Un crim d’estiu

Eren les 04.00am (hora calellenca) i en Bernat dormia plàcidament després d’un llarg dissabte de feina. Era estiu, per la finestra passava una brisa suau que feia que aquella fos una dolça nit de somnis profunds. En Bernat somiava que era a una platja a Cancun (allà eren les 11.00pm), i que es trobava feliçment envoltat de tres rosses amb perfils abruptes que li procuraven tota classe d’atencions.

En Bernat era un home tranquil, un tipus d’allò més normal i sovint feia escapades nocturnes a llocs remots on deixava anar tota la imaginació que no havia sigut capaç de deixar anar durant el dia. Aquella nit sentia la càlida temperatura “cancunenca”, la sorra fina als peus i el silenci, trencat magistralment per la marea rítmica i per aquelles mosses… De sobte, una veu molt fina se li va arrambar a l’orella a cantar dolçament. Assaboria cada nota i imaginava una sirena de pell blanca i llarga cabellera. Aquell era un cant conegut i proper… Però les notes plaents es van anar convertint en repetitives i molestes, i es va despertar tot obrint els ulls. Eren les 04.00am i allò era Calella. De fons, unes cantarelles estrangeres provinents de la zona del carrer Església, i en Bernat mig despert i mig adormit intentant entendre alguna cosa de tot plegat. “I el dolç cant?”, es va preguntar. De seguida va lligar caps i es va adonar que allò era el maleït cant d’un mosquit malparit i desafortunat.

Va obrir el llum, a la seva cara es va dibuixar una ganyota indigna i, amb la poca traça que pot gaudir un quan es desperta en aquestes condicions, va agafar una sabatilla del costat dret del llit disposat a posar fi a la vida d’aquell animal nascut per torturar. En Bernat es va adonar que el cant havia acabat, ni rastre d’aquell animaló, com si hagués olorat la santa ràbia que desprenia. “Paciència”, va pensar ell, “aquests malparits sempre tornen”. Restava assegut al llit, patèticament quiet i amb la sabatilla a la mà, amb un ull mig tancat i l’altre tancat del tot. A l’espatlla una escalfor, i després una picor… i després també a la cuixa. “La mare que t’ha parit” va dir en veu alta, “m’has picat, desgraciat”. I es va aixecar del llit i va començar a observar parets i llençols, afinant la vista a cada racó de l’habitació, però res. “Serà possible estar perdent el temps d’aquesta manera a aquestes hores de la nit?”, es va dir.

Va decidir tornar-se a estirar, sabatilla en mà i en guàrdia fins a nou avís, però inevitablement se’l va endur la son i va tornar a Cancun. Les mosses seguien en disposició de portar-lo a les mil meravelles així que va relaxar-se i es va deixar fer. “Ai Bernat”, pensava, “que bé vius”. Una d’elles li va xiuxiuejar alguna cosa a l’orella, però en Bernat va fer un gest violent cap a la mossa (rossa) i va tenir un lleu moment de confusió, no sabent si havia estomacat la rossa o s’havia carregat el mosquit. Eren les 04.35am (hora calellenca) i l’assassinat s’havia comès de manera brutal i anunciada. Una taca de sang acompanyava el moment, ni rosses ni punyetes, en Bernat era un home feliç, un assassí justicier, un crac entre els cracs, un heroi casolà amb calçotets damunt el llit. L’endemà quan ho expliqués a facebook aquella història tindria mil “likes”, seria tremending topic a twitter i penjaria la taca de sang a instagram amb un filtre que magnifiqués el seu color vermell. “Ets molt gran, Bernat”, es va dir somrient mentre es deixava caure damunt el llit.

Són les 05.00am a Calella i sento de fons uns estrangers fent cantarelles. Han perdut la noció del temps i la noció de volum (i probablement tota una sèrie d’altres nocions). Anava a canviar-me d’habitació per no entrar en disputa amb un mosquit que m’ha atacat quan tenia baixa la guàrdia, però l’he vist allà, a la paret, amb actitud d’estar fent una bona digestió. L’he esclafat sense miraments ni pensaments. Cop sec de sabatilla. Em sento millor. Me’n torno a dormir.

Salut!

Neus Arimany
Paraulista activa. News Arimany

28/07/2014