Diumenge de Glòria

Quan esperes sol passar que els minuts es fan hores i les hores una eternitat. Si l’espera ha estat llarga, segons com es miri tri-centenària, ja us ho podeu imaginar. Avui, quan enceto aquestes ratlles, és dilluns dia 10 de novembre, s’ha acabat el pròleg i entrem al nus de la funció, sense conèixer massa bé quin serà el desenllaç, tot i sabent molt bé quin volem que sigui. Hem d’estar preparats per veure i sentir de tot, per créixer en esperances o davallar en el més profund desànim, segons bufin els vents. Però avui no és aquest l’ordre del dia, ara toca copsar sensacions i sentiments. Humilment, vet aquí  els meus sentiments i sensacions :

Dissabte, dia 8, va ser un matí gris. Al Mercat de Calella, trobo els de sempre. Alguns “bon dia” o un simple cop de cap, estirant el coll, als coneguts que veig de lluny. Davant d’una parada de verdures, mentre contemplo un bé de Deu de bolets que hi ha exposats, rebo una trucada al mòbil. Es veu que la papereta de demà ha d’anar dintre d’un Continua llegint →

Casa meva, aquest lloc on sempre m’agrada poder tornar. El meu cau, la zona segura. La gatapaula esperant-me  i el racó del sofà que té forma de mi. Torno d’un nou viatge i relativitzo. Relativitzo la forma que ha agafat el sofà i relativitzo la meva necessitat de tornar sempre a casa, al meu cau, a la zona segura.

A Caparan s’hi torna, i a cada viatge s’actualitza alguna cosa molt íntima i personal, una essència llunyana que contínuament ressona. Alguna cosa relacionada amb la puresa i amb la veritat que fa que un vibri amb molta intensitat. Aquest ha estat un viatge cansat i descansat, de riure fins a plorar i de no parar de plorar fins a riure. Torno amb companys de viatge que ja són amors, i amb ganes de seguir ballant al ritme d’aquesta preciosa vida. He reconfirmat que si tinc música ho tinc tot.

Reafirmant compromisos amb un mateix, compromisos amb la família balladora i amb la caparanesa, compromís amb un ritme sincer, una manera lliure de viure, de riure, compromís amb la felicitat pròpia i amb la d’ella i la d’ell. Amb el batec veí, Continua llegint →

Aquest diumenge, 9 de novembre, tornaré a l’institut Bisbe Sivilla de Calella després de molts anys. El 9-N a primera hora els calellencs estem convocats a dir-hi la nostra, sobre el nostre futur col·lectiu, en un ‘procés participatiu’ no vinculant jurídicament però d’una enorme càrrega política. Tots a l’institut amb la papereta i l’urna com a reivindicació bàsica de la democràcia que ens neguen. Estem vivint la història, estem fent història.

Diumenge viurem una jornada important, com a continuïtat del moviment iniciat amb les manifestacions contra la retallada de l’Estatut i, més especialment, amb la consulta popular d’Arenys de Munt, del 13 de setembre del 2009, i la de Calella, celebrada el 25 d’abril del 2010. He assistit a totes aquestes jornades, a Barcelona, Arenys de Munt i Calella, i no em penso perdre el 9-N a l’institut on fa anys vaig cursar BUP. Nostàlgia d’aquelles aules i d’aquells anys i tota la il·lusió i l’esperança en un futur millor.

Aquest ‘procés participatiu’ no és el que volíem i necessitàvem com Continua llegint →

No penseu en una gavina!

Si ho feu estareu perduts, presoners del seu sistema de símbols, de la seva proposta d’organització de la realitat comú, aliena, immune, segons ells a tots els sorolls i les amenaces del pervers món que ens envolta…

En la meva més tendra i càndida innocència sempre havia pensat que el punk, que a mi ja em va arribar força destil·lat i mancat de força conceptual, malgrat ser posterior als grans –ismes del segle XX, especialment els d’esquerres, era quelcom més que un pur esteticisme… Més que una simple actitud, més propera a l’estètica que no pas a un discurs amb pes específic, pensava que el punk era un pòsit amarg i realista, postindustrial més que no pas postmodern…  Recordeu els “grups d’estètica skin”? Sempre vaig pensar que eren simples neonazis, sense estètica ni ètica; en aquest trist exemple es veu clarament com ens vam creure el seu joc lingüístic, la seva proposta de discurs…

Ho repeteixo: Continua llegint →