no sabies el que deies, però es tractava de no deixar-se ni una coma) i t’inculcaven un sentiment inquietant que fins llavors no havies sentit i, si l’experimentaves per alguna innocent malifeta, sabies que la mare i el pare, desprès de renyar-te et farien un petó i aquí ho ha passat res… Però ara aquest sentiment pujava a un grau superior i tenia com objectiu tenir-te lligat de per vida a la societat repressiva imperant en aquell moment (i que  no tenia traces d’acabar-se mai) i naturalment, a l’Església, entesa com a jerarquia sòcia del règim: El sentiment de la “culpa”.

L’ instrument per conduir a criatures de set o vuit anys pel “bon camí”, entès com l’inici a una submissió perpètua, era la confessió de les nostres faltes i pecats infantils a un bon senyor que, més o menys, ens escoltaria, ens perdonaria (això es donava per fet)  i ens imposaria un càstig benèvol però feixuc a base d’avemaries i parenostres. Nosaltres, els nens de l’Escola Pia de finals dels cinquanta, teníem l’avantatge (quan vam anar agafant malicia això va ser un inconvenient) de que els nostres confessors eren els mateixos “padres”, professors de l’escola, i per tant, ens coneixíem tots.

El problema arribava quan fet l’examen de consciència, que els catequistes ens havien prescrit i pel que ens havien entrenat, no ens sortien els pecats o eren tan irrellevants que fins i tot  feia vergonya explicar-los al confessor que segur ens titllaria de “nens petits” i una mica curtets de tan poc entremaliats… Per això, agenollats en la penombra de l’església sota la imatge imponent d’un Sant Crist, mentre esperàvem torn per ficar, per primer cop en la nostra vida, el caparró sota el drap negre del confessionari, hi corria en veu baixa un mercadeig de pecats. “Tu què diràs…?” “Doncs jo diré que…”  se’t sincerava el de la teva esquerra a cau d’orella. “Ostres, està bé.  Em deixes que també ho digui, jo?” “Jo em confessaré dels pecats del meu pare que no va a missa i diu renecs” “Això no val, han de ser pecats teus…!”  Un veí de reclinatori em va explicar que la seva mare li havia recomanat que es confessés que no li agradava la verdura, però això no a mi no em servia, perquè de menut -tal com ara- sempre em cruspia tot el que em ficaven al plat, i més que n’hi hagués. “Doncs això és golafreria, i també és pecat!” em  va apuntar encertadament un altre company.  Molt bé!  ja tenia un pecat, mai millor dit, amb substància, per confessar… Tot plegat, afegint-hi que deia mentides (tot i que no sabia exactament quines) i feia emprenyar als mes petits (pecat de manual) vaig sortir tot cofoi d’aquella primera confessió, amb el ferm propòsit de no fer mai mes el ridícul i arribar a la propera sessió amb una llista de pecats “com Déu mana”.

És clar que es vam anar fent grans i la innocència es va esvair més de pressa  del que nosaltres mateixos ens podíem imaginar.  Aquell sentiment de culpa que tan oportunament i premeditadament ens havien inculcat de petits va anar creixent i les obligades confessions a l’escola les tardes del primer dijous de cada mes, si te les prenies seriosament,  ja no eren un joc si no un purgatori… Fins que un bon dia vam notar com la nostra consciència alçava el vol, saltant-se rituals i prejudicis per portar-nos a camins desconeguts de coneixements i llibertat.

 Però, avui, aquesta tarda evocadora del mes de Maig, amb els anys viscuts a l’esquena,  m’agradaria tornar a intercanviar pecats, tanmateix com ens canviàvem  els cromos a l’hora del pati, amb aquells companys de primera comunió.  Xiuxiuejant-nos els uns als altres les nostres misèries i febleses com fèiem aleshores, abans d’endinsar-nos en el forat negre del confessionari. Segur que ens faríem un tip de riure (potser també ploraríem una mica)  i netejaríem de debò les nostres negres ànimes de persones adultes.

APUNTS A L’AGENDA

*Vet aquí, unes floretes de Maig :

*Després del Diluvi, les Plagues d’Egipte i Atila, la següent catàstrofe universal han estat (si fem cas dels medis de comunicació i del nostre Ajuntament) els joves francesos que han passat per Calella, amb el  propòsit declarat d’entrompar-se i fer merder.

*No ha passat res… i sembla que sàpiga greu que no hagin arrasat un parell d’hotels com a mínim.

*Se n’ha fet un gra massa, s’ha posat el crit al cel de manera desmesurada, en un maldestre exercici de conveniència política, hipocresia i poca memòria… Els avis i pares de molts dels que s’han esquinçat les vestidures aquests dies, van fer els primers calés servint als alemanys sangries i cuba-libres… En aquells temps heroics es catalogava al turista com bo o dolent, segons el que “mamava” (vull dir, bevia) a la barra de l’hotel o en els mil i un bars i “xiringitus” del poble. No cal dir que els més cobejats eren els que mes bevien i, per tant, més gastaven!

*Això no treu que aquest fet no s’ha de repetir i hem de vetllar perquè així sigui. Com tampoc s’hauria d’admetre el “all inclusive” als hotels, on es promou la cirrosi dels clients, això sí, sense fer escàndol pels carrers.

*Tot i que aquest cop s’han passat de frenada, en general, els polítics locals estan portant prou bé aquest canvi de la imatge turística que Calella precisava. Però, quan es trobin amb un altre envelat com el que acabem de patir, els hi convindria recordar el que deia en Tarradellas, “En política es pot fer tot, menys el ridícul…”.

*Bon estiu per a tots els negocis! Que els nostres visitants siguin esportistes abstemis, cantants de corals, atletes macrobiòtics, dansaires d’Eslovènia o famílies amb moltes criatures. Que vagin a dormir amb les gallines i permetin als nadius calellencs dormir amb el balcó obert, sense cap altre soroll que no sigui el dels camions municipals de neteja… Però, si més no, que deixin diners!

*La frase del mes. En homenatge al mes de les flors, hem de recórrer al poeta. Dolces i  tendres paraules que amaguen una crida a la  lluita i la resistència  : “Podran arrencar totes les flors, però no podran aturar la primavera” (Pablo Neruda, 1904-1973)

Fausto

23-05-2014