Emprenedoria

La doctrina imperant ens diu que hem de ser emprenedors. Això em té prou fascinat com per dedicar una estona a escriure unes quantes línies.

Cada temps té les seves admonicions. Quan jo era un nen i un adolescent (fa entre trenta i quaranta anys) es considerava de la màxima importància esforçar-se per ser un bon estudiant. De ser emprenedor no se’n parlava. Per progressar en la vida primer calia estudiar. Jo vaig fer cas del consell des que anava a l’escola primària i no m’ha anat pas malament. De vegades em pregunto què m’hauria passat si m’hagués tocat ser nen en un temps com el d’ara, en què cal ser emprenedor. Potser hauria acabat sota el pont, per falta d’emprenedoria.

Sempre m’ha intrigat la qüestió dels nombres. M’explicaré. Quan em deien que el més important era estudiar, jo intentava imaginar què passaria si tothom estudiés a la universitat. Ara provo de pensar com seria un món en què tothom fos emprenedor i muntés el seu negoci. Es podria encabir tanta emprenedoria? No sé com funcionarien la majoria de les empreses existents sense assalariats, perquè tothom s’hauria tornat emprenedor.

El “sigues emprenedor” xoca amb la diversitat. Ens recorden tot sovint que la nostra societat té la virtut de ser diversa. Els que ho diuen se solen referir a la convivència entre cultures (a la pràctica hi ha coexistència i encara gràcies), però, més enllà d’això, resulta evident que entre les persones hi ha diferències molt notables pel que fa al caràcter, les aptituds i les motivacions. No tothom té tirada cap a l’emprenedoria. Ni cap a la filatèlia. Ni cap a l’exploració polar.

Per què tanta insistència? Naturalment que calen emprenedors i que se’ls ha d’encoratjar. També calen bons metges, i bons mecànics. La qüestió fonamental no és donar una fórmula perquè uns quants (emprenedors) se salvin del naufragi, sinó posar les condicions perquè tothom pugui trobar el camí personal per guanyar-se la vida dignament.

Segons la llei de la selva, el més forts triomfen (per mèrits propis o perquè són els més canalles) i solen considerar que ho han aconseguit perquè s’ho mereixen. Els altres es foten. El resultat és que hi ha uns pocs satisfets i molts rebotats. Aquest no és un model just. Si hem de viure en societat, val la pena que tothom hi pugui tenir un lloc digne pel sol fet de complir unes condicions mínimes.

Concreto: qui es pugui valer per si mateix i sigui treballador i honrat, ha de poder trobar un camí que sense estretors li permeti cobrir les necessitats materials i alhora disposar de temps per poder gaudir de l’oci, de la cultura, de la bona companyia… I qui no es pugui valer per si mateix, ha de rebre atenció a càrrec dels recursos públics. Per altra banda, és normal i molt sa que hi hagi gent que destaqui i brilli, però a ningú no li han de faltar les condicions per viure dignament.

I si no, de què serveix tot el muntatge? Perquè uns pocs ho tinguin quasi tot i contemplin com la resta fa curses per veure qui se salva i qui es queda enrere? Si el contracte social(*) consisteix en això, llavors és una porqueria. Si és això (i em sembla que ara ho és), cal canviar-lo.

Està molt bé promocionar l’emprenedoria, però com a mesura d’acompanyament d’un canvi en profunditat cap a la justícia social. Sense aquest canvi, ens quedem en les mesures superficials, útils per distreure el personal amb la promesa que els millors seran cridats a la salvació. Els altres… es fotran, naturalment.

(*) Contracte social és una expressió que s’utilitza en filosofiaciència política i sociologia en al·lusió a un acord real o hipotètic realitzat en l’interior d’un grup pels seus membres, com per exemple el que s’adquireix en un estat en relació als drets i deures de l’estat i dels seus ciutadans. Es parteix de la idea que tots els membres del grup estan d’acord per voluntat pròpia amb el contracte social, en virtut de la qual cosa romanen en dit grup. (Font: Viquipèdia)

Joaquim Costa
Ex-cap de redacció de la revista Estela de Calella

26/05/2014

Anuncis

One thought on “Emprenedoria

  1. Una possible resposta a la febre de l’emprenedoria és la perspectiva governamental: Si ets autònom els representes tant una font d’ingressos (21% d’IVA, 21% d’IRPF -mitjana!-, fas despesa per aconseguir els teus serveis i matèries primeres…) i també menys despesa (solen tenir mútua privada, et pagues l’atur o no en tens, no tens dret a cap mena de prestació…). Emprèn, que sempre aprens!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s