Colla d’exagerats

Per les festes de Nadal he anat a veure Els Pastorets. He rigut amb les ximpleries del duet còmic que formen Jonàs i Mataties (Lluquet i Rovelló en la versió de Josep Maria Folch i Torres). M’he preguntat per què uns personatges tan ximples cauen tan bé. I m’he respost que la qüestió de fons no és espiritual o ideològica, sinó que resideix en la simplicitat dels pastors. Els agrada sobretot menjar i jeure, i manquen de malícia. Amb això tenen assegurada la simpatia del públic.

Els pastors m’han fet recordar un fragment (no és la primera vegada que el cito) d’una entrevista publicada a la revista Sàpiens  (núm. 135, octubre de 2013). L’estudiós de l’evolució humana Jordi Serrallonga parla dels primers éssers humans: “Tampoc no eren comunitats que visquessin en estat d’alerta constant o pendents dels perills. De fet, després de les dues o tres hores diàries que destinaven a la caça, a la recol·lecció, a fer algun estri o adequar l’habitatge, la resta del temps era lliure: per ballar, cantar o explicar històries als més petits”. Els personatges Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló) contenen la ressonància d’aquesta simplicitat primitiva: cobrir les necessitats vitals bàsiques i socialitzar-se.

Els pastors còmics són símbols del paradís perdut que inconscientment enyorem però al qual no volem tornar perquè estem massa ocupats en els nostres afers. Preocupats per mil coses i enfeinats en altres mil, som lluny d’aquells parents nostres que només treballaven dues o tres hores diàries. Biològicament som iguals que ells, però mentalment vivim en una altra dimensió. Som humans moderns i el nostre lema de vida citius, altius, fortius (més ràpid, més alt, més fort) és una declaració d’intencions totalment contrària a la seva manera de fer.

Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló) ens cauen bé però no desperten la nostra admiració. Estem enderiats en trencar barreres, superar límits i establir rècords. Admirem qui en la seva disciplina aconsegueix resultats que ens semblen sobrehumans. Qui per arribar-hi dedica, obsessivament i fins a l’extenuació, molt més temps que l’estona que els nostres parents primitius reservaven per a la feina. Qui des de ben jove s’entrena per aconseguir un altíssim rendiment en algun camp especialitzat.

Què pensarien ells, els primers humans, de les nostres dèries, si ens poguessin veure per un forat? Què dirien del nostre costum d’hipertrofiar una activitat (intel·lectual, tècnica, artística, esportiva…) fins que ocupa la major part de la jornada? Què opinarien del fet que disposem de molt menys temps lliure que ells? Suposo que no elaborarien una teoria sofisticada; simplement trobarien que som una colla d’esverats i d’exagerats. Potser, per un moment, ens mirarien amb la mateixa simpatia condescendent amb la qual nosaltres contemplem les ximpleries de Jonàs i Mataties (o Lluquet i Rovelló). Després, deixarien de prestar-nos atenció i continuarien cantant, ballant i explicant històries als més petits.

Joaquim Costa
Ex-cap de redacció de la revista Estela de Calella

05/01/2015

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s