Pel forat del pany

,

El dimoni escuat

Abans feia més fred.

Des de bon principi de Novembre, anàvem a l’escola equipats amb passamuntanyes, bufanda i guants i, per combatre les baixes temperatures, ja sortíem de casa havent pres un got de llet bullent (en el meu cas, sempre amb Cola-Cao) que et cremava la gola i t’escalfava la panxa… Posem que estem parlant de meitats dels anys cinquanta. Fa quatre dies!

Quan encetàvem el desembre, passada la Puríssima, l’ambient de l’escola feia un tomb perquè ja s’ensumaven les vacances i les festes nadalenques. L’entorn monòton, grisós i aclaparador, conseqüència dels dies freds i les tardes curtes, s’encenia amb una claror primaveral que potser no es veia pels carrers, però que nosaltres, vailets de pocs anys, detectàvem i gaudíem perquè era una llum que portàvem dintre.

El senyal de que s’acostaven dies bons el teníem a la “peça”, una sala  gran i bastant atrotinada, on sempre hi fotia fred.  Allà, ens hi aplegàvem diferents cursos les tardes a última hora, en teoria per estudiar i fer deures. A la pràctica, per matar l’estona i muntar tot l’enrenou que podíem, fins l’hora de plegar.

Per mantenir a ratlla tanta mainada, a la “peça” hi havia sempre un vigilant, atent i rigorós, que imposava ordre i silenci a base de cops de regle sobre la taula de la tarima, atalaia des d’on intentava, sense gaire èxit, controlar el personal, o fent parar el palmell de la mà als més esvalotadors, per aplicar-lis el correctiu físic reglamentari (un o dos cops de regle que, amb el fred, deixaven la mà ben enrampada) seguint la normativa repressiva d’aquells temps… Però, nois, quan es començava a flairar l’aire nadalenc, la disciplina es relaxava i de bona veritat que ho agraíem, fins i tot els bons minyons com jo. Aquelles tardes fosques i fredes d’advent, mentre no arribava l’hora de plegar, en Conrad Font (popular personatge a la Calella de l’època, molt vinculat a l’Escola Pia. Impulsor de les caramelles, la romeria a Montserrat i company de fatigues de la també inefable “Maria Serena”) que ens feia com de mestre, quasi be juraria que sense haver estudiat mai magisteri, bellugava la seva menuda humanitat, enfundat en  una bata color gris rata, empolsada pel guix de la pissarra, estossegava deixant anar uns quants capellans que sortien disparats, esquitxant als qui eren a prop i requeria la nostra atenció, brandant el regle com si fos una batuta. Aleshores, tots  ben atents, li brindàvem generosament l’atenció que demanava, doncs sabíem què ens esperava.

Ni més ni menys que aprendre i cantar tots plegats les més conegudes nadales catalanes… Sí, crec que la majoria eren catalanes, potser per compensar el sistema educatiu vigent, perpetrat pel  fonamentalisme catòlic-hispànic, que més que educar, reprimia i adoctrinava. Malgrat tot, els que el vam patir no podem evitar recordar amb tendresa moltes estones i episodis, com el que estic referint, que configuren la biografia sentimental de la nostra infantesa. El Senyor Font, com li dèiem nosaltres, ens impartia, sense saber-ho ni ell mateix, la primera classe de normalització lingüística. Això sí, oral, perquè no tinc present que mai escrivís cap lletra a la pissarra. Així vam conèixer i gravar en les nostres cervells verges d’infant, ja per sempre més, el més granat del  repertori tradicional. Des del “Desembre congelat”, que els grans, els de Comerç, cantaven amb una atrevida lletra eròtica-festiva, que després els mes menuts repetíem a casa, sense saber ben bé què dèiem, per esglai de les nostres iaies, i que feia allò de : “El Desembre congelat m’ha glaçat la fava, etc, etc…”, fins  el tossut “Rabadà”, que només volia anar a esmorzar, el trepidant dinamisme del “Fum, fum, fum”,  el solemne compàs de “Les dotze van tocant” o “Santa Nit”, que, ja un xic més grans, també vam aprendre en la seva llengua original, l’alemany.

Totes aquestes i moltes d’altres ens van quedar fixades a la memòria de per vida. Avui, passat més de mig segle, només ens cal  sentir el primer vers o la tonada per agafar el fil  i tornar-les a entonar sense equivocar-nos, que el que s’aprèn de petit, mai s’oblida… Però, vaja, sí que n’hi havia una per la que teníem una especial  predilecció i quan ens tocava interpretar-la, era festa grossa. Normal, la lletra tenia un argument com de peli de l’Oest, de les que vèiem els diumenges a Can Salom. Hi havia acció, garrotades, efectes especials i, a més a més, acabava bé!

La cosa anava així, recordem- ho  plegats…

Allà sota una penya,
n’és nat el Jesuset,
nuet, nuet.
Que n’és fill de Mare Verge
i està mig mort de fred,
nuet, nuet.
I està mig mort de fred… ( Mort de fred, talment com nosaltres a la “peça”!) 

Un cop ubicat l ‘escenari i descrits els personatges, començava la trama, amb diàleg i tot…

El bon Josep li deia,
“Jesús que esteu fredet,
pobret,  pobret ”
La Verge en responia
“Per falta d’abriguet,
pobret, pobret,
per falta d’abriguet” (O d’ una bona estufa que tirés millor que la de la “peça”, sovint apagada)

Tot seguit, entrava en escena el poble…

Pastors hi arribaren allà a la mitja nit,
cric, cric, cric, cric.
Veient que tots hi anaven,
del gran fins el mes xic,
cric , cric, cric, cric,
del gran fins el mes xic.

 Aquí s’iniciaven el efectes especials que eren l’encant a la cançoneta. Acompanyàvem els “cric, cric”  fent petar els dits, els que sabien fer-ho.  Els menys hàbils se’n sortien donant  rítmics copets sobre el pupitre.

 Com a totes les bones històries, arribava el dolent a ficar-hi cullerada i embolicar la troca…

A prop d ’allí passava,
un dimoni escuat,
patrip, patrap.
Veient tanta gatzara,
a dins se n’és ficat,
patrip, patrap,
a dins se n’és ficat.

Nosaltres, seguint amb l’aportació sonora que enriquia el relat, picàvem de peus amb tota la força per imitar els “patrip, patrap” de l’infeliç dimoni, que no sabia on es ficava… Ja teníem menys fred!

Ara venia la millor estrofa, amb acció a raig…

Els pastores en veure’l,
s´hi tiren al damunt,
patim, patum
I tantes n’ hi mesuren,
que el deixen mig difunt,
patim, patum,
que el deixen mig difunt.

 Aquí sí que entràvem amb tot. Picant de peus, donant cops de puny sobre els vells i maltractats pupitres, rient i  cridant cada cop que arribava el “patim, patum”, fins que consideràvem haver deixat el pobre, despistat i escuat dimoni ben galdós i, tanmateix, els vidres dels finestrals de la vetusta sala amb una reverberació preocupant… Teníem les mans enrogides, els peus bullien dintre dels mitjons de llana, galtes vermelles, ulls brillants i respiració agitada per l’esforç i l’entusiasme… Fred? Feia una calor! 

El director del cor demanava calma i movia delicadament la seva batuta-regle,  per atacar la darrera estrofa, que tancava aquesta aventura amb un epíleg feliç per tothom… menys pel dimoni, és clar.

La llenya d’en Banyeta,
ha estat oli en un llum.
ferum, ferum.
Ja hi ha només el rastre,
de sofre, foc i  fum,
ferum, ferum,
de sofre foc i fum. 

Alguns arrugàvem el nas, com volent olorar aquella ferum de sofre, però ja estàvem cansats d’ onomatopeies, ens picava el cul  per tanta estona asseguts i ens moríem de ganes de fotre el camp… Com si ho endevinés, en  Conrad havia dipositat el regle sobre la taula i es disposava a picar de mans, per despatxar-nos a tots cap a casa. 

De camí a casa, ja s’havia apaivagat l’eufòria i tornava a fer fred… En el racó més calent de la cuina, sopa de fideus Avecrem i una truita per sopar, mentre escoltàvem per la ràdio la Campanya Benèfica dels senyors Dalmau i  Viñas que tenia com a lloable objectiu que cap nen es quedés sense joguines el dia dels Reis, que aviat traurien el nas per Can Carreras.  Quan algú dels grans notava que ens fregàvem els ulls, ens enviàvem cap el llit, amb una bossa d’aigua calenta pels peus. 

Abans d’aclucar ulls i deixar-nos portar pel son, encara ens venien al cap les músiques i lletres que s’havien cantat aquella mateixa tarda i s’escapava un somriure, arraulits sota les mantes. Teníem diferents motius de felicitat, la bona estona passada i el deure complert per  haver apallissat aquell dimoni miserable i pocapena, que no molestaria més ni ficaria el nas on no devia … Vet aquí un propòsit valent abans de caure rendits, des d’avui els dimonis no ens faran mai més por, ni l’escuat de la cançó ni aquell altre de corona enjoiada, capa enlluernadora i veu imponent (a qui, per cert, tampoc se li veia la cua) que tants ensurts ens provoca cada any, tot i que procurem dissimular-ho, quan anem a l’Orfeó  amb tota la família, a veure Els Pastorets. (Parèntesi obligat, per rendir el meu particular homenatge a en Joaquim Noheras  -el millor Satanàs que jo he vist en escena- que va esporuguir la canalla de vàries generacions, començant per mi mateix!) 

Aleshores no sabíem que els dimonis corren pels carrers, a prop nostre, que l’infern pot ser a cada casa i que no sempre guanyen els bons… Per això  ens adormíem amb un somriure als llavis, somiant, tal com ens desitjava l’avia quan ens feia un petó abans d’ acotxar-nos, amb els angelets.

Bona nit, records i bon Nadal!

APUNTS A L’AGENDA

*Aquest cop s’agrairà la treva nadalenca. Hem viscut darrerament massa  emocions político-patriòtiques i ens convé descansar i prendre distància.

*Ja sabem que per alguns serà tan traumàtic com deixar de fumar o que els hi  treguin de les mans aquell relat d’intriga sense saber-ne el final… Els hi vindrà mareig, mal d’estómac i visions. A l’escudella de Nadal, hi veuran estelades a la pilota de la carn d’olla!

*Això és que se’ls hi ha encomanat el virus de l’independentisme. Greu i incurable malaltia, per la que em permeto proposar un remei, si  més no pal.liatiu, per alleugerir aquests símptomes fins passades les Festes, quan es preveu que torni el frenesí.

*Feu llistes (serà l’esport de moda el 2015). Si no poden encara ser electorals, podeu fer la de la gent  que tindreu per Nadal a casa, o la de la compra al Super aquestes Diades. Tanmateix, la carta als Reis també es por considerar una llista… La llista del que aneu gastant, deixeu-la pel final. També caldrà fer-la, però mes aviat deprimeix!

*Anireu fent boca pel que s’apropa i  mantindreu la forma física i mental necessària per entomar l’any vinent, que  no serà gens, però gens avorrit.

*La frase del mes. No és de desànim, encara que ho pugui semblar. Tots portem a dins el nen que vam ser i, en aquestes dates, és recomanable fer-lo sortir i posar-li una cadira al costat nostre : “ Res no hi ha més trist en aquest món, que arribar el Nadal… i no ser un nen!” (Emma Bombeck. 1927-1996)

Fausto

23-12-2014