Pel forat del pany

,

Diumenge de Glòria

Quan esperes sol passar que els minuts es fan hores i les hores una eternitat. Si l’espera ha estat llarga, segons com es miri tri-centenària, ja us ho podeu imaginar. Avui, quan enceto aquestes ratlles, és dilluns dia 10 de novembre, s’ha acabat el pròleg i entrem al nus de la funció, sense conèixer massa bé quin serà el desenllaç, tot i sabent molt bé quin volem que sigui. Hem d’estar preparats per veure i sentir de tot, per créixer en esperances o davallar en el més profund desànim, segons bufin els vents. Però avui no és aquest l’ordre del dia, ara toca copsar sensacions i sentiments. Humilment, vet aquí  els meus sentiments i sensacions :

Dissabte, dia 8, va ser un matí gris. Al Mercat de Calella, trobo els de sempre. Alguns “bon dia” o un simple cop de cap, estirant el coll, als coneguts que veig de lluny. Davant d’una parada de verdures, mentre contemplo un bé de Deu de bolets que hi ha exposats, rebo una trucada al mòbil. Es veu que la papereta de demà ha d’anar dintre d’un sobre, si no, no val. Faig córrer pel meu entorn aquesta informació privilegiada i ja ens tens a tots anant a comprar sobres, per si de cas… A la tarda, repòs (jornada de reflexió, oi?). Fredament, amb premeditació, deixo de banda els informatius de qualsevol color i escullo a la tele unes entretingudes pelis de l’Oest, amb molts trets i molts morts, que són les bones. Al capvespre, enmig de la gentada habitual del carrer Església, m’acabo de relaxar. Per estar en forma per demà, rematem amb una pizza a “Casa Nostra”. Bona nit!

Ja som Diumenge, dia 9 de novembre. Ha costat d’arribar-hi! Per moments he pensat que aquells que tant manen i sembla que tot ho poden, esborrarien la data del calendari. Em llevo d’hora i encara puc veure la lluna penjant, sembla que farà bo, però finalment també serà un dia gris i plujós. Aniré a votar (o com se’n digui oficialment el que farem) abans d’esmorzar. Agafo el cotxe, perquè està una mica a la quinta forca (ja veurem on el puc aparcar). Doncs no, aparco bé i enfilo una pujada. A mida que m’acosto veig gent, molta gent, fent cua. Es desperten les sensacions…

Els que per edat hem viscut des de l’inici, el 1977, aquest període de “democràcia” (ho he ficat entre cometes amb tota la intenció) ens hem anat desgastant i la il·lusió s’ha desinflat fins arribar al punt de que anar a votar ha esdevingut una obligació rutinària (no sé perquè hi anem si sempre surten els mateixos!). I no cal parlar-ne si tenies la “desgràcia” de formar part d’una mesa electoral (quin pal!) … Conec casos d’anar al metge a demanar la baixa per evitar que et fotessin aquell diumenge enlaire.

D’entrada, avui dia 9, l’ambient és diferent. No hi ha cansament ni resignació. Molta gent somriu (cosa rara en els temps que corren), conversa i es deixa veure. Es fan fotos i “selfies” a dojo, com  si fos una festa, un aplec, l’excursió d’una gran colla… Bé, el cert és que es tracta d’un viatge. Un viatge llarg i sense tornada pel que avui acabem de comprar el tiquet.

A l’entrada, trobes voluntaris que et guien i orienten. També hi ha sobres per qui no en tingui i paperetes per a tothom, però pel que veig, molts ja portem els deures fets de casa… A la sortida,es formen grupets i sembla que no hi ha presa, que es vol gaudir en companyia, assaborint-lo plàcidament tots plegats, aquest acte cívic, tan íntim, secret i personal com és el vot,  que acabem de protagonitzar. Molta canalla corrent i esvalotant enmig de la gent. També molt jovent i persones amb cadires de rodes tirades pels joves (potser els nets grans). Hi ha qui ve amb el seu gos, abrigat amb una estelada… No tothom parla en català (només faltaria!), aquesta crida és per a tothom. Ja de baixada, un pensament furtiu, som herois o (segons les veus de la por) delinqüents? Ni l’un ni l’altre… Ciutadans lliures i prou!

Havent dinat, friso per saber-ne els resultats, però es faran esperar fins la nit, i hem de matar unes horetes com bonament es pugui… Noticies, comentaris, proclames enceses en un i altre sentit, xifres, tot això  és que estem esperant aquesta tarda inacabable. Arribada l’hora, els informatius es posen les piles, i ho fan tan abastament que acaben per atabalar i em ve la son. Al cap i la fi, tot el que m’expliquen ja ho he viscut, jo hi era!  Per això, tot i que periodistes, analistes, opinants i  (alguns) polítics, se’n van sortint com poden, trobo que no m’arriben a l’ànima. Naturalment, només em miro i escolto els canals “de casa”. Els de “fora” els deixo per una altra estona, per no agafar una emprenyada abans d’anar al llit. És que, ben pensat, tal vegada convé dormir-ho  i deixar que es vagin apaivagant les emocions, que demà, dilluns, en torna a ser dia.

Ja és dilluns, dia 10. El tan esperat i proclamat “endemà”, quan (diuen) tot s’ha de posar en marxa. Si després del Diumenge de Gloria, sempre ve el Dilluns de Pàsqua, no ha de ser aquest un dia menys important. De moment, el temps segueix grisós (no sé si pot significar alguna cosa) i jo em llevo una mica més tard que de costum (la típica mandra dels dilluns!). Poso la ràdio, tertúlies amb les veus de sempre i surto aviat a comprar un diari. El carrer està tranquil, mirant l’escassa gent que passa, es pot endevinar qui va anar votar i fins i tot què va votar. Jugo aquest joc fins que ja tinc el diari a les mans. El llegiré tranquil a casa, però també endevino què  hi trobaré i, efectivament, les notícies, comentaris i opinions, segons la procedència, indignen o animen, però ja hi estem habituats i per segons què i segons qui, hem posat pell morta… Resumint, la sensació és d’ expectació i el sentiment d’esperança.

La partida ha començat i serà llarga. Veurem i viurem actituds intoxicants, hostils, prepotents, cruels, que ens portaran inseguretat i patiment, però tanmateix ens faran més forts i ens uniran més si cal. Tots els pobles, si són prou savis, tard o d’hora coronen les seves fites, però mai sense esforç, sacrifici i treball (ep! que em deixava la paciència i el seny). De tot això en portem atresorat un munt, i una part, la feina, ja la vam fer aquest diumenge… i ben feta.

Entre tantes i tantes dates “històriques” que se’ns apleguen a la memòria, aquesta es coneixerà, amb el pas del temps, com la consulta “inútil” mes útil de la història.

Ja m’ho sabreu dir.

APUNTS A L’AGENDA

*Menció i  el meu reconeixement ben sincer a les persones que diumenge van anar a votar i van votar ”no”.

* Han demostrat ser demòcrates i ciutadans dignes. No com altres, segurament de la mateixa opinió, que s’han amagat darrera les desqualificacions, els insults i les amenaces.

*A aquests altres sí que no sé con anomenar-los… S’accepten propostes.

*Totes les opcions han de ser vàlides i respectades en pla d’igualtat. Si no fos així, el procés estaria viciat.

*Com que  el tema va per llarg, m’apunto a l’agenda que hem de tocar de peus a terra i que, per molta mandra que ens faci, ja tenim el Nadal a tocar!

*La frase del mes. Val la pena pensar-hi, però la llàstima és que els que hi haurien de pensar no l’arribaran a llegir mai. I, si ho fan, tampoc l’entendran:  “La llibertat comença allà on s’acaba la ignorància” (Victor Hugo, 1802-1885)

Fausto

23-11-2014