Pel forat del pany

La cançó de l’estiu

Algú va escriure (no em feu concretar qui) que la nostra pàtria és la nostra joventut. Són efectivament els anys de final d’infantesa i principi d’adolescència, els que ens marquen el caràcter i formen,  amb el pas del temps, el nucli dur dels nostres records.

Potser per aquesta raó, avui  he recordat quan una colla de  marrecs del veïnat, més nenes que nens, vorejant els deus anys, anàvem pel túnel a banyar-nos a les roques, acompanyats d’un parell de noies no gaire més grans  que ens “guardaven” en aquelles inacabables vacances d’estiu quan encara s’havien d’inventar les colònies i els casals, mentre els pares i les mares aixecaven l’empori turístic de Calella des de les botigues, els bars i els hotels. En fila índia pel túnel, cridàvem més que cantàvem, les cançons de moda d’aquell any. Una era en “Mustapha” que va popularitzar l’inefable José Guardiola, amb una tonada suada que feia “cherie te quiero, cherie yo te adoro, como la salsa del pomodoro”. L’altra, la preferida de les nenes del grup, era aquella que deia, ”Ola, ola, ola, no vengas sola. Ola, ola, ola, ven con mi amor!”. Era el 1960.

L’any 1961, els Reis ens van portar la tele a casa i  encara vaig poder-hi veure jugar algun partit de futbol a en Kubala, el jurament del President Kennedy i com aixecaven el mur de Berlín. Aquell estiu es portava allò de “Quince años tiene mi amor y le gusta bailar el rock”, que feia embogir a aquelles noies més grans que teníem de mainaderes, nosaltres això dels quinze anys encara ho vèiem molt lluny. Una altra, més aviat tràgica , que taral·lejàvem dia i nit sense saber ben bé què dèiem, era “Blanca y radiante va la no-via, le sigue atrás su novio aman-te!”. Tot i els meus pocs anys, ja m’ensumava que aquell casament no acabaria bé.

L’any següent, els meus pares van comprar un transistor a Andorra (el van passar per la Duana amagat enmig de la roba bruta) que va ser  una bona temporada el tresor de la casa, però jo el que volia era un tocadiscos per a mi sol. En un tocadiscos de no sé qui, no deixàvem de posar-ne una del Duo Dinámico, en la que es confessaven  molt penedits “Perdóname, he sido ingrato…”, també ens feia gràcia “Speedy Gonzales” i uns nois que començaven i cantaven “Love me Do”,  però la que ballàvem desenfrenats era, “Let’s twist again, like we did last summer…”  El 5 d’agost va morir Marilyn Monroe i  per molts es va acabar l ‘estiu. A l’octubre ens van dir a l’escola que potser esclataria la tercera guerra mundial per la que se’n va anomenar “crisi dels míssils” entre Cuba, Estats Units i Rússia, i ens van fer anar a l’església a pregar per la pau. Es veu que, en aquells temps, les pregàries encara feien efecte… Era el 1962.

El 3 de juny de 1963, va morir Joan XXIII i no vam fer classe, tot i ser època d’examens. Jo seguia sense tocadiscos i aquell any bramaven les ràdios i  també nosaltres allò de “Y dame, dame, dame,  felicidad, que solo tú me puedes dar!”.  I una francesa mona, Françoise Hardy, et feia venir ganes d’aprendre millor aquella llengua tan sensual quan ens deia amb veu desmaiada “Tous les garçons et les filles…” Però el premi gros de l’estiu se’l va emportar “Cuando calienta el sol aquí en la playa, siento tu cuerpo vibrar cerca mi… Me estremezco, oh oh,oh!”. El 22 de Novembre van matar en Kennedy i jo -m’ ha quedat gravat per la vida -vaig sopar un ou ferrat de pressa i corrents per poder anar a veure les notícies a la tele, que la teníem fora del menjador. Ja ho anunciava un noi, en Bob Dylan, quan pregonava que els temps estaven canviant. Fi d’un any i d’una època.

Aquell any 1964, molts de la meva edat ,ens vam enamorar perdudament, enfavats davant la tele, mentre la Gigliola Cinquetti ens declarava que “ Non ho l’etá per amarti. Non ho l’etá per uscire sola con té…”. Preguntant-nos quan tindrem l’edat per sortir amb ella, va arribar l’estiu i  ja se’ns havia refredat la passió. A la platja, ens llepàvem els llavis sortint de l’aigua per allò del “Sapore di sale, sapore di mare…”  i si volíem més marxa  ens foníem en el ritme de la versió de Tony Ronald de “Tú serás mi baby, baby de mi amor, ou, ou, ou…”. La guerra al Vietnam agafava embranzida, però quedava molt lluny i, curiosament, a casa, a les Espanyes, mai passava res, al menys segons el NoDo.  Els Beatles eren els amos amb “She loves you, yea, yea, yea” i tantes d’altres… Jo vaig dir ja n’ hi ha prou i tot i  ser un noi gran, vaig fer la carta als Reis per demanar un tocadiscos.

Bon inici del 1965. Els Reis m’han fet cas (m’ho mereixia) i m’han portat un tocadiscos de maleta, per a mi sol. A la Xina, en Mao va iniciar la revolució cultural i nosaltres també vam  fer la nostra revolució. Ja era hora d’afaitar-se el borrissol i  començar a anar a festes amb nenes, a ballar i fer el pena amb  “La Yenka” i allò de “Una chica ye ye, que tenga mucho ritmo i que cante en inglés”. Però els que arrasaven aquell estiu eren uns coneguts nostres pels seus “bolos” per Calella, els Sirex, proclamant “Que se mueran los feos”  i oferint-se per fer neteja, amb una cançó quasi bé subversiva per l’època “Si yo tuviera una escoba, cuántas cosas barrería…”

El meu tocadiscos treia fum  i em gastava la “pasta” que podia arreplegar entre singles i algun d’ aquells nous tebeos per xicots que preteníem ser moderns i  que ja se’n deien “còmics”. Aquell estiu va aparèixer a les nostres vides en Luís Aguilé amb la seva “Juanita Banana” i fins i tot crec que va venir a Calella per la Festa Major gran. També ens vam assabentar de les meravelles de Mallorca “Me lo dijo Pérez, que estuvo en Mallorca y vino encantado…” i se’ns va encomanar el ritme de Los Bravos amb el seu “Black is black”. Vam començar l’afició pels temes melòdics, per ballar–los lentament i ben agafadets… si ella es deixava. Aquell any en van sortir dos d’imprescindibles en qualsevol festa particular, en Tom Jones que frisava per “to touch de green green grass of home”, i els Brincos, que generosament et convidaven a “Un sorbito de champán”. L’any 1966 va morir Walt Disney i les Espanyes seguien sent una bassa d’oli. El meu propòsit ferm per l’any següent era tenir una moto, que per això treballava a l’estiu i m’ havia fet un racó. Be vaja, una “mobylette” color butà, com la que tenien alguns de la meva colla, ja m’estava bé.

Entre el 6 i el 10 de Juny de 1967, va tenir lloc la “Guerra dels 6 dies” en la que els israelians van escombrar les forces àrabs, principalment d’ Egipte. A part de l’esguerro musical  d’en Palito Ortega amb “La felicidad, ca, ca, ca de sentir amor, oh, oh, oh”, va ser aquell un estiu i per extensió un any musicalment extraordinari, sobre tot en balades. Fins i tot l’amic Luís Aguilé va deixar de banda la carrincloneria, per regalar-nos  “Cuando salí de Cuba, dejé enterrado mi corazón”  i la noia dels Pinc nic, ens explicava un trist episodi “Cállete niña, no llores más, tú sabes que mamá debió morir”, cantava dolçament la Jeanette.

A les festes no hi podien faltar els Brincos, i la seva “Lola”, amb instruccions de com estovar a la parella de ball “la besé en la cara, la besé en la boca… y ella, sonriendo, me miró”, estratègia que normalment no sortia bé. El toc anglosaxó, el protagonitzava la veu portentosa de Engelbert Humperdink, amb el seu “Release me, let me go…” o les “Nigths in white satin”, dels Moody Blues, per acabar saltant com cabretes amb la Sandy Shaw, que es va atrevir a cantar en castellà  “Hey,  si tú me quisieras lo mismo que yo, pero somos marionetas bailando sin fin en la cuerda del amor”… Acabava l’estiu amb la mort del Che Guevara a Bolívia, el dia 9 d’octubre. Un altre mite que desapareixia violentament, com tants d’altres en aquella dècada.

Ara que ja tenia la moto, aquell any 1968 l’objectiu era el carnet de conduir. Un any dens en esdeveniments tràgics. El 4 d’ Abril assassinaven Martin Luther KIng i el 6 de juny en Robert Kennedy. Aquell estiu, en Luís Aguilé, que era com de la família, atacava amb “Es el sol español, es el sol español”, irrompia en el mercat el fenomen FormulaV amb “Tengo tu amor, para qué quiero mas…” i un producte eurovisiu, el  “guaperas”  Cliff Richard,  triomfava entre les fèmines de totes les edats amb “Congratulations and celebrations, na, na, na, etc.”, tot i que la cançó oficial del Règim era el “La, la, la” de la Massiel. El Maig va esclatar la revolta a París, però aquí quasi bé no ens en vam assabentar, perquè, com ja ho cantava en Julio Iglesias, “La vida sigue igual”,  o així ho semblava.

Em vaig treure el carnet a la segona, mentre, aquell 20 d’ Agost,  els tancs soviètics entraven a Praga i molts canviàvem d’amor italià, deixant de banda la càndida Gigliola per una nineta que ens feia anar de corcoll, Patty Pravo, que ens cantava, precisament “Tu me fai girar, tu me fai girar come fosse una bambola…”.

Girant, girant, es va acabar l’any.

Tenir cotxe (encara que sigui el del pare) dóna llibertat, i l’estiu del 1969, no vam parar d’anar amunt i i avall, a conèixer platges noves o de festes majors. A la ràdio del cotxe sonava un pesat que, segons deia, li havien fotut el vehicle “Mi carro me lo robaron, anoche cuando dormía… Dónde estarà mi carro, dónde estarà mi carro”, però els que de debò molaven, eren Los Payos i la seva nena “La playa estaba desierta, el mar bañaba tu piel, cantando con mi guitarra para tí María Isabel”.  El 20 de juliol, Neil Amstrong va trepitjar la lluna i ho vam veure amorrats a la tele fins a la matinada, tot i que les avies deien que allò era mentida, que era un decorat. Nosaltres no donàvem treva, coses de l’edat, amb “otro vacho de chevecha que se sube a la cabecha”, un altre bodrio de Palito Ortega.

A les Espanyes, on no passava mai res, se’ns va anunciar, més o menys per les mateixes dates que l’Apollo XI arribava a la lluna, que, tard o d’hora tindríem un rei. Els joves ens en fotíem i dèiem que seria “el breve”. Ja veieu que els joves d’aleshores no teníem el do de la profecia, però tampoc era massa important mentre poguéssim arrambar a la disco, tot gaudint d’una de les balades mestres de l’únic i autèntic rei Elvis, cantant “In the getto”, bellugar  l’esquelet amb el “Sugar, oh honey, honey” o l’orgullosa “Proud Mary”, i deixar-nos portar, embadalits, per qualsevol dels temes de Simon & Garfunkel, els meus ídols incontestables després d’haver vist (3 o 4 vegades, pel cap baix) “El Graduado”.

Giràvem full a la dècada dels seixanta, sent els mateixos que anàvem en fila índia a banyar-nos  a les roques, però no ens hi reconeixíem, perquè d’estiu a estiu havíem après moltes coses (totes útils, per bé que potser no totes bones) i ara que ja ens sentíem “grans” , ens preparàvem, amb l’atreviment que la inconsciència atorga, per menjar-nos el mon.

Vaja, se m’ha fet tard i m’he allargat massa, però massa de veritat. Un altre dia, si la bombeta de la nostàlgia es vol tornar encendre, m’agradarà repassar fets i cançons dels anys 70, que no es poden de cap manera oblidar ni  obviar… Podríem acabar (bé, fer un punt i seguit) amb una cançó una mica pàmfila, però que queda molt adient com a comiat d’uns records. Ho pregonava ben convençuda l’ensucrada i cursi Karina “Buscando en el baúl de los recuerdos, uh, uh,uh, cualquier tiempo pasado nos parece mejor”.  Doncs, potser sí que eren millors. No, no ho eren, on vas a parar… el que passa és que érem joves!

APUNTS A L’AGENDA

*No podem acabar, sense una ressenya obligada  :

Va ser una època de descobriments, a part dels propis del pas de la infantesa a  l’adolescència, els joves d’aquell moment vam descobrir que la nostra llengua, el català, servia per quelcom més que per parlar amb els amics o la família, que tenia un ric passat, una història, una  literatura i podia vehicular sentiments fent-los cançons. Himnes com “Al vent”, “Diguem no” o “L’estaca” i balades que ja ens pertanyen a tots, com “Paraules d’amor”, van néixer aquells anys i des d’aleshores són i seran patrimoni del nostre país i particularment de la nostra generació que va tenir el privilegi d’estar present a la sala de parts.

*Amb nosaltres, aquestes i moltes altres cançons catalanes s’ han fet  grans i algunes seran eternes… Per desgràcia (o per sort, ves a saber) nosaltres no.

*La frase del mes:  No hi ha mes remei que parlar, sense enyorament ni recança (ai!) del pas del temps:No hem de considerar definitivament establert el nostre passat… El meu passat, i el vostre, varia cada minut, en funció del significat que li volem donar en cada moment” (Czeslaw Milosz, 1911-2004)

Fausto

23-08-2014

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s