Quan era petit i els meus pares treballaven de sol a sol al bar Los Gallegos (carrer Sant Antoni) i després al restaurant El Hogar Gallego (carrer Ànimes), passava un munt d’hores amb els nens i la gent del veïnat. Jugàvem al carrer i als portals, fèiem servir l’entrada del pàrquing del carrer Ànimes, davant mateix de la Fusteria Villegas, com a porteria de futbol, i la baixada als aparcaments per llençar-nos amb cartrons i amagar-nos-hi quan s’apagaven els llums. La fusteria, els tallers de motors i de cotxes, la botiga de mobles, el supermercat de la cantonada, el restaurant i el munt de petits tallers tèxtils ficats en aquells aparcaments i en els altells que hi ha dalt del restaurant i de la botiga de mobles confegien al tram del carrer Ànimes entre Bruguera i Sant Antoni un entorn particular, un tresor de records de la meva infantesa. Era obrer i residencial alhora perquè aleshores la gent treballava de valent, i ho feia a totes hores.

La cançó de l’estiu

Algú va escriure (no em feu concretar qui) que la nostra pàtria és la nostra joventut. Són efectivament els anys de final d’infantesa i principi d’adolescència, els que ens marquen el caràcter i formen,  amb el pas del temps, el nucli dur dels nostres records.

Potser per aquesta raó, avui  he recordat quan una colla de  marrecs del veïnat, més nenes que nens, vorejant els deus anys, anàvem pel túnel a banyar-nos a les roques, acompanyats d’un parell de noies no gaire més grans  que ens “guardaven” en aquelles inacabables vacances d’estiu quan encara s’havien d’inventar les colònies i els casals, mentre els pares i les mares aixecaven l’empori turístic de Calella des de les botigues, els bars i els hotels. En fila índia pel túnel, cridàvem més que cantàvem, les cançons de moda d’aquell any. Una era en “Mustapha” que va popularitzar l’inefable José Guardiola, amb una tonada suada que feia “cherie te Continua llegint →

L’estiu és, per tradició i per lògica, el temps en què les ballades de sardanes fan el seu “agost”, i mai millor dit. Per ser l’època de l’any que és i per per pures raons climatològiques, és quan s’escau el ball a la plaça. Durant aquests mesos trobem com molts pobles han programat la seva temporada d’audicions, i places i passeigs en són els escenaris naturals de la majoria.

He de confessar que tot i el pas dels anys (l’edat no perdona), em continua causant alguna petita emoció veure les rotllanes voltant, encara que la majoria ho facin sense un salt massa exagerat ni uns moviments tampoc massa secs (allò que dèiem de l’edat).

I l’estiu, l’aire lliure, la gent al carrer i a la plaça, són sinònims també de festa i de divertiment. Com que la Festa Major només dura uns dies i l’economia va com va, molts firarires han intentat trobar una plaça fixa durant un o dos mesos en llocs que els seus estudis de mercat els hagin demostrat que seran prou Continua llegint →

El Consorci de Normalització Lingüística és un nom complicat. Consorci? Normalització Lingüística? Ajuntaments? Generalitat? Sona a massa institucional, a administració pura i dura. Però darrere del CNL hi ha un projecte essencial per entendre, per exemple, la premsa comarcal dels darrers 25 anys. Centenars de publicacions s’han corregit lingüísticament gràcies als treballadors, als professionals del Consorci.

Durant nou anys vam publicar mensualment una revista a l’Alt Maresme, ‘Repòrter’, que va merèixer algun premi i el reconeixement d’una part influent de la comarca. Aquella revista va arribar a quioscos i domicilis amb una qualitat destacable gràcies a un dels treballadors del Consorci, en Josep Ferrer Costa. Des del seu despatx de l’Ajuntament de Pineda de Mar, en Josep Ferrer va fer una feina sensacional perquè materials i publicacions com ‘Repòrter’ sortissin al carrer amb un nivell de català excel·lent.

Per a mi, doncs, el CNL és en Ferrer, la seva professionalitat i Continua llegint →

Operen de cataractes el meu pare a l’Hospital de Blanes. L’acompanyo en el meu cotxe; ell no vol anar-hi conduint el seu perquè no hi veu prou bé. Ha de presentar-se a la segona planta a dos quarts d’onze del matí. De fet, va rebre un primer avís per a les vuit, però ahir li van comunicar per telèfon que li canviaven l’hora. És un dia de ple estiu. A les deu arribem a lloc. Quan tot just he aparcat li sona el mòbil. Li truquen de l’hospital; ell respon que és a punt d’enfilar les escales de l’entrada principal. No li aclareixen per quin motiu li telefonen.

Pugem a la segona planta i entrem en un despatx on hi treballen dues administratives. Una atén el meu pare. Li diu que el quiròfan està fora de servei perquè hi realitzen algunes actuacions materials (obres o reformes). Avui definitivament no estarà disponible malgrat que estava previst que funcionés. L’operació de cataractes queda anul·lada. L’administrativa comenta que per a les properes setmanes tenen totes les hores donades. No pot dir ni tan sols orientativament Continua llegint →