Pel forat del pany

,

Assaig particular

Avui també ha sortit el sol i això  em referma el convenciment de que, ara per ara, encara no estem navegant per l’espai sideral, envoltats de foscor! Malgrat aquesta bona nova, persisteix  la mandra i no m’arriben idees ni paraules per anar omplint ratlles d’un foli en blanc, acabat d’embrutir amb aquestes poc originals divagacions… No, si jo ja sé el què vull i fins i tot cóm i quan ho voldria, però els esdeveniments, no dia per dia, si no més aviat hora a hora, em superen, m’amoïnen i sobre tot, m’esgoten. Parlant amb  gent del tema (de què hem de parlar amb la gent, si no?) molts diuen que els hi passa igual.

A la meva generació li va costar assimilar plenament el fet de ser catalans. Ho portàvem dintre des de petits, notàvem que vivíem una anomalia i estimàvem el país tanmateix com  ho fèiem amb el poble, el barri, l’escola o el Barça, sense aprofundir en raons que ens portessin mes enllà, perquè se’ns havia  amagat la història i transitàvem (que no és poc si pensem en els anys seixanta) pels plàcids caminets d’un patriotisme romàntic i superficial.

Tret d’una minoria polititzada,que en els pobles era poc nombrosa i fins i tot clandestina, pocs joves d’aleshores havíem sentit a parlar d’en Pujol i el seu empresonament, d’en Tarradellas (qui és aquest?) o de la Generalitat (què és això?). La màxima transgressió que recordo és quan anàvem a Perpinyà amb els sardanistes i en una plaça guarnida amb infinites senyeres (prohibides a casa nostra) escoltàvem a peu dret el “Cant de la Senyera” de la que no ens sabíem la lletra, mirant de cua d’ull a les persones més grans que sí se la sabien i cantaven emocionats. Sovint, alguns dels grans se’ns acostaven (eren exiliats republicans) compadint-nos per venir d’on veníem i proclamant que la França era el bressol de les llibertats i que si fóssim francesos, als catalans ens hauria anat millor… En aquells dies, ens ho crèiem tot.

Allò que en diuen la “transició” ens va agafar treballant fort  i criant fills, cosa que no va impedir anar esbrinant (en el meu cas, sobre tot per la lectura de llibres i autors desconeguts, amagats o  prohibits fins aquell moment) la realitat sobre un país (aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria, de l’Espriu) on havia nascut i trenat arrels i on començava a fer grans uns fills. Es van obrir finestres (ara veiem que tampoc tantes i moltes amb els porticons ajustats) i es va sentir un alè d’aire fresc i la veu del carrer (més crits que fets, també ens en adonem ara). A mi em va tocar anar a una taula les primeres eleccions del 15 de Juny de 1977. Quins nervis!  Els de la taula no ens aclaríem  gaire i tampoc hi havia ningú amb experiència de les anteriors eleccions (les de 1936). Vam acabar de matinada, i vam fer el recompte de vots quadrant-los a ull. Quan vaig tornar a casa (ja era de dia) per dutxar-me i anar a treballar, se’m va acudir que, potser sí que ens en sortiríem.

Els nostres fills que ara ja són homes i dones, molts també pares i mares, han tingut un procés vital i educatiu molt menys anòmal que el nostre. Són ells i també els més joves els que han empès aquesta revolta cívica (és el que estem vivint, oi?) i han marcat la fita. Molta altra gent més insegura, poc amiga de canvis, amb quelcom a perdre i molt a conservar s’hi ha anat afegint si cal amb més empenta que els esforçats capdavanters. Ara l’objectiu és transversal i aglutina totes les edats, classes socials i orígens. Per què doncs la gent està preocupada, cansada i angoixada?

Si sabés la resposta, tingués la solució o conegués el desenllaç d’aquest embolic, segurament  em donarien algun premi o un càrrec important. No és el cas, però tinc l’ impressió que tenim l’olla bullint a un foc massa viu i la bona cuina, tots ho sabem, s’ha de fer poc a poc (fent xup-xup, que diuen) amb coneixement, paciència i molt d’amor.

Tanmateix, també seria una ingenuïtat no admetre que en aquest partit hi juguen interessos a banda i banda, alguns de nobles i declarats però d’altres foscos i  mesquins. Que rivalitats personals, la lluita pel  poder, l’enveja i l’egoisme,  els diners o fins i tot l’obsessió  per passar a la història, són motius de pes que mouen dits i fets dels que diuen que lideren el no sé què i ens fan anar de corcoll (ara sí, ara no, ara no ho sabem) ens amenacen, esporugueixen, adoctrinen (no ens en refiem mai del tot de les consignes dels polítics) i ens fan bavejar contínuament… Per això, jo he decidit plantar-me i dir prou!

Deixaré de banda aquesta dualitat esquizofrènica que ens fa viure dues vides, la da cada dia amb els seus afanys i la que ens envaeix sentits i sentiments, anunciant-nos el paradís o l’apocalipsi segons quin canal, emissora o diari tens al davant, per posar-hi distància, serenitat i seny. Que el camí ja està marcat i passi el que passi, mani qui mani en un proper futur, no s’esborrarà. No vull ser víctima del calendari ni de l’eufòria,  molt menys de la por… No hi ha aturador ni retrocés i, al final, no tan llunyà com pugui semblar, tot és farà tal com nosaltres, la bona gent, normal i corrent, decidim.

El meu pla pels dies que s’acosten, és portar una vida sana i ordenada. Menjar bé i passejar, sense posar-me cap pedra al fetge. Ben amatent als esdeveniments que es puguin produir, però sense obsessionar-me ni perdre el son… Ara, noticia de penúltima hora, sembla que es convocarà una consulta descafeïnada, amb llet descremada i sacarina, tot esperant el gran espetec. Però, per si de cas aquest darrer invent tampoc surt bé, i també com entrenament pel que ha de venir, a casa muntarem un assaig privat, amb una caixa de sabates buida. Hi obrirem una ranura amb un ganivet de punta fina i ficarem dintre d’aquesta capsa, tots, petits i grans, el nostre vot compromès per un demà de plenitud i llibertat.

Això tot just acaba de començar i el temps, que ningú ho dubti, corre a favor nostre.

APUNTS A L’AGENDA

*Vull referir uns fets antics, i crec que poc coneguts,que demostren l’estimació ancestral de Castella envers els catalans :

*L’any 1504, va morir la Reina Isabel la Catòlica (la de la tele) i el seu  marit, el rei Ferran d’Aragó, vidu amb 52 anys, va ser expulsat de Castella doncs segons el  “Consejo de Castilla”no volien ser governats per aquell “viejo catalanote”.

* No deixa de ser curiós com veien els castellans en Ferran, que segurament entenia i fins i tot parlava català, però era mes “maño” que la Verge del Pilar!

*En Ferran va tornar a casa, tot pensant com fotre als castellans i es va casar amb una joveneta occitana de 17 anys, Germana de Foix, amb la sana intenció de tenir fills a qui deixar en herència els seus regnes de la Corona d’Aragó. Van tenir un noi que es va dir Joan, però va morir acabat de néixer.

*No van tenir més fills. En Ferran ja estava bastant atrotinat i va morir el 1516, deixant com hereu el seu nét Carles, aquell que ens feien aprendre a l’escola com “Primero de España y Quinto de Alemania”, que no sabia ben bé què fer amb tants territoris.

*El destí és capritxós, burleta, sorprenent i retorçat… Si aquell nen, en Joan, hagués viscut segurament s’hauria trencat la incipient vinculació  amb Castella i potser hores d’ara seriem  una nació independent, o tal vegada encara estaríem federats amb els cosinets mallorquins i valencians, formant una mena de Suïssa mediterrània. O, encara més fort,  tenint en compte la mare occitana, avui seriem francesos tal com enyoraven aquells exiliats republicans que ens empaitaven els anys seixanta a Perpinyà… Ai, el destí!

*La frase el mes. Subtil i afinada observació sobre la perseverança que fa un gegant de la història i que sembla  feta a mida per aquests històrics moments: “L’èxit consisteix en anar de fracàs en fracàs, sense perdre l’entusiasme”   (Winston Churchill, 1874-1965).

Fausto

23-10-2014