Dels vius per als morts
L’11 de setembre a tocar. Seguint la crida del poble canalitzada per l’ANC i Òmnium ens trobarem a Barcelona i reclamarem per tots nosaltres allò tan evident per la societat catalana de forma majoritària com és el dret a decidir el nostre futur. Ja que tenim el dret de “posar” polítics també volem posar més coses. Perdó… que tenim llistes tancades i fermades amb pany i cadenat, volia dir “posar” partits polítics.
Doncs bé, des de fa ja alguns anys he assistit de forma sistemàtica a diferents esdeveniments protagonitzats pel poble, dirigits pel poble i amb voluntat de servir-se a sí mateix. Si vols ser ben servit fes-te tu mateix el llit. Durant anys he viscut i gaudit del moment. He estat al costat de qui ha volgut estar al meu costat. He notat l’escalfor de la gent i l’alè de les seves paraules. La comunió de gent tan diferent i que de cop i volta s’uneix per fer palès de forma clara que som societat, és a dir, gent que no només viu junta sinó que a més s’identifica com igual encara que les seves ideologies polítiques, aplicant-li el format clàssic siguin diferents, extremadament diferents, però radicalment democràtiques.
He fruït, paladejat, olorat i degustat el moment. S’escriu la història d’un país i jo hi sóc, i de la millor manera que s’hi pot estar, amb els meus, la família, els amics, els nous amics i els apreciats desconeguts. He estat amb ells i el so de l’èpica ha ressonat moltes vegades dins meu. Tenim la sort immensa de ser catalans i viure el moment.
L’11 de setembre és a tocar, i de cop i volta molts noms han aparegut dins meu de forma ferma. Joan Santamans, Pere Romero, Antonio Riera. En Joan sempre parlava català. Ho feia per respecte a tothom ja que fer-ho diferent seria com faltar-li al respecte a l’altra persona. La normalitat lingüística trencava totes les barreres. Educat i didàctic integrava qualsevol conversa fent del català l’eina indispensable de comunicació. En Pere era un apassionat de la història local del Maresme. M’explicava fets i anècdotes una darrera l’altra. Sempre, com si fos la primera vegada m’explicava que Catalunya va tenir el primer Parlament d’Europa i que els reis tenien que pactar amb el Consell de Cent les seves decisions més significatives. Somniava una Catalunya independent però tenia força por pel camí a seguir, com en Joan… bé potser una mica més. L’Antonio no tenia por a res. De jove era boxejador i tenia una força i un cos de ferro. Decidit, no abaixava mai la mirada. També volia la independència. A vots o a clatellots, tant li donaven les formes.
Noto la seva presència. No constaran a cap estadística oficial ni sortiran a cap presa aèria però tots ells hi seran. Acompanyant a la seva família. Acompanyant-me a mi. Per a ells, per a tots ells, dels vius per als morts. Per a nosaltres, per als nostres fills, i per als fills dels nostres fills. Som catalans i ens farem notar, pels segles dels segles, ara és l’hora.
Josep Busquets
@josepbusy
Cultivador de bytes, punts i herbes
02/09/2014
rebat.cat 