El dimoni escuat

Abans feia més fred.

Des de bon principi de Novembre, anàvem a l’escola equipats amb passamuntanyes, bufanda i guants i, per combatre les baixes temperatures, ja sortíem de casa havent pres un got de llet bullent (en el meu cas, sempre amb Cola-Cao) que et cremava la gola i t’escalfava la panxa… Posem que estem parlant de meitats dels anys cinquanta. Fa quatre dies!

Quan encetàvem el desembre, passada la Puríssima, l’ambient de l’escola feia un tomb perquè ja s’ensumaven les vacances i les festes nadalenques. L’entorn monòton, grisós i aclaparador, conseqüència dels dies freds i les tardes curtes, s’encenia amb una claror primaveral que potser no es veia pels carrers, però que nosaltres, vailets de pocs anys, detectàvem i gaudíem perquè era una llum que portàvem dintre.

El senyal de que Continua llegint →

Em disposo a escriure aquell article que mai hagués volgut signar. Ràbia i desesperació a parts iguals. Des de fa uns dos anys cada vegada és més i més perillós tenir o viure en una vinya de Calella. Com que no vull parlar en primera persona durant aquest text, només ho faré ara, quatre robatoris en tan sols 9 mesos, quatre. I no sóc el més afectat, així que totes les coses que us donaré a conèixer són històries reals que succeeixen a Calella per sobre de la N-II, on sembla que s’acaba el poble per a molta gent, polítics inclosos; potser els primers.

El somni de molta gent, de tenir un tros de terreny on tenir un hortet i cultivar verdures o arbres fruiters, és un problema de seguretat ciutadana. Per què? Si tenim de tot: tenim IBI rural, IBI per les cases, camins en mal estat; som els encarregats de mantenir el territori net i endreçat i que la selva no arribi al carrer Església, punt vital del municipi. I què passa, doncs? Ens roben, de tot i a totes hores. Maquinària agrària, motors de reg, de bombeig, eines, aixetes, cables, canonades, neveres, il·lusió i esforç, ànima i esperança, propietats i dignitat. Gossos apallissats amb Continua llegint →