Un d’aquests dies passat recordo que escoltava, astorat per voluntat pròpia, l’ex pretès intel·lectual i ex d’esquerres Felipe González que deia que els nacionalismes tenen tots una tendència a la expansión y el totalitarismo. Cito de memòria, perdoneu si no era ben bé així; no tenia res a mà per apuntar-ho…

Vet aquí una altra mostra del socialisme ejppanyol més típic, més ranci i més carpetovetònic; l’únic que hem tingut en aquest racó de món, i que no s’allunya gaire del discurs de la dreta d’aquell llunyà cop d’Estat del 1936, ni de l’actualment elegida en majoria absoluta… El problema sembla ser que tendeix a ser absoluta!

És cert que els nacionalismes autòctons, perifèrics en deia el Felipe Felipón, sempre han tendit a l’expansió. És, sense anar més lluny, la voluntat del Procés Constituent, el lema del qual és “la República del 99%”. El que no és cert és que hagi tendit mai, si més no de manera volguda, al totalitarisme. D’aquesta mena només en recordo, per aquests verals, un de sol: el nacionalisme centralista, el Continua llegint →

Assaig particular

Avui també ha sortit el sol i això  em referma el convenciment de que, ara per ara, encara no estem navegant per l’espai sideral, envoltats de foscor! Malgrat aquesta bona nova, persisteix  la mandra i no m’arriben idees ni paraules per anar omplint ratlles d’un foli en blanc, acabat d’embrutir amb aquestes poc originals divagacions… No, si jo ja sé el què vull i fins i tot cóm i quan ho voldria, però els esdeveniments, no dia per dia, si no més aviat hora a hora, em superen, m’amoïnen i sobre tot, m’esgoten. Parlant amb  gent del tema (de què hem de parlar amb la gent, si no?) molts diuen que els hi passa igual.

A la meva generació li va costar assimilar plenament el fet de ser catalans. Ho portàvem dintre des de petits, notàvem que vivíem una anomalia i estimàvem el país tanmateix com  ho fèiem amb el poble, el barri, l’escola o el Barça, sense aprofundir en raons que ens portessin mes enllà, perquè Continua llegint →

“…la classe mitjana és el producte d’aquest endeutament [de les famílies] , és a dir, es tracta de classe treballadora a la qual se li va crear la il·lusió que podia arribar a tocar la classe alta.” “…si t’abaixen el sou, acceptes sense queixar-te’n, es tracta d’una cultura del control. Ens convertim en ratolins que caminen embogits a la roda”. Aquestes cites corresponen a l’entrevista al professor de Filosofia de la Ciència de la Universitat del Sud de Maine (EUA), George Caffentzis, que va aparèixer publicada a la contraportada del diari La Vanguardia (*) el 26 de juny de 2014.

Em sembla especialment interessant l’observació de Caffentzis: la immensa majoria de l’anomenada classe mitjana és en realitat classe treballadora. Classe formada sobretot en l’etapa de creixement econòmic posterior a la Segona Guerra Mundial; el mateix període en què es va implantar el que coneixem per “estat del benestar” als països democràtics de l’Europa Occidental. Classe vinguda a menys durant la darrera i profunda crisi econòmica de la qual encara no hem Continua llegint →

Dijous 16 d’octubre, a les 19 hores comença l’acte de Podem (@PodemCalella) al carrer Bruguera, 97: “Conferència sobre Podem i la crisi a càrrec de tres especialistes de talla internacional” i també l’acte d’ERC (@ERCCalella) al local de Calella-Marxa i Oncolliga: “L’actualitat de Catalunya i el present i futur de Calella”. A les 20h s’iniciava l’acte de CiU (@CiUCalella) al Casal l’Amistat: ”L’endemà de la Independència”, a càrrec d’Albert Pont, President del Centre Català de Negocis. Difícil oi? L’omnipresència està a l’abast de molt pocs, d’un diuen. La temàtica dels 3 actes és prou interessant per, des d’aquest humil faristol digital, fer una crida a recuperar el paper del secretari (de partit). Específicament, i adaptant el terme als temps que corren, el del secretari de Twitter.

Les publicacions a xarxes socials, i el procés n’és un exemple, són un camp abonat a fer créixer una determinada informació amb la col·laboració de tots els usuaris. M’agradaria arribar a casa i trobar-me un perfil de les seccions locals farcit de tuits de l’acte en qüestió. Sota el perfil d’usuari del partit en Continua llegint →

Les paraules són això, paraules i prou. Etiquetes convingudes que ens són útils per comunicar-nos. Les vivències que arrosseguen són, però, personals i intransferibles. I malgrat tot, les seguim utilitzant com si no tinguessin cap mena de càrrega, com si fossin buides…

Tota la meva vida he intentat ser moderat, tant en la forma com en el contingut. Amb els dies que corren és difícil, però com a filòsof tinc l’habilitat de separar-me de la realitat i poder analitzar da manera ponderada, equitativa, el dia a dia que pretén arrossegar-nos en un tsunàmi que, penso, és incommensurable amb —és a dir, que no es pot traduir a termes de— sentiments, tant de moda actualment per a qualsevol cosa…

Així, doncs, entre el “cas Pujol” —queda algú encara tan innocent per pensar que en vint-i-tres anys el seu entorn no se’n va aprofitar?—, el “cas Bankia” —les preferents per una banda i la dificultat afegida d’ennegrir capital en una entitat rescatada per l’altre— i el “cas Silva” —a Ejppanya la màfia no fa saltar els jutges pels aires, com van fer a Itàlia amb Continua llegint →

L’espècie humana per naturalesa sempre cerca la manera mes còmoda de sobreviure, ja en la seva evolució, les races, segons els climes i les condicions de les zones, s’han adaptat als diferents sistemes de civilització.

En la història, aquestes civilitzacions, que han seguit diferents evolucions, han seguit un mateix patró, cercar la comoditat com a guia de benestar. En el paleolític els caps tribals com a caps adquirien uns drets que amb el temps no es van perdre, d’aquí als exèrcits amb les seves jerarquies, i a l’edat mitjana. L’evolució d’aquest drets van donar pas a els títols nobiliaris, diferents càrrecs socials, bruixots en algunes tribus, etc.

Sense voler justificar el lloc d’aquets càrrecs dins de cadascuna de les seves societats ni si són o no dignes o meritoris, sí que en la història hi ha hagut situacions que no ho han estat, com són les guerres o les dictadures polítiques i religioses. La funció de la societat ha estat regular la situació d’unes majories perjudicades per aquests fets, lluitant Continua llegint →