M’inspira molt llegir cosetes dels altres. En Joan Ferrer parlava de torrents, rials i camins al voltant de Calella amb sorpreses.

Jo cada dia tinc una aventura quan em disposo a pujar a casa meva, tant si ho faig en cotxe com a peu. Viure als afores té alguns avantatges i molts desavantatges. Però en el fons és un descobriment continu.

Veig rials com el meu al voltant que estan nets i cuidats. El meu, el Rial de Valldebanador, és com una autopista rural d’un país del tercer món.

Comencem pel principi.

Al final de l’aparcament d’en Planas a l’esquerra comença allò que podem dir l’únic parc d’atraccions natural de Calella. Sot darrere sot, pedra darrere pedra, descobrint indrets per molts calellencs desconeguts. Més endavant i després d’un tros, més o menys transitable, comença realment l’aventura.
Continua llegint →

Focs de Sant Joan

Per la nit de Sant Joan cada cop es veuen menys fogueres. En el meu entorn la raó pot ser que ja no hi ha descampats propers on apilar fustes i trastos vells per calar-lis foc el capvespre de la revetlla. També les ordenances municipals s’han endurit i hi ha molt més control en tot el que es tracta de focs, petards i coets… Però bé vaja, en aquests temps anàrquics i violents no cal esperar cap data senyalada, que moltes nits hem tingut, tenim i tindrem fogueres, fumeres i corredisses, repartides pel centre i les  barriades de la gran ciutat. Però, compte, que tot s’encomana, els mals abans que els bens,  i no seria d’estranyar que per reivindicar el que sigui, qualsevol nit ens trobéssim una brigada d’indignats encaputxats cremant contenidors pels carrers de Calella.

Aquestes bullangues d’incendi i trencadissa, són un fenomen global  molt preocupant perquè Continua llegint →

Obertura en blanc i negre, focs d’artifici davant Manhattan. És el primer que he vist en sentir les primeres notes, els primers acords.

De teló de fons, enfrontant-se a tota aquesta declaració de principis, un ogre calb i afrós. Com els homes grisos de Momo, de Michael Ende —un autor ben contradictori: també va escriure la coneguda Història interminable!. Necessitat de transcendència!—, que robaven temps dels que feien les coses més ràpid per estalviar-lo en un banc que resultava ser erm. Com a agreujant, encara, un sol mot: Wert!

Mentre ens feien la presentació de Cantània, una cantata en la què avui en duien a l’escena de l’Auditori vora de 800 escolars i que enguany arriba a la XV edició, amb tot el treball que l’acaba fent realitat, abans de sentir Gerschwin ja s’ha començat a dibuixar la malagradosa cara de Wert, traient el nas per darrere l’escenari.

Nanos de Continua llegint →

Una de les cites anuals  al calendari sense cap mena de dubte per mi es la @llopasfera. La trobada digital de Calella que organitzen cada any en @vilapou, @jordiverdura,  @applejux i més gent que ara mateix no em ve al cap i per tant, demano perdó per endavant.

Cada any gaudeixo de les persones que porten a parlar, explicant en primera persona les seves experiències, històries, vivències, etc., relacionades amb el món digital i que de sempre han tingut en mi un seguidor incondicional i crític al mateix temps. I com més vell més crític. Si això segueix pel mateix camí, d’aquí a poc no em suportaré ni a mi mateix.

El gran triomfador de la nit no va ni badar boca. Ignorat per tothom i sense el més mínim reconeixement. L’èxit té sabors estranys. I a la @llopasfera en vàrem viure un d’ells. Un darrere l’altre anaven parlant de plataformes d’e-commerce, de solucions estables, d’integració a les xarxes, de xarxes socials. Els Continua llegint →

Ja fa més d’un mes vaig poder assistir a la presentació oficial de la Colla Castellera Els Maduixots de l’Alt Maresme a Calella i d’entrada m’agradaria felicitar-los per l’excel·lent  posada en escena que van tenir aquell dissabte a la tarda. Amb certa sorpresa vam poder gaudir de la solvència de la nova colla en aconseguir uns castells força més alts i molt més ferms del que jo a priori em Continua llegint →

I

Hi havia una vegada un país meravellós admirat per tot el món per la seva cultura, la seva gent i la seva riquesa. Aquell país, no gaire gran, estava en una península que formava part d’altres països del món.

Com que era una nació molt important la gent del voltant estava molt gelosa del seu bon fer i un dia van decidir rodejar-la: primer de gent vestida blau, després de gent vestida de verd i més tard de gent vestida de marró i altres colors. Aquesta gent venia en camions i tancs i avions i helicòpters i, més endavant, per mar amb molts vaixells i submarins al llarg de la costa.

Era tanta la pressió per totes bandes que la nació s’anava oprimint i oprimint, fins que un bon dia de tanta pressió va petar i tot el que hi havia (gent, cases, vehicles, conreus, muntanyes… vaja, tot) va enlairar-se i es va escampar pel firmament.  Continua llegint →

Sempre he tingut aquest dubte i, si us he de ser franc, fins i tot em fa gràcia no tenir la solució. Potser prefereixo seguir-hi pensant quan hi vaig, que no és massa sovint, a aquests llocs anomenats de menjar ràpid, els fast foods (fastfuts en català, que no s’ha de confondre amb festucs…). Per què es diuen de menjar ràpid? Perquè el preparen ràpid o perquè t’ho menges o t’ho has de menjar ràpid? Ja ho veieu… poca feina!

Com que cada vegada em cansa més veure o sentir certes coses, i ja em comença a preocupar i emprenyar la poca imaginació de les persones que ens volen “vendre quelcom”, ves per on t’adones que passes per una època especialment reflexiva, que també deu ser cosa de l’edat, on téns la necessitat de compartir projectes i il·lusions, bé siguin de la teva collita, bé provinguin d’amics o de companys.

També hi ajuda haver redescobert tot un món que t’envolta, més enllà de la rutina, dels hàbits i dels deures, on la naturalitat i la normalitat, Continua llegint →