La gran festa de les lletres

Ja quasi havien arribat totes, només faltaven les últimes de sempre, la X, la Y grega i la Z.

Vinga corre zeta que sempre ets l’última– i la zeta venia amb aquella patxorra que li és característica mentre somreia despreocupada sense afanyar-se gaire.

Dins la sala les lletres es distribuïen en rotllanes en animades converses, en un costat les majúscules parlant de les coses que parlen els grans, de política, de famosos i de futbol, i corrent per tot el menjador i fent el xivarri que fa la gent jove, les minúscules.

La lletra C li comentava a la B com de maques s’havien fet les seves filles. A la V baixa l’havien vist per la tele el passat onze de setembre a Barcelona, havia quedat preciosa i molt reivindicativa. I la B alta, renoi quina crescuda que havia fet aquest estiu!

Una mica més enllà de la sala, les fricatives discutien amb les bilabials sobre com eliminar barreres arquitectòniques al món de les lletres, ja que la Ç trencada, Continua llegint

Anuncis

Pel forat del pany

Carta al Reis

Quan, de menuts, descobrim que ficant una lletra darrera una altre en surten paraules, la primera missiva seriosa que ens entestem a escriure és la carta als Reis. Amb tota la concentració dels nostres pocs anys i posant-hi els cinc sentits, aquella primera carta esdevé una obra d’art que ensenyem cofois als pares, avis i germans més grans que lloen la nostra polida cal·ligrafia i ens pregunten (com si no ho digués a la carta) què hem demanat… Un cop demostrada la nostra traça, en la que els grans no hi creien gaire, ens vénen les presses per llepar el sobre i portar-lo al patge reial, no fos que féssim tard!

Amb el pas dels anys, aquesta carta es converteix en una rutina, fins i tot pesada, que els pares t’han de recordar, a partir d’una edat amb una certa conyeta: “Has de fer la carta als Reis… si no, no et portaran res!”, fins que deixes de escriure-la tot i que, poc o molt, els Reis segueixen cada any pensant en tu i deixant-te els presents que, si no has fet la carta, serà mentalment, els hi has demanat… Que Continua llegint

Tinc un coet

És vermell i gris, i senzill i pràctic. Un coet del que pujo i baixo i un coet que sempre continua i que m’ajuda a continuar-me a mi mateixa. Aparentment sempre va i ve dels mateixos llocs però mai ho fa de la mateixa manera, perquè té una cosa especial i que m’agrada molt i és que és canviant, canviant en propostes i en colors, canviant en el sentit que sempre té un punt d’imprevist i inesperat… un crac de coet, vaja.

Quan el necessito em dispara ben lluny (tan lluny com sap que necessito) i, quan tornem, el plego i me’l poso a la butxaca. L’he fabricat jo mateixa amb l’ajuda d’una amiga que m’ha inspirat, que m’inspira i que m’acompanya sovint. Ella també en té un i a vegades el compartim perquè compartit tot és més divertit i les amigues amb coet molen mil.

M’agrada enfilar-m’hi i asseure-m’hi damunt per sentir la velocitat a la cara i moure el cap perquè em ballin els cabells. M’agrada també pujar-hi amb les bambes d’anar a la muntanya. Em poso les bambes perquè pujar al coet té una mica a veure amb anar Continua llegint

Quim Botey

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals. És l’única explicació que he trobat a l’aparició –com si fossin bolets– d’un munt de perruqueries a la ciutat. Al carrer Amadeu cantonada Bruguera, al carrer Bruguera a tocar d’Ànimes, al carrer Amadeu entre Bruguera i Església… Tres establiments molt propers a la perruqueria que he freqüentat des que era petit, Quim i Esteve, al carrer Amadeu, a tocar de Sant Antoni. La ràtio de perruqueries per metre quadrat és escandalosa entre Sant Antoni-Església i Ànimes-Amadeu. Al seu entorn encara n’hi ha més, però cito aquestes perquè són noves. I com que cada cop que hi anava, a Quim i Esteve, hi passava per davant d’aquestes noves, em preguntava què feia de Calella una ciutat tan interessant per a aquest tipus de negoci. Entre les noves n’hi ha de xineses, sí, però també n’hi ha d’obertes per perruquers i perruqueres ‘nacionals’. Un fenomen realment curiós.

Els calellencs devem ser criadors de pèl superdotats o uns presumits comarcals, però en el meu cas, en tot cas, deu ser més el segon que el primer perquè Continua llegint

Colla d’exagerats

Per les festes de Nadal he anat a veure Els Pastorets. He rigut amb les ximpleries del duet còmic que formen Jonàs i Mataties (Lluquet i Rovelló en la versió de Josep Maria Folch i Torres). M’he preguntat per què uns personatges tan ximples cauen tan bé. I m’he respost que la qüestió de fons no és espiritual o ideològica, sinó que resideix en la simplicitat dels pastors. Els agrada sobretot menjar i jeure, i manquen de malícia. Amb això tenen assegurada la simpatia del públic.

Els pastors m’han fet recordar un fragment (no és la primera vegada que el cito) d’una entrevista publicada a la revista Sàpiens  (núm. 135, octubre de 2013). L’estudiós de l’evolució humana Jordi Serrallonga parla dels primers éssers humans: “Tampoc no eren comunitats que visquessin en estat d’alerta constant o pendents dels perills. De fet, després de les dues o tres hores diàries que destinaven a la caça, a la recol·lecció, a fer algun estri o adequar l’habitatge, la resta del temps era lliure: per ballar, cantar o explicar històries als més petits”. Els personatges Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló) contenen la ressonància d’aquesta Continua llegint