Pel forat del pany

Focs de Sant Joan

Per la nit de Sant Joan cada cop es veuen menys fogueres. En el meu entorn la raó pot ser que ja no hi ha descampats propers on apilar fustes i trastos vells per calar-lis foc el capvespre de la revetlla. També les ordenances municipals s’han endurit i hi ha molt més control en tot el que es tracta de focs, petards i coets… Però bé vaja, en aquests temps anàrquics i violents no cal esperar cap data senyalada, que moltes nits hem tingut, tenim i tindrem fogueres, fumeres i corredisses, repartides pel centre i les  barriades de la gran ciutat. Però, compte, que tot s’encomana, els mals abans que els bens,  i no seria d’estranyar que per reivindicar el que sigui, qualsevol nit ens trobéssim una brigada d’indignats encaputxats cremant contenidors pels carrers de Calella.

Aquestes bullangues d’incendi i trencadissa, són un fenomen global  molt preocupant perquè sovintegen massa, són gratuïtament violentes i estan cada cop més ben muntades per part d’una indeterminada però molt eficient multinacional de l’avalot. Si estem una mica atents a l’actualitat, quasi segur que encertarem quins esdeveniments (una fira, una reunió internacional, una acció urbanística, una manifestació pacífica … o tanmateix una victòria del Barça, que no deixa de tenir la seva conya, perquè potser quan la gent s’hauria d’emprenyar d’allò més i sortir en tromba al carrer seria quan l’equip perd o acaba eliminat!) porten com a colofó i conseqüència ineludible la corresponent acció violenta, ben orquestrada i meticulosament organitzada però amb aires de ser un espontani i salvatge “fi de festa”. Els arguments que justifiquen destruir béns públics o privats haurien de ser sempre invalidats i sancionats per la senzilla raó que la violència mai pot ser la base de cap reivindicació, però la realitat ens demostra el contrari perquè aquestes brigades desfermades no tenen aturador i  la reacció de l’autoritat esdevé sovint indecisa, feble i tardana, quan no és desencertada o clarament provocativa…. i més val que no se’ls acudeixi actuar amb massa contundència, perquè d’immediat aquest ús institucional de la força és sistemàticament qüestionat, principalment per aquells polítics que en el moment dels aldarulls no toquen poder (el dia que ells manen, els canvia la perspectiva)

Tampoc se sap ben bé d’on surten  aquests brètols, on viuen i de què viuen, què fan durant el dia, si treballen, estudien o si s’amaguen de la llum com els vampirs. Si, com diu la llegenda urbana, estan subvencionats per forces obscures de l’extrema dreta o esquerra o són desequilibrats que s’apunten a qualsevol merder per fer-se pujar l’adrenalina. Ben segur que el nucli dur d’aquests escamots no són els parats que figuren a les llistes, ni pares de família desnonats, ni immigrants sense papers o  indigents sense sostre. Tot i que resulta complex definir-los, quan els veig “actuar” per la tele o en el youtube, em ve al cap la imatge esbojarrada d’uns apocalíptics àngels exterminadors desbocats, hereus del fanatisme més primitiu i del rampant anarquisme de flamarada però amb la circumstància afegida de que ells encara no se n’han assabentat perquè la seva base ideològica és bastant pobre i, ara per ara, van per feina, que els hi  queden molts contenidors per cremar (i algun cotxe si s’escau) i molts aparadors per rebentar. En la seva incongruència mental, potser n’hi ha que creuen estar fent un bé als mes desfavorits, quan només beneficien a les empreses vidrieres i els fabricants de contenidors. Volent canviar el món, tan sols el socarrimen.

Per això costa d’entendre certa corrent de simpatia que aquestes bandes -no sé anomenar-los d’altra manera- desperten en cercles que podríem descriure com “progressistes-intel·lectuals-esquerrans” que, interessadament o inconscientment, els riuen les gràcies, mentre ells posen en escac, dia si dia també, l’ordre democràtic (millor o pitjor representat per persones que, al cap i  a la fi, fan una feina que la societat els ha encomanat i que potser  nosaltres no faríem) i es van convertint en els amos dels carrers.

A mi, potser també a altra gent, ens agradaria alliberar-nos d’aquesta angoixa creixent que ens aclapara i encendre al terrat de casa ni que fos una modesta  foguera la nit de Sant Joan, per cremar-hi trastos inútils, com el desencís, la ràbia, la tristesa i la por que ens provoca tanta violència gratuïta, per llevar-nos l’endemà més valents, ferms i compromesos amb el molt que toca defensar i el molt que hem de caminar encara per assolir, pacíficament, fites de convivència i llibertat… Però em temo que no serà possible perquè les ordenances ho prohibeixen i nosaltres som gent d’ordre.

APUNTS A L’AGENDA

*Puc jurar (i no acostumo a fer-ho) que em fa moooolta mandra… però hem de parlar dels reis, no dels d’Orient, sinó dels altres.

*Potser no tothom sap que el primer Borbó, Felip V, també va abdicar, tot i que breument, en el seu fill Lluis I, l’any 1724. El jove va morir de la verola al cap de vuit mesos i en Felip va tornar a regnar, si bé qui portava els pantalons era la seva segona dona, la italiana Isabel Farnese.

*Aquest primer Felip de Borbó va patir tota la seva vida una malaltia maniacodepressiva i era neurastènic.

*Molts altres reis de la Casa de Borbó Espanyola han abdicat o plegat abans d’hora, més per força que de bon grat. Repassem-ho :

A part del ja esmentat Felip V, un altre rei, Carles IV, va deixar la corona en vida pel cop d’estat del seu fill Ferran VII. Napoleó, aleshores l’amo d’Europa, va obligar en Ferran a tornar-la al seu pare i aquest la va cedir a l’Emperador Francès que va designar nou rei de les Espanyes el seu germà Josep, el famós “Pepe Botella” (que, per cert, no és parent ni té res a veure amb l’alcaldessa de Madrid)

La reina Isabel II també va fugir per cames a causa de la revolució del 1868 (La Gloriosa) ordida, entre d’altres, pel General Prim.

Un que no era Borbó, escollit per Prim i els progressistes, Amadeu I de Savoia (el del carrer d’Amadeu de Calella) i que el general de Reus no va poder veure regnant perquè va ser assassinat tot just quan el nou rei arribava per prendre possessió  de la corona, va durar en prou feines tres anys i va marxar fastiguejat per les batusses internes entre els espanyols (catalans inclosos).

Més recentment, van ser les eleccions municipals del 1931 les que van enviar Alfons XIII, a l’exili.

No ens deixem a Joan de Borbó, que sense haver regnat mai i empès pels fets consumats, va cedir els seus drets a en Joan Carles.

*En 300 anys, només tres reis d’aquesta família no han abdicat, temporalment o permanentment: Ferran VI, Carles III i Alfons XII. El primer i el tercer  van tenir regnats breus i van morir relativament  joves… que si no, ves a saber.

*O sigui que, com dirien en castellà “no hay nada nuevo bajo el sol”. Encetem un capítol  d’una història que està per escriure però, per ser-vos franc, que se l’escriguin ells que nosaltres tenim prou feina!

*La frase del mes: Els esdeveniments que estem vivint i patint, ens han de portar per força a recordar una de les frases cabdals del cinisme polític: “Si volem que tot segueixi igual, cal que tot canviï (Guiseppe Tomasi di Lampedusa,1896-1957)

Fausto

23-06-2014

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s