Etiquetes: #moderat

Les paraules són això, paraules i prou. Etiquetes convingudes que ens són útils per comunicar-nos. Les vivències que arrosseguen són, però, personals i intransferibles. I malgrat tot, les seguim utilitzant com si no tinguessin cap mena de càrrega, com si fossin buides…

Tota la meva vida he intentat ser moderat, tant en la forma com en el contingut. Amb els dies que corren és difícil, però com a filòsof tinc l’habilitat de separar-me de la realitat i poder analitzar da manera ponderada, equitativa, el dia a dia que pretén arrossegar-nos en un tsunàmi que, penso, és incommensurable amb —és a dir, que no es pot traduir a termes de— sentiments, tant de moda actualment per a qualsevol cosa…

Així, doncs, entre el “cas Pujol” —queda algú encara tan innocent per pensar que en vint-i-tres anys el seu entorn no se’n va aprofitar?—, el “cas Bankia” —les preferents per una banda i la dificultat afegida d’ennegrir capital en una entitat rescatada per l’altre— i el “cas Silva” —a Ejppanya la màfia no fa saltar els jutges pels aires, com van fer a Itàlia amb el jutge Falcone; en té prou inhabilitant-los malgrat que qui promou la imputació (en aquest cas, Blesa, amb gairebé 450.000 € de despeses amb targeta opaca) estigui de merda fins més amunt del coll—, ni queda gaire joc per a no sentir ràbia, odi, menyspreu…

Si a sobre de tot això hi comptem el “cas 9N”, amb la manca de voluntat política de Madrid (potser només és incapacitat! Recordeu “los hilillox de plaxtilina”, el Yak42, el “cas Gürtel”, l’entranyable i balear Matas, els sidrals a la Comunitat Valenciana i, sense anar gaire enrere, el ciri que han organitzat amb l’ebola?); la dependència absoluta i indecent, obscena, de membres del Tribunal Constitucional respecte dels partits majoritaris —la voix de son maître! Patètic, miserable, insultant—, que no accepta a tràmit la recusació de dos membres per haver fet declaracions, ja fa temps, en contra del cas que tenen davant (això només ratlla la prevaricació, dubto de si també frega la anticonstitucionalitat!); la manca de pla B de Barcelona (a què ve, si no, tant de secretisme? Es pensen que no sabem que no tenen pla B perquè han estat incapaços de posar-se d’acord en uns màxims? Es pensen que no ho hem vist des del principi que el què hi havia fins ara era un trist mínim comú denominador?) i les tapadores Òmnium i ANC com a representació de, i el mateix ideari que, els dos partits majoritaris al parlament català optant per l’estratègia del pollastre degollat, passant-los la pilota als partits, mig desentenent-se de prendre decisions radicals (que prové d’arrel, ergo decisions bàsiques, fonamentals) i mai vistes (ni en temps de la “resistència” antifranquista), la situació esdevé insuportable fins i tot per a una persona moderada, equànime i reflexiva com jo…

Davant de tanta desolació, observo com tot s’ensorra: l’Estat per descomptat; la il·lusió d’una majoria neo-indepe (o hauria de dir filo-ondepe? O recentment-esdevinguda-indepe?). Només el puto futbol, opi i desgràcia del poble, llibertat d’auto-repressió controlada,segueix inefable…

De mentre, la moral s’ha capgirat, o ha desaparegut, en poc més de 30 anys… com deia el personatge copiat a Brecht, Mackie Messer, convertit en Maqui Navaja, en un mundo corrupto y sin ética, al hombre sensible solo le queda la estética.

La llàstima és que aquesta estètica que queda sigui la de l’anorreament absolut del que vam mamar de xics… Davant d’aquesta situació de desert absolut, sense referents, sense Història (fins i tot Fukuyama ha resultat ser sorprès a contrapeu!) en què ni tan sols la forma democràtica del mercat es preserva, i tenint en compte que el 9N no anirem a votar (no podrem, malgrat que no treguin ni l’exercit, ni els tancs…) al moderat li venen ganes que l’empresonin per dur a terme accions a favor de la consulta, de tallar ell sol la Diagonal, la Gran Via i el carrer d’Aragó alhora.

Ja he dit al principi que tota la meva vida he intentat ser moderat. El que no he dit és que ho hagi aconseguit, ni molt menys que hi hagi insistit mai gaire…

Si el 9N no bloquegem el país, els carrers, la indústria, les casernes… ho haurem perdut tot, absolutament. I ho perdrem de manera tan absoluta que no ens la podem ni imaginar, infinitament molt més del que vam perdre el 1714. Només ens queda la resistència activa, absoluta i, si s’escau, no pacífica: #Abril74, #BarricadesHumanes, #TècnicaB52, #MerdaPerQuiQuedi.

Més literatura, que no vol dir més complaença ni tampoc menys arguments: Abans no sabia per a què lluitava, ara sabria per a qui morir.

I per si fos poc, com se solia cantar fa uns anys a certs concerts #ElQueNoBailePolicíaNacional. O també, per no perdre els ànims #CruzaUnaCalleDoblaUnaEsquinaEnCualquierAdoquínEstáLaPrimeraLínea.

#Anarquia, companys (la salut se’ns pressuposa)!

Jordi S. Guzmán i Conesa
Filòsof i docent
Theoreín: Bloc de filosofia

15/10/2014

Anuncis

2 thoughts on “Etiquetes: #moderat

  1. Retroenllaç: Q.E.D.: El 9N, costellada! |

  2. Però que només s’ha guanyat temps per fer retallades i a qui serveix que es facin ja ho sabiem, no?…
    Enllà de l’Ebre ja ho deien: hi haurà una gran decepció i molta frustració.

    Sempre ens quedarà que les estades de la Policia Nacional deixaràn quatre calerons a alguna butxaca d’aquest poble de mala mort (algú pot seguir anomenant-nos ciutat sense enrojolar-se?).

    Bona tarda, revolucionari.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s