D’himnes i “cavallitus”

L’estiu és, per tradició i per lògica, el temps en què les ballades de sardanes fan el seu “agost”, i mai millor dit. Per ser l’època de l’any que és i per per pures raons climatològiques, és quan s’escau el ball a la plaça. Durant aquests mesos trobem com molts pobles han programat la seva temporada d’audicions, i places i passeigs en són els escenaris naturals de la majoria.

He de confessar que tot i el pas dels anys (l’edat no perdona), em continua causant alguna petita emoció veure les rotllanes voltant, encara que la majoria ho facin sense un salt massa exagerat ni uns moviments tampoc massa secs (allò que dèiem de l’edat).

I l’estiu, l’aire lliure, la gent al carrer i a la plaça, són sinònims també de festa i de divertiment. Com que la Festa Major només dura uns dies i l’economia va com va, molts firarires han intentat trobar una plaça fixa durant un o dos mesos en llocs que els seus estudis de mercat els hagin demostrat que seran prou rendibles. Fires, tirs, “autos de xoc” o “cavallitus” (si us plau, deixeu-me escriure-ho així avui) han estovat els cors de les autoritats locals perquè se saltin la fredor dels calendaris festívols.

Fa poques setmanes vaig coincidir en un poble on es donava aquest cas d’uns “cavallitus” permanents a la plaça principal que augmentaven l’oferta de lleure als ciutadans petits i grans. Uns bars amb les seves terrasses al voltant, un sortidor (el diccionari admet aquesta accepció), una esplanada de terra, els “cavallitus” i les sardanes. Còctel perfecte d’estiu.

I la tarda no m’hagués deixat cap empremta especial si no hagués sigut per aquells Segadors que van sonar al final de l’audició… Acabada la repetició de la darrera sardana, els altaveus dels “cavallitus” van tornar a sonar amb el seu volum estrident habitual, però en aquell moment ho van fer amb la interpretació d’uns Segadors corals que van omplir tota la plaça. No vaig donar un cop de coll cap a l’origen del so per allò que deia abans de l’edat, però confesso que el cor em va fer un salt. Un salt que no va ser d’alegria ni d’emoció precisament si no de…. ves a saber què. Els Segadors a tot volum mentre els nens giraven dalt del seus cotxes de bombers, ambulàncies, cavalls i peixos voladors. Himne i “cavallitus” en una harmonia més que dubtosa.

Em vaig imaginar passejant per la Castellana de Madrid davant d’uns “autos de xoc” que feien topar els seus cotxes al ritme de l’himne espanyol. Quina escena més dantesca.

I vaig tancar els ulls per anar retornant a la realitat. Els instruments ja estaven guardats als seus estoigs i la meva verra a la funda. Els Segadors també descansaven i acabava d’arribar “el meu avi”.

Josep Barri
vilapou.cat

19-08-2014