Pel forat del pany

,

Felicitat de calendari

La xafogor no m’ha deixat dormir i quan això passa, ja et lleves cansat i desitjant ficar-te de cap a la dutxa. Engego la ràdio que tinc sobre una prestatgeria al costat del bany, per sentir de remor de fons les misèries matutines, no massa diferents de les d’ahir i segurament les de  demà. Per variar, jugo amb el dial i trobo una emissora de txim-bum amb música escardalenca   i un locutor que s’esgargamella predicant no sé què a la parròquia matinera (anirà bé per anar-me desvetllant!). El locutor cridaner, tot esverat, ens anuncia que tenim el cap de setmana a tocar, que és estiu (prou que ho sé, tio, amb la calor que he patit aquesta nit!) que el sol  brilla, el cel és blau , la mar plana i que wuauuu! hem de ser feliços perquè son quatre dies… i ja en portem gastats tres.

Entro a la dutxa, la pressió de l’aigua m’ensordeix i ja no sento què diu  l’esverat de la ràdio. L’aigua surt ben freda, glaçada,  i m’aclareix les idees. Reflexió de pocs segons sota la dutxa…

Som en ple estiu i fa bon dia, no toca doncs estar trist, ni emprenyat, ni angoixat, ni massa seriós, ni res. Tampoc esguerrarem amb cabòries el cap de setmana que tenim tan a prop, ni els següents, que encara seran estiu. Després, arribaran els dolços dies de setembre i  la Festa Major,  més endavant serà temps de bolets, panellets i fulles grogues i, quasi sense adonar-nos-en, ens trobarem el Nadal a sobre… Segur que el meu locutor cridaner, si encara no s’ha quedat afònic i conserva la feina, proclamarà que en dates tan senyalades i entranyables com les festes nadalenques, hem de llevar-nos cada dia eufòrics i riallers, sempre contents i feliços com anissos, que l’any nou ens portarà tota classe de ventures, i que no “mola” estar moixos, amoïnats o simplement desanimats. Es tracta de no pensar ni fer res que ens doni mal rotllo (ok?) que viure és una passada, una revetlla perpètua… Si més no, hi ha qui així ens ho vol vendre.

Quina dutxa més bona! Comencem aquest matí amb un petit plaer, confiant que la jornada me’n portarà d’altres. Mentre m’asseco, no puc evitar seguir amb la reflexió, i això em  rebaixa  l’optimisme militant en el que estic (estem) escarxofat i on tan bé m’hi trobo… Quan podem tenir, segons els canons d’aquesta guia comercial que pretén organitzar-nos la vida, moments de recolliment i serena reflexió sobre el munt de coses serioses, fins i tot transcendents, que qui mes qui menys tenim pendent? Descartem l’estiu que és temps de gresca. També els caps de setmana de tot l’any (i no ens deixem els ponts). Afegim-hi  els dies que ens puguin tocar de vacances, les festes senyalades, els esdeveniments feliços propis, com els aniversaris nostres i de la família. Tampoc la primavera, esclat de flors i esperances, és ocasió per posar-hi mala cara … Estic per trucar al noi de la ràdio que està matxucant els soferts oients amb qüestions surrealistes i anunciant les actuacions estivals de grups musicals que no he sentit mai anomenar, però es veu que són els que avui per avui marquen la pauta, per demanar-li, escolta noi, quins dies de l’any i per extensió de la vida, ens podem agafar per no estar de festa?

Tot i que sento que regalen  entrades per una d’aquestes “performances” de nit d’estiu entre tots els que truquin o enviïn un whatsapp, no caic en la temptació (que és molt forta) i em proposo fer-me  jo mateix el calendari, mentre em rento les dents. A veure, ens queda la tardor i l’hivern, amb excepció de festes, caps de setmana, efemèrides personals, etc… Potser algun dilluns (dia nefast de la setmana) que no sigui ni festa ni pont, que plogui, faci fred i estiguem a casa una mica piocs, el podríem destinar a pensar de debò, aprofundint en tot allò que vaig (anem) arraconant per sistema, perquè ens provoca un pes al pit (més concretament al cor, fent-lo bategar més fort) i prendre consciència de com n’és de llarga la llista de temes ingrats que sempre anem  posposant per l’endemà.

Mentre em pentino el poc que queda per pentinar, faig una llista mental. Segur que no serà massa diferent de la que faria qualsevol :

Afrontar aquella conversa eternament aplaçada,  tant desagradable com ineludible. Rendir visita a l’amic malalt greu, que voldríem evitar per no angoixar-nos (afanyem-nos-hi, no féssim tard). La nostra pròpia visita al metge (a l’estiu no hi anirem pas, no fos que ens trobés quelcom i ens fotés les vacances enlaire). Assumir els deutes morals pendents (tothom en té), els que no es paguen amb diners. També anar al dentista, quina mandra! (no pel dolor,que si de cas , avui  el dentista només fa mal a la butxaca) Demanar disculpes encara que l’altre no ens en demani (pitjor per ell… o per ella). Admetre el nostre egoisme galopant i aquella enveja punyetera que sovint ens fa pessigolles a l’estómac, pecats habituals de la bona gent, i procurar esmenar-nos-en.  No parlem de menjar (millor) i beure (menys), deixar de fumar (encara hi ha qui fuma?) o anar a caminar cada dia. Preocupar-nos i ocupar-nos dels altres i del nostre entorn o tanmateix -ara mes que mai- del nostre País (Ep!, en majúscula)… Són aquests i molts d’altres els deures feixucs que venen a tallar-nos la còmoda i artificial felicitat de calendari amb la que se’ns vol endormiscar (i a nosaltres sembla que ja ens està bé). Per això mai trobem el moment per entomar-los… tot i que, un dia o altre ens hi haurem de posar.

Jo, un cop net i polit, he mirat atentament el calendari i m’he triat el Dilluns 3 de Novembre d’aquest any (potser no ho podré enllestir tot en un dia, però es tracta d’anar escurçant la llista) en la confiança que el temps núvol i tardorenc em provoqui una predisposició anímica adient. Perquè em temo que si fa sol, com que som de voluntat feble i ganduls per naturalesa, pot ser que amb la bonança se’n vagin en orris els meus bons propòsits. Us preguntareu perquè precisament aquesta data, feu com jo, mireu el calendari i escolliu. De res.

Però, bé vaja, encara queda estiu! Dutxat i vestit (samarreta i bermudes) ja puc sortir al carrer a seguir la festa… Abans apago la ràdio, a qui ho vulgui ja li recomanaré aquesta emissora.

APUNTS A L’AGENDA

*Sap greu això de “la roja”. Tal vegada els diners que aquests nois han deixat de cobrar per caure a les primeres de canvi, els hi faran prou falta per anar de vacances.

* Tot i que la seva estada al Brasil ja ha sigut per ells com unes vacances pagades (per tots nosaltres, és clar)

*La bona veritat -sense voler molestar ningú- és que molts catalanets hem respirat alleujats. Si haguessin anat endavant en la competició (i no vull ni pensar si guanyen) l’eufòria patriòtica hispànica ens hauria arrossegat fins el punt de ja no voler ser independents ni res de res!

*Per sort, s’ha acabat el circ del Mundial i ha guanyat Alemanya, que últimament ho guanya tot.

*Pels més impacients, constatar que d’aquí no res tornarà el futbol. L’únic tret negatiu, és que quan el futbol comença vol dir que l’estiu s’acaba. No ho podem tenir tot!

*La frase del mes: La fina ironia d’un mestre, ens fa relativitzar els moments de joia que tant valorem i perseguim : “Hi ha dues maneres d’assolir la felicitat. Una és fer-se l’idiota. L’altra, ser-ho” . (Enrique Jardiel Poncela, 1901-1952)

Fausto

23-07-2014