El fastfut, tipicoll, kingkong i aturem rajoy

Sempre he tingut aquest dubte i, si us he de ser franc, fins i tot em fa gràcia no tenir la solució. Potser prefereixo seguir-hi pensant quan hi vaig, que no és massa sovint, a aquests llocs anomenats de menjar ràpid, els fast foods (fastfuts en català, que no s’ha de confondre amb festucs…). Per què es diuen de menjar ràpid? Perquè el preparen ràpid o perquè t’ho menges o t’ho has de menjar ràpid? Ja ho veieu… poca feina!

Com que cada vegada em cansa més veure o sentir certes coses, i ja em comença a preocupar i emprenyar la poca imaginació de les persones que ens volen “vendre quelcom”, ves per on t’adones que passes per una època especialment reflexiva, que també deu ser cosa de l’edat, on téns la necessitat de compartir projectes i il·lusions, bé siguin de la teva collita, bé provinguin d’amics o de companys.

També hi ajuda haver redescobert tot un món que t’envolta, més enllà de la rutina, dels hàbits i dels deures, on la naturalitat i la normalitat, que sempre hi han estat, segueixen fent la seva lògica, imparable i imprescindible feina.

Caminar o córrer per la muntanya et permet fer aquesta aturada que el món urbà et nega moltes vegades. Et permet pensar, badar, reflexionar, imaginar… i això et dóna qualitat de vida. Ja és ben curiós que el caminar i el córrer et facilitin poder aturar-te, si bé des del punt de vista físic és força lògic.

Així, amb aquesta perspectiva, el teu cap gaudeix d’un permanent brainstorming (pluja d’idees en català, que no s’ha de confondre amb pluja radioactiva) i sempre tornes a casa amb un interessant bagatge de coses diverses. Poden ser fotografies, sensacions, observacions, petits textos (si la ruta és llarga poden ser textos més grans…), reflexions, fruits, descobertes, imatges, jocs, pensaments… i un munt de coses més.

A vegades arribes amb nous projectes o amb solucions per a aquells dubtes que tenies abans de sortir, o téns moments molt potents de flashback (salt enrere o analepsi en català, que no s’ha de confondre amb salt d’aigua o sallent) on repasses escenes viscudes amb anterioritat i recordes detalls curiosos. L’altre dia, per exemple, em va venir al cap aquell dicionari que va fer l’any 1975 en Coll, l’humorista que feia parella amb en Tip, que contenia definicions inversemblants de paraules inventades. I així, sense voler, et poses a jugar a trobar paraules d’aquestes…

Recordo que en José Luis Coll (coll en català, que no s’ha de confondre amb col… de brussel.les) parlava de definicions com aquestes, en espanyol, evidentment:

Anocente: Ano libre de culpa.
Cantalán: Joan Manuel Serrat.
Demogracia: Humor del pueblo.
Latón: Roedor chino compuesto de cobre y zinc.
Monorquía: Forma de gobierno en que el poder reside en un mono.

I moltes més… I jugant, jugant, en vas trobant, com aquell qui no vol la cosa. Per exemple:

Gibrelltar: Territori britànic emprat per rentar-hi els plats i per a altres usos diversos.
Indipendència: Situació dels indis no sotmesos a l’autoritat d’altres, que també fan l’indi.
Jovaga: Carrer de Calella, aturat, que demana una millora del paviment.
Ordinadó: Calculador digital amb emmagatzematge de dades acabat de néixer.
Qualsevoil: Una d’entre diferents marques d’oli, sigui la que sigui.

I aquí també en trobaríem molts més. No deixa de ser una manera més de rumiar tonteries, però té un punt de gràcia (o dos, o més…) i també un punt de relaxament mental, més enllà de la seva dubtosa utilitat envers la part ràpida i caòtica de les nostres vides. A mi, però, m’agraden aquests jocs-reptes on has de trobar quelcom nou, innovador, diferent, que ningú ha vist o ha trobat abans. Proveu-ho! Ja m’ho sabreu dir…

I, parlant d’anar a fer un tomb per la muntanya, l’altre dia em vaig trobar amb una situació inversemblant. Havia sortit de casa de bon matí i havia enfilat el torrent del Raig, per anar fins a Puig de Popa i, a partir d’aquí, passar per corriols nous o ja coneguts i arribar a l’altra banda del Turó de Garbí. Mentre pujava pel Raig, però, vaig començar a sentir una música estrident de fons, que cada vegada sonava amb més volum, i que ho omplia tot completament, com de tambors elèctrics, com si una tribu d’un país llunyà estigués fent també una passejada per aquests indrets, amb un repertori barreja de tecno, hip hop, folk i house (jaus en català, que no s’ha de confondre amb aquell metge que va coix).

Primer em vaig pensar que el soroll provenia de la residència de gent gran. Que els havien muntat una festa i ara estaven en el moment afterauar (bon dia, ningú ho ha demanat però fa un bon dia, en català). M’imaginava els avis movent el cos de forma desenfrenada al ritme monòton i repetitiu dels tambors. Però va ser un miratge, no era a la residència, era més amunt.

Aleshores hi vaig caure. Es van amuntegar les imatges i ho vaig veure clar. Aquesta escena jo l’havia vist abans. Els tambors sonaven cada vegada més forts, amb un ritme frenètic. Era com si ho estigués veient, la Jessica Lange lligada entre dos pals, al fons una colossal construcció de troncs, i els tambors cridant el mono gros. On m’estava ficant?

Calia anar depressa i rumiar una estratègia. Com aquell qui no vol la cosa, segurament per la cadència hipnòtica i narcòtica dels tambors, no podia evitar apropar-me cada vegada més al rovell de l’ou. De sobte vaig recordar que portava mig plàtan a la motxilla i el vaig prendre. Era molt fàcil. M’hi acostaria sense fer soroll i esperaria en kong darrere d’un arboç. Quan en king treiés el nas, li tiraria el plàtan ben lluny, cridant ben fort “plàtan!!!”, el crit natural quan es tira una fruita d’aquestes característiques. Aprofito per insistir en que cal tenir cura amb el crit i anar en compte de no cridar “plat!!!” o “arbre va!!!”, ja que aleshores passen coses ben diferents i el nostre amic gros ni es belluga.

Aprofitant el moment de descontrol, alliberaria la Jessi (hi ha confiança) i apretaríem a córrer riera avall fins arribar a la seu del PSTP (Podem Solventar el Teu Problema), delegació PHHFT (Però Ho Has de Fer Tu), els mateixos de la campanya “Aturem rajoy” (rally o rajhavui en català, que no s’ha de confondre amb rapanui, aquells que van fer la pàsqua abans de rams). Ells aturarien la fera ferotge amb la força de la cinquena o sisena via. El pla semblava perfecte…

De sobte, però, arribo a Ca l’Estol i m’adono de la crua realitat. El goig en un pou… Res de micos, ni sacrificis de noies, ni fortaleses de troncs… Les runes de Ca l’Estol ocupades per un grapat de nois i noies que hi havien fet una festa tota la nit i ara, ja de dia, amenitzaven l’entorn amb l’estridència d’aquella mena de música que en diuen electrònica.

Epíleg: una jornada distreta, un munt de coses per explicar, un radiocaset gegant, una tribu urbana a la muntanya, un guió amb un final diferent, una història fantàstica, unes definicions agafades al vol i, per damunt de tot, una manera d’entendre la vida.

Com deien aquells, “la imaginació al poder”. I aquells eren els estudiants francesos que es van rebel.lar contra el poder establert, el maig del 68 (seixanta-vuit en català, que no s’ha de confondre amb un any més tard, on la revolta hagués estat un escàndol).

Joan Ferrer Rocosa
Un xic de tot

02/06/2014

Anuncis

One thought on “El fastfut, tipicoll, kingkong i aturem rajoy

  1. Retroenllaç: Dels rials i altres elucubracions |

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s